Yuna i Héctor viatgen explorant l’espai profund a bord d’una nau espacial. Comparteixen el tedi del viatge, els ocasionals moments d’aventura i el seu amor. I troben una altra nau espacial.
Esta canción de un hombre y una mujer no pertenece a ningún lugar; se puede oír en cualquier sitio, en cualquier momento.
El primer que impacta de Yuna és el format en què s’ha editat. Cartoné i pàgines DIN A5 apaisades, que ara sembla que s’han posat de moda (per a reduir despeses d’impressió?) i que resulten en un volum incòmode d’acoblar amb la resta de la col·lecció de còmics. Cal buscar-hi un lloc original als prestatges.
A l’interior de Yuna destaca una original maquetació. S’alternen sense complexes pàgines amb una única imatge, maquetacions en quadrícula, composicions amb superposició de vinyetes, i pàgines on més que gutter1 entre vinyetes hi ha dues o tres imatges repartides sobre un fons blanc. El resultat és estranyament harmònic i aconsegueix enfocar l’atenció del lector allà on el relat està imprimint més força. Tot un encert.
El dibuix de Juaco Vizuete empra a Yuna diverses tècniques que no acostumo a trobar juntes. Juaco Vizuete fa servir icones, fotografies, dibuix realista, i simbologia icònica per a reflectir el moviment. Tot plegat es combina sense prejudici i sense grinyolar, i aconsegueix transportar el lector a un espai i un temps molt llunyans de l’actual, però on la clau de la humanitat continuen sent els sentiments. La coloració és bitonal en vermells i blaus, i destaca tant la passió amorosa com la solitud i la por dels personatges. Personatges als quals defineix perfectament el caràcter i l’ànim sense arribar a detallar les faccions. Retrats senzillíssims i eficacíssims.
I el que il·lustra **Juaco Vizuete és un guió de Santiago García molt ben parit. Sobre premises gens originals teixeix un melodrama on s’ajunten ciència ficció, romanticisme, introspecció, gelosia, violència de gènere i amistat. L’ànsia de comprendre el món, de comprendre’s un mateix, i de poder-se compartir.
Yuna proposa una reflexió molt subtil, perquè Santiago García, guionista que s’ha anat movent per diversos gèneres, ofereix una història oberta tot i que perfectament tancada. Hi ha un munt de preguntes que només pot respondre la imaginació del lector, i que passen per on rau la consciència personal, el desig de ser estimat i la realització en estimar, i quin propòsit tenen els sentiments.
Tot això es podia haver ambientat a qualsevol lloc o època, però la immensitat de l’espai sideral, una nau que actua com a cofre que confina l’univers a l’abast de la parella, la comunicació remota amb l’amiga, fan que Yuna tingui un què de mirada cap al futur mentre, curiosament, el to del relat és mot nostàlgic. Per sobre les pàgines sura la idea que els personatges van ser més feliços en un passat no definit i que cerquen apassionadament reviure aquesta felicitat.
Si que Santiago García destaca de manera molt potent l’impacte del passat sobre la persona. Som el que vam fer, o millor dit el que recordem que vam ser; el bagatge s’acumula i no hi ha volta enrere. I això, combinat amb què si més no un dels personatges és un androide, emfatitza la importància dels sentiments per sobre de les identitats, els convencionalismes i els rols en què la societat ens vol encabir a la força.
Adient pels seguidors d’Almodóvar o de Kubrick. Contraindicada pels de les space operas, gent amb prejudicis o amb altres expectatives.
Salut i sort,
Ivan.
