Live and Let Die parteix d’una premisa argumental semblant a la de Dr. No, amb l’assassinat d’aquest cop tres agents britànics i el sospitós a una illa del Carib. Però, la primera aparició de Roger Moore com a 007 és una rara avis a la saga, per diversos motius.

Com en les dues anteriors pel·lícules 007, hi ha canvi de protagonista. És per això que Live and Let Die comença, per primer cop a la sèrie des de Dr. No, amb una escena d’abans dels crèdits que no mostra el personatge de James Bond. Només després de la cançó de Paul McCartney es mostra el rostre del nou super-agent secret, i la primera escena de Moore marca el territori: molta més comèdia que amb Sean Connery, un 007 burleta que va sobrat i que se’n fot de pràcticament tot.

L’any després de la consagració de The Godfather 007 s’apunta a la moda de films sobre el crim organitzat. Deixa de banda el glamour (no apareix cap casino!), el luxe només es veu de passada i l’exotisme jamaicà abans de Marley i el reggae surten a dojo: el vudú i el tarot juguen un paper important a la trama i justifiquen l’aparició de Jane Seymour, una de les noies Bond que ha fet més carrera, tot i que aquí interpreta un personatge sense trempera.

L’argument, a banda dels afegits 007, no passa de ser un thriller d’acció ambientat en els barris negres de New York i New Orleans, semblant als plantejaments de films com Shaft i per tant el podriem enquadrar en el que es va anomenar blaxploitation. Eren els anys de les panteres negres que van portar, per exemple, a que la Marvel crees un superheroi ad-hoc. El personatge de James Bond és atemporal, però els guions s’adapten sempre als gustos i les modes del seu temps.

Malauradament tot aquest context no es va traduir en el disseny de Kananga com un potent adversari de 007. Algú que creu en el poder predictiu del tarot i es deixa anar en atacs de fúria senzillament no està a l’alçada. Com tampoc no ho està el personatge de Solitaire, interpretat per la bella Seymour, que si és una astuta estafadora ho dissimula molt bé, i si es creu que és una vident resulta una bleda.

En canvi, si que són ben atractius dos pinxos gens secundaris: Julius Harris fa de Tee Hee, que defensa amb mà de ferro el seu amo (és el Luca Brasi de Kananga) i l’extravagant Baron Samedi, interpretat per Geoffrey Holder, que té la dubtosa virtut de treure l’espectador del registre de perillosa missió secreta i situar-lo en el món de farsa; especialment a la tradicional escena del tren.

Sorprenentment no apareix l’actor Desmond Lewelyn fent de Q, però si es menciona el personatge i hi ha un parell de gadgets que en aquest cas no fan ombra a les escenes d’acció. Especialment la persecució en lanxa pels voltants d’Irish Bayou i l’escapada de Bond i Solitaire a bord d’un autèntic autobús londinenc de dos pisos. Veure’l fer un trompo és un dels dos moments inoblidables de Live and Let Die. L’altre és, òbviament, l’escena dels cocodrils.

La vis còmica de Live and Let Die es personifica en el personatge del Sheriff Pepper, interpretat per Clifton James i que va tenir tant d’èxit que va tornar a aparèixer a The Man with the Golden Gun. No només rebaixa la tensió i accentua l’entreteniment lleuger a aquests dos films, sinó que sospito que va inspirar directament el sheriff de Smokey and the Bandit i, allargant-ho una mica més, els de The Dukes of Hazard i la saga Porky’s.

En aquest cas, comentar la cançó és ben fàcil: el Live and Let Die de Paul i Linda McCartney és la millor que apareix a tota la franquícia, i ja un clàssic del pop i del rock, tot i que opino que funciona millor com a acompanyament a la banda sonora, o als focs d’artifici del concert, que com a cançó per escoltar.

Adient, sense reserves, com a comèdia d’acció. Contraindicada pels puristes del gènere d’espies.

Salut i sort,
Ivan.