Adéu, Senyor Mora

Ha traspassat en Víctor Mora, que per a dues generacions és el guionista d’El Capitán Trueno. Però jo el vaig conèixer abans per un autoplagi seu, El corsario de Hierro.

Vaig crèixer llegint El corsario de Hierro. Històries d’aventures a mitjans segle XVII, a mig cavall del gènere de pirates i un James Bond de l’època que viatjava per tot el món vivint aventures, rescatant belles noies indefenses i castigant els malfactors.

Crèixer ho escric en tots els sentits. Vaig començar a llegir El Corsario quan es publicava per entregues setmanals a Mortadelo i vaig acabar col·leccionant les seves aventures recollides en 52 petits àlbums en tapa blana. El primer cop que vaig visitar el Mercat de Sant Antoni va ser per anar a trobar l’únic número que em faltava, La pagoda de los Mil Suplicios, el vuitè de la sèrie. La primera que havia llegit, encara per entregues, va ser Cayo Calaveras.

Eren unes històries calcades a les del Capitán Trueno. Tres amics (el valent, el fort i el simpàtic) que viatgen pel món fotent garrotades als dolents. Garrotades, les justes; perquè sempre era més important l’enginy que no pas la força, i sempre s’intentava primer el cop de puny que no d’espasa. Calcades també a les d’un altre autoplagi, El Jabato.

Històries a les quals apareixien personatges secundaris que parlaven en contra de l’opressió, a favor dels drets dels oprimits, i que llegien llibres com la Utopia. Missatges subliminals però alhora evidents que la censura d’aquella època deixava passar i que, no era conscient aleshores però no en tinc cap dubte ara, van influir molt en el nen que jo era i en la persona que sóc ara.

Molts anys més tard, quan ja havia deixat de llegir còmics, vaig descobrir que Víctor Mora també escrivia novel·les. Vaig comprar La dona dels ulls de pluja quan encara estava subscrit al Cercle de Lectors, però no el vaig seguir com autor. Potser perquè encara no havia llegit El invierno del dibujante ni sabia el que havia sota el nom d’Editorial Bruguera: un munt d’escriptors d’esquerres antics represaliats del franquisme en condicions laborals força precàries.

Bon viatge, Senyor Mora. I moltes gràcies.

Salut i sort,
Ivan.

P.S.: la imatge de l’encapçalament l’he tret d’una web d’homenatge al Capitán Trueno.

2 respostes a «Adéu, Senyor Mora»

  1. En realitat la censura deixava passar molt poques coses. De fet, que recordis que primer anava el cop de puny i després l’espasa ja és, en si, resultat de la censura, que feia desaparèixer les espases.
    http://blogs.publico.es/strambotic/2016/08/censura-capitan-trueno/

    1. No et prenguis la meva frase de manera tan literal. El que volia dir és que en el cas d’El Corsario de Hierro el protagonista intentava primer resoldre els problemes i sinó, llavors feia servir la violència, però sempre de forma mínima. Potser els guions van ser també corregits a fons des del principi, però no n’he llegit mai res sobre això. No em referia a aquestes anècdotes gràfiques (tan matusseres, per altra banda).

      Un exemple magnífic de la censura dels còmics durant el franquisme és Flash Gordon. Hi ha un llibre al respecte (Franco contra Flash Gordon) i el seu autor va passar-hi per l’En Guàrdia! (podcast del programa per fer-hi cinc cèntims.

      Salut i sort.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: