John Glen, el mateix que ja havia perpetrat For Your Eyes Only converteix aquesta entrega de 007 en una comèdia d’acció. Malauradament, no hi ha acudits molt graciosos ni escenes d’acció que et deixin frepat.

Bé, l’escena prèvia als crèdits si què és espectacular, i també la de la baralla a lloms d’un avió a milers de peus d’alçada, però és tan increïble que la manca de millors efectes visuals la fa gairebé ridícula. La resta, tot són coses que ja s’han vist abans, i millor.

Els anys passen i a Moneypenny li posen una ajudant més jove i que fa servir un PC. Qui millor sabia com passaven els anys era Roger Moore, que ja havia anunciat que volia deixar el personatge, però l’amenaça de Sean Connery tornant a protagonitzar la mateixa història de Thunderball a Never Say Never Again va fer que Broccoli li paguès una morterada i el convencès de seguir. Què tal ho haguès fet James Brolin com a 007? Crec que semblant a com ho va fer en Timothy Dalton: seriós i poc canalla.

El traspàs de Bernand Lee va motivar la inclusió d’un nou M. Preveient que el personatge perdria carisma pel canvi d’actor, es va potenciar el personatge de Q i Desmond Llewelyn va passar a ser el contrapunt còmic del film. I se’n va sortir molt bé, fent servir la seva planta de iaio simpàtic.

La gran sorpresa va ser la contractació de la sueca Maud Adams per a tornar a interpretar una noia Bond. Igual que a The Man with the Golden Gun, l’he trobada excel·lent, recolzada per un personatge fort i amb personalitat. Per cert, que el que el seu personatge li explica a James Bond quan es troben és l’argument del conte Octopussy del que pren nom la pel·lícula. El guió del film Octopussy es totalment original, tot i prendre algunes escenes de la novel·la Moonraker i altres contes d’Ian Fleming.

En canvi els bons i veterans actors Steven Berkoff i Louis Jourdan, així com Kabir Sandokan Bedi, pateixen personatges estereotepadíssims que més que els dolents de la pel·li els fan semblar paròdies de circ.

Tornant al guió, opino que li falta d’una trama amb un mínim d’intriga, ja que totes les cartes són sobre la taula ben aviat i el final és totalment previsible. I el més important, el clímax del film està molt malament resolt.

[SPOILER ALERT] La gran amenaça és l’explosió d’un mísil nuclear. Doncs van i el desactiven enmig d’una funció de circ, amb pallassos i fanfàrries que converteixen el drama en farsa. I després, quan ja s’ha alliberat la tensió dramàtica, es procedeix a l’assalt al castell, amb una seqüència ben aconseguida, però que ja se sap per endavant que no aportarà res significatiu a la història. [ja podeu llegir]

Per a rematar, els acompanyaments típics de la saga Bond tampoc no els he trobat a l’alçada. Les localitzacions són paissatges de la Índia, Londres, i Berlin, però no hi ha cap postal que impressioni. He estat a Jaipur i fa molt més goig del que es veu al film, i això que aquell any havia sequera i el llac estava completament sec.

I la cançó m’ha semblat mediocre.

Adient per a veure un bon exemple d’inscrustar una celebrity (en aquest cas un tennista) dins d’un film. Contraindicada per a res més que passar l’estona.

Salut i sort,
Ivan.