Yuna

Yuna

Yuna i Héctor viatgen explorant l’espai profund a bord d’una nau espacial. Comparteixen el tedi del viatge, els ocasionals moments d’aventura i el seu amor. I troben una altra nau espacial.

Esta canción de un hombre y una mujer no pertenece a ningún lugar; se puede oír en cualquier sitio, en cualquier momento.

El primer que impacta de Yuna és el format en què s’ha editat. Cartoné i pàgines DIN A5 apaisades, que ara sembla que s’han posat de moda (per a reduir despeses d’impressió?) i que resulten en un volum incòmode d’acoblar amb la resta de la col·lecció de còmics. Cal buscar-hi un lloc original als prestatges.

A l’interior de Yuna destaca una original maquetació. S’alternen sense complexes pàgines amb una única imatge, maquetacions en quadrícula, composicions amb superposició de vinyetes, i pàgines on més que gutter1 entre vinyetes hi ha dues o tres imatges repartides sobre un fons blanc. El resultat és estranyament harmònic i aconsegueix enfocar l’atenció del lector allà on el relat està imprimint més força. Tot un encert.

yuna-vinyeta-splashpage

El dibuix de Juaco Vizuete empra a Yuna diverses tècniques que no acostumo a trobar juntes. Juaco Vizuete fa servir icones, fotografies, dibuix realista, i simbologia icònica per a reflectir el moviment. Tot plegat es combina sense prejudici i sense grinyolar, i aconsegueix transportar el lector a un espai i un temps molt llunyans de l’actual, però on la clau de la humanitat continuen sent els sentiments. La coloració és bitonal en vermells i blaus, i destaca tant la passió amorosa com la solitud i la por dels personatges. Personatges als quals defineix perfectament el caràcter i l’ànim sense arribar a detallar les faccions. Retrats senzillíssims i eficacíssims.

I el que il·lustra **Juaco Vizuete és un guió de Santiago García molt ben parit. Sobre premises gens originals teixeix un melodrama on s’ajunten ciència ficció, romanticisme, introspecció, gelosia, violència de gènere i amistat. L’ànsia de comprendre el món, de comprendre’s un mateix, i de poder-se compartir.

yuna-personatges

Yuna proposa una reflexió molt subtil, perquè Santiago García, guionista que s’ha anat movent per diversos gèneres, ofereix una història oberta tot i que perfectament tancada. Hi ha un munt de preguntes que només pot respondre la imaginació del lector, i que passen per on rau la consciència personal, el desig de ser estimat i la realització en estimar, i quin propòsit tenen els sentiments.

Tot això es podia haver ambientat a qualsevol lloc o època, però la immensitat de l’espai sideral, una nau que actua com a cofre que confina l’univers a l’abast de la parella, la comunicació remota amb l’amiga, fan que Yuna tingui un què de mirada cap al futur mentre, curiosament, el to del relat és mot nostàlgic. Per sobre les pàgines sura la idea que els personatges van ser més feliços en un passat no definit i que cerquen apassionadament reviure aquesta felicitat.

yuna-panoramica

Si que Santiago García destaca de manera molt potent l’impacte del passat sobre la persona. Som el que vam fer, o millor dit el que recordem que vam ser; el bagatge s’acumula i no hi ha volta enrere. I això, combinat amb què si més no un dels personatges és un androide, emfatitza la importància dels sentiments per sobre de les identitats, els convencionalismes i els rols en què la societat ens vol encabir a la força.

Adient pels seguidors d’Almodóvar o de Kubrick. Contraindicada pels de les space operas, gent amb prejudicis o amb altres expectatives.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Algú sap com es diu en català l’espai entre les vinyetes d’un còmic? Vaja, com es tradueix en aquest context la paraula anglesa gutter

El héroe discreto

Don Mario es repeteix: bon nivell, bons personatges, molta munició per a llargues tertúlies i poques sorpreses.

Portada d'El héroe discreto, de Mario Vargas Llosa

Si pensaveu què amb Rigoberto, Fonchito i Lituma ja estava coberta la quota de noms exòtics, aquí arriba Felícito per a protagonitzar una altra novel·la en que la dignitat de les persones i les diferents escales de valors tornen a ser els veritables protagonistes d’una trama que, pels seguidors de Vargas Llosa, resulta tant previsible com satisfactòria.

