Yuna

Yuna i Héctor viatgen explorant l’espai profund a bord d’una nau espacial. Comparteixen el tedi del viatge, els ocasionals moments d’aventura i el seu amor. I troben una altra nau espacial.

Esta canción de un hombre y una mujer no pertenece a ningún lugar; se puede oír en cualquier sitio, en cualquier momento.

El primer que impacta de Yuna és el format en què s’ha editat. Cartoné i pàgines DIN A5 apaisades, que ara sembla que s’han posat de moda (per a reduir despeses d’impressió?) i que resulten en un volum incòmode d’acoblar amb la resta de la col·lecció de còmics. Cal buscar-hi un lloc original als prestatges.

A l’interior de Yuna destaca una original maquetació. S’alternen sense complexes pàgines amb una única imatge, maquetacions en quadrícula, composicions amb superposició de vinyetes, i pàgines on més que gutter1 entre vinyetes hi ha dues o tres imatges repartides sobre un fons blanc. El resultat és estranyament harmònic i aconsegueix enfocar l’atenció del lector allà on el relat està imprimint més força. Tot un encert.

yuna-vinyeta-splashpage

El dibuix de Juaco Vizuete empra a Yuna diverses tècniques que no acostumo a trobar juntes. Juaco Vizuete fa servir icones, fotografies, dibuix realista, i simbologia icònica per a reflectir el moviment. Tot plegat es combina sense prejudici i sense grinyolar, i aconsegueix transportar el lector a un espai i un temps molt llunyans de l’actual, però on la clau de la humanitat continuen sent els sentiments. La coloració és bitonal en vermells i blaus, i destaca tant la passió amorosa com la solitud i la por dels personatges. Personatges als quals defineix perfectament el caràcter i l’ànim sense arribar a detallar les faccions. Retrats senzillíssims i eficacíssims.

I el que il·lustra **Juaco Vizuete és un guió de Santiago García molt ben parit. Sobre premises gens originals teixeix un melodrama on s’ajunten ciència ficció, romanticisme, introspecció, gelosia, violència de gènere i amistat. L’ànsia de comprendre el món, de comprendre’s un mateix, i de poder-se compartir.

yuna-personatges

Yuna proposa una reflexió molt subtil, perquè Santiago García, guionista que s’ha anat movent per diversos gèneres, ofereix una història oberta tot i que perfectament tancada. Hi ha un munt de preguntes que només pot respondre la imaginació del lector, i que passen per on rau la consciència personal, el desig de ser estimat i la realització en estimar, i quin propòsit tenen els sentiments.

Tot això es podia haver ambientat a qualsevol lloc o època, però la immensitat de l’espai sideral, una nau que actua com a cofre que confina l’univers a l’abast de la parella, la comunicació remota amb l’amiga, fan que Yuna tingui un què de mirada cap al futur mentre, curiosament, el to del relat és mot nostàlgic. Per sobre les pàgines sura la idea que els personatges van ser més feliços en un passat no definit i que cerquen apassionadament reviure aquesta felicitat.

yuna-panoramica

Si que Santiago García destaca de manera molt potent l’impacte del passat sobre la persona. Som el que vam fer, o millor dit el que recordem que vam ser; el bagatge s’acumula i no hi ha volta enrere. I això, combinat amb què si més no un dels personatges és un androide, emfatitza la importància dels sentiments per sobre de les identitats, els convencionalismes i els rols en què la societat ens vol encabir a la força.

Adient pels seguidors d’Almodóvar o de Kubrick. Contraindicada pels de les space operas, gent amb prejudicis o amb altres expectatives.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Algú sap com es diu en català l’espai entre les vinyetes d’un còmic? Vaja, com es tradueix en aquest context la paraula anglesa gutter
Anuncis

La escena del crimen

Fa temps vaig haver de decidir com etiquetava les històries de misteri a Lo Bloc. Com que “negre” va bé pels còmics però no per novel·les, sèries ni pel·lícules, vaig haver de buscar una alternativa que va acabar sent thriller, tot i que no és ben bé el mateix; i tot perquè “misteri” redueix l’abast a la part diguem-ne més de resolució del trencaclosques, i no abasta tota l’amplitud de moltes de les trames del gènere.

Per exemple a La escena del crimen, què és una història negra, negra, negra.

No sóc gens partidari d’avançar l’argument de les obres que comento, i molt especialment d’un thriller, però és que a més els girs de la trama de La escena del crimen han estat pensats amb molta cura, i anar-els descobrint n´és l’atractiu principal, perquè cada gir introdueix un nou dilema ètic, parla d’una altra cantonada de l’ànima. Em limitaré a dir que l’argument està inspirat (però no és cap adaptació) en una novel·la de Raymond Chandler que també va servir de base a una excel·lent pel·lícula del Paul Newman que podeu veure a Youtube.

Recolzant-se en un punt de partida de clàssica novel·la negra, Ed Brubaker signa un guió sensacional. L’acció flueix a ritme viu i amb cadència cinematogràfica. El que més m’ha agradat és la veu en off, emprada de manera magistral: dota de veu interior el protagonista, ajudant a entendre tota la seva dimensió, i agilitza la transició entre les diferents seqüencies sense fer-se pesada.

