El invierno del dibujante

Una novel·la gràfica sobre ninotaires, sobre un moment històric i social, sobre la vida.

Portada del còmic El invierno del dibujante, de Paco Roca

Paco Roca recrea el moment en que cinc primeres espases de l’Editorial Bruguera (Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya) marxen per crear Tío Vivo pel seu compte. Lluny de trobar-nos amb una disecció del sector, què només es resol molt per sobre, El invierno del dibujante és una exaltació d’una forma de viure i de l’ànsia de llibertat i de gaudi de la vida, en un moment on els protagonistes patien una dictadura política i una altra de laboral.

La història es desenvolupa entre els anys 1957 i 1958, una època en que els tebeos, i els de la Bruguera en particular, venien un fotimer d’exemplars cada setmana. I els gèneres que abastaven eren molt més limitats que ara: prohibides les referències polítiques, sexuals i moltes altres, l’humor blanc i les aventures políticament correctes eren el que es portava. I a l’Espanya que acabava de deixar enrere les cartilles de racionament, tenien un èxit abassegador.

L’anècdota argumental està narrada amb una el·lipsi magnífica. Veiem escenes d’abans del trencament i immediatament després de la reconciliació. Però ho veiem no tant des d’un prisma professional o empresarial com des d’un punt de vista íntim i humà. Paco Roca ens presenta els moments de companyonia entre els dibuixants, l’ambient de la redacció, els dubtes davant la família i les esperances, primer lluminoses i després esmicolades, d’un grup d’amics que vol gaudir de la vida.

El invierno del dibujante és gràficament sensacional. Paco Roca il·lustra l’hivern de la tornada a Bruguera en tons foscos i la primavera i l’estiu de Tío Vivo amb taronges. I contrast amb el negre, i prou. Amb dos colors retrata no només el clima sinó també l’ànim de l’aventura i de la vida a Barcelona. Hi ha poques però magnífiques vinyetes que il·lustren el què era la Barcelona de finals dels cinquanta. I dues escenes memorables per magnífiques: el dinar on la colla celebra amb un dinar l’aparició del primer Tío Vivo, i la nit en que Rafael González comparteix un bri d’intimitat amb el gran Vázquez.

Si a més heu pujat llegint les històries d’Anacleto, Mortadelo, les germanes Gilda, El corsario de hierro i uns quants més, aquest llibre us pot tocar ben endins. Com per exemple, en dues escenes d’Escobar a la seva llar.

En definitiva, una altra obra mestra de Paco Roca.

Adient pels que saben gaudir serenament de les petites coses mentre busquen les més grans. Contraindicat si teniu pòsters de mutants al vostre imaginari preferit.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

4 thoughts on “El invierno del dibujante

  1. Apunto Giardino, parece interesante, aunque tengo una pila tremenda aún por delante.
    Y anuncio artículo sobre Arrugas, que creía que lo tenía escrito y publicado.

  2. Retroenllaç: Més adéus | Lo bloc

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s