El héroe discreto aporta una reivindicació de l’univers literari de l’autor, molt més subtil i menys llegendari que Macondo, i basat més en les persones què no en els llocs. Un imaginari on es reconeix tant la ideologia de Vargas Llosa com la seva infinita fe en la literatura, per ell capaç de canviar la realitat a força de ficcions.

Sense enlluernar-me, m’ha agradat perquè m’ha posat a les mans moltes de les preguntes què ens plantegen a diari les notícies, i sense cap traça de moralina m’ha suggerit també algunes respostes.

Adient pels qui gaudeixin de descobrir noves paraules al diccionari. Contraindicat pels què lliguen simpaties polítiques amb gustos literaris, com molt bé diu Suso del Toro.

Salut i sort,
Ivan.

Montecore

Participar a un club de lectura té això: llegeixes llibres que no haguessis escollit mai.

Jonas Hassen Khemiri: Montecore
Jonas Hassen Khemiri: Montecore

Montecore és una novel·la molt diferent del què sembla. Comença semblant el biopic desenfadat i divertit d’un emigrant triomfador i acaba sent un plany a l’amistat i la paternitat. Pel camí trobem un ús recargolat i hilarant de l’idioma (en el meu cas l’anglès, l’original és en suec), molta ironia i molta descripció acurada de la vida quotidiana d’una família mixta que les passa magres.

Després de la sorpresa inicial hi ha un munt de pàgines què es fan pesades. L’escriptura amb metàfores i adjectius hiperbòlics (què té la seva justificació narrativa) al començament diverteix però després cansa. A mi m’ha costat un munt de fe continuar amb Montecore. I no t’expliques perquè tant de detall en la vida quotidiana d’uns immigrants tunecins a Suècia.

Però imperceptiblement el pes del relat passa del pare al fill i és aleshores quan Montecore guanya molta agilitat en la narració i molt més interès al parlar de temes diguem-ne més candents. Fins i tot hi ha un moment en que et demanes si l’estil epistolar en què està escrit no entorpeix la narració. Però arribes al final i després a l’epíleg i llavors, al final de debó, tot encaixa meravellosament bé.

Ah, i el nom de la novel·la és el nom d’un tigre blanc.

Adient pels què els agradi capbussar-se als llibres per a descobrir altres móns. Contraindicat pels impacients del plaer immediat.

Salut i sort,
Ivan.

The Young Philadelphians

Fa una pila d’anys vaig començar a veure aquest film per televisió i no recordo com va ser que no vaig poder veure el final. Gràcies a les tecnologies que estan ensorrant la cultura, per fi he pogut veure’l sencer.

Póster original de la pel·lícula The Young Philadelphians

I resulta que The Young Philadelphians, aquí coneguda aquí com La ciudad frente a mí, és un pelicularro de dalt a baix. En el seu moment concebut com una eina pel lluiment del Paul Newman, a mi m’han agradat més els actors i actrius que l’acompanyen, en part per desconeguts i en part perquè m’imagino que la qualitat interpretativa de Newman forçava a tothom a mantenir un perfil molt elevat.

De què va The Young Philadelphians? Als enllaços us podeu enterar de tot, així que em limito a opinar que és una pel·lícula tant punyent com es podia rodar als EUA de l’any 1.959, retratant una certa guerra de classes (el Maccarthysme era llavors, no?) i una hipocresia social rampant. La també excel·lent Far From Heaven, rodada una pila d’anys més tard, li déu molt.

I una pel·lícula en blanc i negre de fa mig segle ens pot interessar? Creieu-me, és absolutament actual, excepte en la decoració: les dones són aparentment sumises i el més fashion que pot fer un home és fumar. La resta, som els mateixos animals i la manada s’organitza igual. L’evolució és més lenta del que ens agradaria.

Adient per a descobrir una bona colla d’actors i reflexionar sobre els problemes de fons de la societat. Contraindicada si sou molt exigents amb el guió: aquest el podien haver arrodonit més.

Salut i sort,
Ivan.