Però a més, Brubaker actualitza els personatges típics del noir i crea un reguitzell de figures properes, plenes d’ànima i reconeixibles en la gent normal que ens envolta. I solta els seus persontages en l’ambient cultural de San Francisco i els planta un parell de drames ben grossos al davant. I llavors és quan ens sentim identificats amb aquestes pobres criatures i caiem de peus als peus d’Ed Brubaker.

Com a guió primerenc que és, La escena del crimen té òbviament alguns defectes menors. Els diàlegs són la palanca que empren alguns girs del guió, i el còmic és un medi en el qual els diàlegs han de ser molt concisos. Això fa que aquests girs puguin semblar forçats, si més no en primera lectura.

La escena del crimen està molt ben dibuixada i entintada per Michael Lark i Sean Phillips respectivament.  M’agraden especialment els plans mitjans i els generals, allà on Michael Lark retrata els ambients i crea atmòsferes que submergeixen el lector a la trama.  En canvi, crec que abusa de les ombres per a enfosquir encara més la tristesa i amargor dels personatges, especialment en els primers plans; hagués preferit altres recursos que, veient especialment com dibuixa el personatge de Maggie, ja tenia ben dominats dins del seu repertori.  El color és mèrit del James Sinclair, que empra uns tons apagats, foscos i tristos,  molt adients a La escena del crimen.

L’edició deluxe que n’ha fet Planeta Còmic permet apreciar l’art de Lark i de Phillips en un parell de pàgines on es mostren els esboços en blanc i negre d’ambdós. Hi ha a més una explicació d’Ed Brubaker sobre l’origen de l’obra i dos pròlegs de (no less!) Brian Michael Bendis i José Torralba, què és qui ha traduit Scene of the Crime. A més dels quatre números originals de la mini sèrie hi ha també una història curta amb els personatges principals.

La escena del crimen paga molt la pena i m’ha deixat amb ganes que aquest trio hagués pogut continuar desenvolupant els personatges en una sèrie més llarga. Però Batman s’hi va posar per enmig…

Adient pels que us que un misteri us sorprengui amb els tòpics del génere. Contraindicat si us agraden les històries de bons i dolents.

Salut i sort,
Ivan.

Antonio Bernal

M’entero del seu nom a la notícia de la seva mort, però durant molts anys vaig comprar publicacions de Bruguera en què la portada era seva.

Portades 'Antonio Bernal per a El Capitán Trueno, El Jabato, El Corsario de Hierro i Joyas Literarias Juveniles

Suposo què deuen haver més casos com aquest, d’algú què el seu treball ha estat apreciat, agraït i admirat, i en canvi ell mateix ha estat un perfecte desconegut fora del seu entorn personal. Trist? Injust? Potser ha viscut més tranquil.

En qualsevol cas, acomiadem-nos d’un professional d’una altra època, altres maneres de treballar, d’entendre la industria cultural i l’entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

El invierno del dibujante

Una novel·la gràfica sobre ninotaires, sobre un moment històric i social, sobre la vida.

Portada del còmic El invierno del dibujante, de Paco Roca

Paco Roca recrea el moment en que cinc primeres espases de l’Editorial Bruguera (Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya) marxen per crear Tío Vivo pel seu compte. Lluny de trobar-nos amb una disecció del sector, què només es resol molt per sobre, El invierno del dibujante és una exaltació d’una forma de viure i de l’ànsia de llibertat i de gaudi de la vida, en un moment on els protagonistes patien una dictadura política i una altra de laboral.

La història es desenvolupa entre els anys 1957 i 1958, una època en que els tebeos, i els de la Bruguera en particular, venien un fotimer d’exemplars cada setmana. I els gèneres que abastaven eren molt més limitats que ara: prohibides les referències polítiques, sexuals i moltes altres, l’humor blanc i les aventures políticament correctes eren el que es portava. I a l’Espanya que acabava de deixar enrere les cartilles de racionament, tenien un èxit abassegador.

L’anècdota argumental està narrada amb una el·lipsi magnífica. Veiem escenes d’abans del trencament i immediatament després de la reconciliació. Però ho veiem no tant des d’un prisma professional o empresarial com des d’un punt de vista íntim i humà. Paco Roca ens presenta els moments de companyonia entre els dibuixants, l’ambient de la redacció, els dubtes davant la família i les esperances, primer lluminoses i després esmicolades, d’un grup d’amics que vol gaudir de la vida.

El invierno del dibujante és gràficament sensacional. Paco Roca il·lustra l’hivern de la tornada a Bruguera en tons foscos i la primavera i l’estiu de Tío Vivo amb taronges. I contrast amb el negre, i prou. Amb dos colors retrata no només el clima sinó també l’ànim de l’aventura i de la vida a Barcelona. Hi ha poques però magnífiques vinyetes que il·lustren el què era la Barcelona de finals dels cinquanta. I dues escenes memorables per magnífiques: el dinar on la colla celebra amb un dinar l’aparició del primer Tío Vivo, i la nit en que Rafael González comparteix un bri d’intimitat amb el gran Vázquez.

Si a més heu pujat llegint les històries d’Anacleto, Mortadelo, les germanes Gilda, El corsario de hierro i uns quants més, aquest llibre us pot tocar ben endins. Com per exemple, en dues escenes d’Escobar a la seva llar.

En definitiva, una altra obra mestra de Paco Roca.

Adient pels que saben gaudir serenament de les petites coses mentre busquen les més grans. Contraindicat si teniu pòsters de mutants al vostre imaginari preferit.

Salut i sort,
Ivan.