Lola

Feia un munt d’anys que no llegia res de na Maria de la Pau Janer. I mira, m’ha agradat.

Portada de la novel·la Lola, on es veu un bagul vell de color gris, obert, sobre fons vermell.
Maria de la Pau Janer: Lola (1999)

Lola és un conjunt de contes enllaçats per un escenari comú, on els diferents protagonistes acaben interactuant de manera que es forma una història polifacètica i coherent molt ben presentada.

Tota la novel·la gira sobre solituds compartides i expectatives frustrades, en les diverses formes que les viuen els diferents protagonistes. El tema, lluny de fer-se repetitiu i pesant, va adquirint matisos durant la narració, que explora les seves diferents facetes des de les sensibilitats diverses dels personatges. Cada reacció és un món, igual que cada motivació.

L’autora presumeix de domini lèxic del català, i no només fa servir un munt de paraules mallorquines; empra també més adjectius i imatges que la majoria de novel·les que pugueu trobar de poc menys de quatre-centes pàgines. Fent-ho, la Janer construeix una atmosfera melancòlica i moltes vegades asfixiant on els protagonistes, lluny de gaudir de la seva aparent felicitat, sobreviuen a les míseres circumstàncies que els envolten. Els personatges secundaris… són una altra cosa.

Malauradament, les descripcions detalladíssimes allarguen exageradament la narració. I les metàfores que haurien d’afegir tonalitat acaben repicant claus que ja són ben clavats. Per una banda donen a Lola l’aire lànguid que la novel·la demana, però per altra banda fan que la història avanci molt lentament, de vegades de manera carregosa.

En el que sí que excel·leix na Maria de la Pau Janer és en plantar les preguntes, els indicis i les falses aparences que mantenen l’interès fins que el desenllaç cau pel seu propi pes, de forma tan evident com demolidora. Els detalls es van revelant puntualment, bastint una espiral de girs argumentals que encaixen perfectament i que s’entenen sense dificultat, a diferència de moltes novel·les on la narració més que fer viatjar el lector entre present i passat, el força a navegar enmig de fites disperses.

Gairebé quatre-centes pàgines em semblen massa per explicar la història de Lola, però fer-ho de manera més directa potser no aconseguiria transmetre l’angoixa de la solitud i la tristesa per no haver agafat el tren correcte en un passat sempre enyorat.

Adient pels admiradors de les germanes Brontë i la literatura francesa. Contraindicat per a la gent que sap el que vol.

Salut i sort,
Ivan.

Some Kind of Beautiful

Si alguna vegada heu tingut curiositat per saber com farien els americans una pel·li d’Almodóvar, podeu fer-li un cop d’ull a Some Kind of Beautiful, que també s’ha anomenat a algun lloc How to Make Love Like an Englishman, Los caballeros no tienen memoria, El marido de mi hermana, o inclús Lessons in Love.

Some_Kind_of_Beautiful

Es tracta d’una comèdia romàntica fallida, que proporciona diversió diguem-ne moderada amb gags molt previsibles, i que aporta una vessant romàntica també molt fluixa.

Quins atractius pot tenir el film? El repartiment és enlluernador: Pierce Brosnan tornant a la comèdia, les senyores estupendes Salma Hayek i Jessica Alba i una llegenda com és en Malcolm McDowell

Malauradament llurs interpretacions són tirant a espantoses. La única que li dóna una mica de caràcter al seu personatge és la Hayek, però en cap moment no té l’espontaneitat que demana el rol (i que tant bé li podria donar la Penélope Cruz) ni s’ensuma la bona química amb Brosnan que si va exhibir a After the Sunset. Pierce Brosnan es queda a mig camí entre l’histrionisme d’Steve Martin i la sensibilitat de Greg Kinnear i clar, no saps que fer-ne. I l’Alba, deixem-ho en que encara l’he de veure en un paper on aporti més que la seva escultural perxa.

Per enmig queden apunts sobre el drama dels immigrants il·legals, postals de paissatges i decorats molt bonics i la Marlee Matlin fent un paper secundari.

Adient per a malalts de les comèdies romàntiques. Contraindicada pels mitòmans d’universitats.

Salut i sort,
Ivan.

El amor

Descobreixo un còmic íntim, ple d’humor i tendresa, però implacable amb les debilitats i la mesquinesa humanes.

el-amor-bastien-vives

El amor proposa escenes íntimes de parelles, en un sentit ample, que reflecteixen diversitat i fragilitat dels sentiments amorosos. Una mirada tendra i punyent alhora, que parteix de la complicitat amb els personatges però que no perdona cap contradicció. De mirada ampla, Bastian Vivès passeja per l’orgull, l’atracció, el morbo, l’amor cap els fills d’una manera alhora superficial en la trama i profunda en el sentiment.

Bastien Vivès dibuixa les seves petites històries en blanc i negre, amb traçades molt esquemàtiques que no permeten intuir rostres, però que retraten acuradament els gestos dels personatges. El amor resulta hipnòtic i de seguida decideixes que les obvietats no t’interessen i no pots deixar de continuar amb el reguitzell de microcontes.

Vinyetes que conviden la reflexió. Una mirada universal d’abast personal reforçada per un dibuix monocolor, esquemàtic i gairebé sempre fred i repetitiu.

Adient pels amants de les dificultats. Contraindicat per ànimes solitàries.

Salut i sort,
Ivan.

L’ami de mon amie

Aquesta és una de les pel·lícules de la sèrie Comédies et Proverbes d’Éric Rohmer. De fet, és Rohmer en estat pur.

Éric Rohmer - L'ami de mon amie

Tenim una història romàntica protagonitzada per gent jove (els personatges més que els actors), on el riure apareix només ocasionalment però el somriure t’acompanya durant tota la cinta. Diàleg, diàleg i més diàleg. Situacions quotidianes, versemblants, perfectament reconeixibles. Ànimes que es despullen a la pantalla i que et fan pensar en què fas i què fa la gent. Ja us ho he dit, en dues paraules: Éric Rohmer.

Deixant de banda el petit detall que vaig sortir del cinema volent atonyinar les dues noies protagonistes (la bleda i l’estúpida) el film em va agradar moltíssim. És clar perquè m’agrada Rohmer, que encara és més radical que Woody Allen en la seva proposta. Aquí no trobareu acudits enginyosos ni tocs fantàstics ni tampoc la Scarlett, només enginy intel·lectual: idees i sentiments.

Adient per a organitzar una bona tertúlia. Contraindicat si sou fans de Chuck Norris.

Salut i sort,
Ivan.