Lola

Feia un munt d’anys que no llegia res de na Maria de la Pau Janer. I mira, m’ha agradat.

Portada de la novel·la Lola, on es veu un bagul vell de color gris, obert, sobre fons vermell.
Maria de la Pau Janer: Lola (1999)

Lola és un conjunt de contes enllaçats per un escenari comú, on els diferents protagonistes acaben interactuant de manera que es forma una història polifacètica i coherent molt ben presentada.

Tota la novel·la gira sobre solituds compartides i expectatives frustrades, en les diverses formes que les viuen els diferents protagonistes. El tema, lluny de fer-se repetitiu i pesant, va adquirint matisos durant la narració, que explora les seves diferents facetes des de les sensibilitats diverses dels personatges. Cada reacció és un món, igual que cada motivació.

L’autora presumeix de domini lèxic del català, i no només fa servir un munt de paraules mallorquines; empra també més adjectius i imatges que la majoria de novel·les que pugueu trobar de poc menys de quatre-centes pàgines. Fent-ho, la Janer construeix una atmosfera melancòlica i moltes vegades asfixiant on els protagonistes, lluny de gaudir de la seva aparent felicitat, sobreviuen a les míseres circumstàncies que els envolten. Els personatges secundaris… són una altra cosa.

Malauradament, les descripcions detalladíssimes allarguen exageradament la narració. I les metàfores que haurien d’afegir tonalitat acaben repicant claus que ja són ben clavats. Per una banda donen a Lola l’aire lànguid que la novel·la demana, però per altra banda fan que la història avanci molt lentament, de vegades de manera carregosa.

En el que sí que excel·leix na Maria de la Pau Janer és en plantar les preguntes, els indicis i les falses aparences que mantenen l’interès fins que el desenllaç cau pel seu propi pes, de forma tan evident com demolidora. Els detalls es van revelant puntualment, bastint una espiral de girs argumentals que encaixen perfectament i que s’entenen sense dificultat, a diferència de moltes novel·les on la narració més que fer viatjar el lector entre present i passat, el força a navegar enmig de fites disperses.

Gairebé quatre-centes pàgines em semblen massa per explicar la història de Lola, però fer-ho de manera més directa potser no aconseguiria transmetre l’angoixa de la solitud i la tristesa per no haver agafat el tren correcte en un passat sempre enyorat.

Adient pels admiradors de les germanes Brontë i la literatura francesa. Contraindicat per a la gent que sap el que vol.

Salut i sort,
Ivan.

Una buhardilla en París

Una buhardilla en París és un melodràma romàntic escrit i dibuixat per Sergio Meliá.

Portada del còmic de Sergio Melià, Una buhardilla en París
Sergio Melià: Una buhardilla en París

El castellonenc Meliá, que en aquella època era més conegut per haver treballat a la Marvel i per a la revista Eros Comix, va crear el 2005 aquest melodrama romàntic què, a mi personalment, no m’ha emocionat gaire.

Les 56 pàgines d’Una buhardilla en París estan dibuixades amb línia clara i colors pastels. Les imatges són molt agradables de veure, però a mi m’han resultat un pèl fredes, amb figures cisellades i rostres angulosos als que no sempre els he endevinat quins sentiments volia expressar l’autor. i quines reaccions patien els seus personatges.

La història que explica m’ha semblat plena de clixès i poc desenvolupada, amb personatges que semblen interessants però a Una buhardilla en París no s’ha aprofundit prou per descobrir-els. L’argument dóna per a molt més, per desenvolupar el passat dels personatges, afegir matisos i crear una història veritablement interessant. Però es queda en una previsible col·lecció de tòpics on les decisions semblen més improvisades que impulsives, més forçades que no meditades.

Adient per a passar l’estona. Contraindicada per a admirar postals de París.

Salut i sort, Ivan.

Cap el cel obert

Sis anys després de la magistral Dins el darrer blau, na Carme Riera tornà al tema de la persecució als xuetes mallorquins amb la seva novel·la Cap el cel obert. I gairebé dues dècades després d’haver-la comprat, me l’he llegit.

Portada del llibre Cap el cel obert, de la Carme Riera

Però, la discriminació religiosa és només un dels temes que abasta aquest fulletó melodramàtic i obscur. Cap el cel obert (no sabeu la de vegades que m’he trobat anomenant-lo Cap al darrer blau) explica el viatge de la Maria des de la lluminosa Mallorca cap a la resplendent Cuba, excusa que aprofita l’autora per a, oposant la llum del paisatge, oferir una descarnada descripció de tota la foscor social.

De la misèria que es patia a Ciutat a mitjans el segle XIX fins la decadència de l’opulenta burgesia havanera. De la submissió de les dones a l’esclavatge, de la corrupció d’uns a al foment de la corrupció dels altres. I la ingènua protagonista, encarnació de la sensibilitat literària, enmig de tot aquest escenari desencisador.

La reivindicació de la Literatura, concretament de la poesia, davant de la mesquinesa dels que tenen el nord en els diners i les possessions és així un altre dels temes que suggereix aquesta novel·la, de trama lleugera i previsible. Ni la truculència d’alguns detalls ni la pèrdua de ritme en la part central del relat, allà on sembla que Maria Fortesa ha estabilitzat la seva vida, són impediments per a continuar llegint un llibre ple de referències a com aprofitar la vida, on es planteja el dubte de quin camí emprendre per a millor aprofitar-la o, si en nàixer no t’han donat cartes prou bones, poder sobreviure.

Després de la duríssima denúncia de les condicions de vida de les dones al s. XIX, la Carme Riera novel·la les beceroles de les conspiracions per a modificar el règim jurídic de Cuba dins la corona espanyola. Aquell moment en què uns eren partidaris de demanar més autonomia, d’altres insinuaven l’interès per la independència, i la majoria apostaven per la tercera via (digueu-me provocador) de l’annexió als Estats Units d’Amèrica; uns, com a objectiu final, els altres, només per a pressionar la metròpoli. No tinc cap dubte que la Riera, escrivint molt abans que s’engegués el procés independentista, no tenia cap intenció de fer la contundent crítica política que a finals de la segona dècada del segle XXI molts catalans podem llegir. Però tampoc dubto de l’interès que té llegir els enraonaments dels conspiradors i del Governador General per a ensumar una mica millor el brou que s’hi cou a segons quina olla.

De Cap el cel obert em quedarà el record -ai, la meva mala memòria- d’un munt de personatges rics en matisos i defectes, brutalment atractius. I també la lliçó d’ús de la llengua catalana, amb un ús exquisit del llenguatge, combinant el lèxic mallorquí, els registres col·loquial i culte, incrustant de manera encertada frases en castellà i, especialment, l’abundància de paràgrafs llarguíssims, emfatitzats per la alineació a dues bandes del text, que tot i que ofereixen una primera impressió desoladora acaben sent satisfactòriament acollidors.

Adient per a posar-vos a criticar a tota la colla de personatges. Contraindicat pels qui busquin herois.

Salut i sort,
Ivan.

Carme Riera: Cap el cel obert.
Ed. 62. Barcelona, 2000.

Yuna

Yuna i Héctor viatgen explorant l’espai profund a bord d’una nau espacial. Comparteixen el tedi del viatge, els ocasionals moments d’aventura i el seu amor. I troben una altra nau espacial.

Esta canción de un hombre y una mujer no pertenece a ningún lugar; se puede oír en cualquier sitio, en cualquier momento.

El primer que impacta de Yuna és el format en què s’ha editat. Cartoné i pàgines DIN A5 apaisades, que ara sembla que s’han posat de moda (per a reduir despeses d’impressió?) i que resulten en un volum incòmode d’acoblar amb la resta de la col·lecció de còmics. Cal buscar-hi un lloc original als prestatges.

A l’interior de Yuna destaca una original maquetació. S’alternen sense complexes pàgines amb una única imatge, maquetacions en quadrícula, composicions amb superposició de vinyetes, i pàgines on més que gutter1 entre vinyetes hi ha dues o tres imatges repartides sobre un fons blanc. El resultat és estranyament harmònic i aconsegueix enfocar l’atenció del lector allà on el relat està imprimint més força. Tot un encert.

yuna-vinyeta-splashpage

El dibuix de Juaco Vizuete empra a Yuna diverses tècniques que no acostumo a trobar juntes. Juaco Vizuete fa servir icones, fotografies, dibuix realista, i simbologia icònica per a reflectir el moviment. Tot plegat es combina sense prejudici i sense grinyolar, i aconsegueix transportar el lector a un espai i un temps molt llunyans de l’actual, però on la clau de la humanitat continuen sent els sentiments. La coloració és bitonal en vermells i blaus, i destaca tant la passió amorosa com la solitud i la por dels personatges. Personatges als quals defineix perfectament el caràcter i l’ànim sense arribar a detallar les faccions. Retrats senzillíssims i eficacíssims.

I el que il·lustra **Juaco Vizuete és un guió de Santiago García molt ben parit. Sobre premises gens originals teixeix un melodrama on s’ajunten ciència ficció, romanticisme, introspecció, gelosia, violència de gènere i amistat. L’ànsia de comprendre el món, de comprendre’s un mateix, i de poder-se compartir.

yuna-personatges

Yuna proposa una reflexió molt subtil, perquè Santiago García, guionista que s’ha anat movent per diversos gèneres, ofereix una història oberta tot i que perfectament tancada. Hi ha un munt de preguntes que només pot respondre la imaginació del lector, i que passen per on rau la consciència personal, el desig de ser estimat i la realització en estimar, i quin propòsit tenen els sentiments.

Tot això es podia haver ambientat a qualsevol lloc o època, però la immensitat de l’espai sideral, una nau que actua com a cofre que confina l’univers a l’abast de la parella, la comunicació remota amb l’amiga, fan que Yuna tingui un què de mirada cap al futur mentre, curiosament, el to del relat és mot nostàlgic. Per sobre les pàgines sura la idea que els personatges van ser més feliços en un passat no definit i que cerquen apassionadament reviure aquesta felicitat.

yuna-panoramica

Si que Santiago García destaca de manera molt potent l’impacte del passat sobre la persona. Som el que vam fer, o millor dit el que recordem que vam ser; el bagatge s’acumula i no hi ha volta enrere. I això, combinat amb què si més no un dels personatges és un androide, emfatitza la importància dels sentiments per sobre de les identitats, els convencionalismes i els rols en què la societat ens vol encabir a la força.

Adient pels seguidors d’Almodóvar o de Kubrick. Contraindicada pels de les space operas, gent amb prejudicis o amb altres expectatives.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Algú sap com es diu en català l’espai entre les vinyetes d’un còmic? Vaja, com es tradueix en aquest context la paraula anglesa gutter