Some Kind of Beautiful

Si alguna vegada heu tingut curiositat per saber com farien els americans una pel·li d’Almodóvar, podeu fer-li un cop d’ull a Some Kind of Beautiful, que també s’ha anomenat a algun lloc How to Make Love Like an Englishman, Los caballeros no tienen memoria, El marido de mi hermana, o inclús Lessons in Love.

Some_Kind_of_Beautiful

Es tracta d’una comèdia romàntica fallida, que proporciona diversió diguem-ne moderada amb gags molt previsibles, i que aporta una vessant romàntica també molt fluixa.

Quins atractius pot tenir el film? El repartiment és enlluernador: Pierce Brosnan tornant a la comèdia, les senyores estupendes Salma Hayek i Jessica Alba i una llegenda com és en Malcolm McDowell

Malauradament llurs interpretacions són tirant a espantoses. La única que li dóna una mica de caràcter al seu personatge és la Hayek, però en cap moment no té l’espontaneitat que demana el rol (i que tant bé li podria donar la Penélope Cruz) ni s’ensuma la bona química amb Brosnan que si va exhibir a After the Sunset. Pierce Brosnan es queda a mig camí entre l’histrionisme d’Steve Martin i la sensibilitat de Greg Kinnear i clar, no saps que fer-ne. I l’Alba, deixem-ho en que encara l’he de veure en un paper on aporti més que la seva escultural perxa.

Per enmig queden apunts sobre el drama dels immigrants il·legals, postals de paissatges i decorats molt bonics i la Marlee Matlin fent un paper secundari.

Adient per a malalts de les comèdies romàntiques. Contraindicada pels mitòmans d’universitats.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

El amor

Descobreixo un còmic íntim, ple d’humor i tendresa, però implacable amb les debilitats i la mesquinesa humanes.

el-amor-bastien-vives

El amor proposa escenes íntimes de parelles, en un sentit ample, que reflecteixen diversitat i fragilitat dels sentiments amorosos. Una mirada tendra i punyent alhora, que parteix de la complicitat amb els personatges però que no perdona cap contradicció. De mirada ampla, Bastian Vivès passeja per l’orgull, l’atracció, el morbo, l’amor cap els fills d’una manera alhora superficial en la trama i profunda en el sentiment.

Bastien Vivès dibuixa les seves petites històries en blanc i negre, amb traçades molt esquemàtiques que no permeten intuir rostres, però que retraten acuradament els gestos dels personatges. El amor resulta hipnòtic i de seguida decideixes que les obvietats no t’interessen i no pots deixar de continuar amb el reguitzell de microcontes.

Vinyetes que conviden la reflexió. Una mirada universal d’abast personal reforçada per un dibuix monocolor, esquemàtic i gairebé sempre fred i repetitiu.

Adient pels amants de les dificultats. Contraindicat per ànimes solitàries.

Salut i sort,
Ivan.

L’ami de mon amie

Aquesta és una de les pel·lícules de la sèrie Comédies et Proverbes d’Éric Rohmer. De fet, és Rohmer en estat pur.

Éric Rohmer - L'ami de mon amie

Tenim una història romàntica protagonitzada per gent jove (els personatges més que els actors), on el riure apareix només ocasionalment però el somriure t’acompanya durant tota la cinta. Diàleg, diàleg i més diàleg. Situacions quotidianes, versemblants, perfectament reconeixibles. Ànimes que es despullen a la pantalla i que et fan pensar en què fas i què fa la gent. Ja us ho he dit, en dues paraules: Éric Rohmer.

Deixant de banda el petit detall que vaig sortir del cinema volent atonyinar les dues noies protagonistes (la bleda i l’estúpida) el film em va agradar moltíssim. És clar perquè m’agrada Rohmer, que encara és més radical que Woody Allen en la seva proposta. Aquí no trobareu acudits enginyosos ni tocs fantàstics ni tampoc la Scarlett, només enginy intel·lectual: idees i sentiments.

Adient per a organitzar una bona tertúlia. Contraindicat si sou fans de Chuck Norris.

Salut i sort,
Ivan.

Las cien voces del diablo

Ja us vaig dir què gràcies a Bloguzz he tingut l’oportunitat de llegir aquesta novel·la. Ara puc afegir que m’ha agradat molt.

Ana Cabrera Vivanco - Las cien voces del diablo

Com ja sospitava, Las cien voces del diablo té un munt de paral·lelismes amb un altre best seller escrit per una dona i ambientat en el Carib i que no em va agradar gens. Però és una novel·la molt millor resolta, crec jo que gràcies a que les seves pretensions són molt més mundanes i es limita a allò què és esencial en una novel·la: entretenir i suggerir.

Las cien voces del diablo és una novel·la eròtico-romàntica ambientada a la Cuba que acaba d’alliberar-se d’Espanya. Té un repartiment coral en que el protagonisme va movent-se d’un cercle de personatges a un altre. És interessant perquè fent servir la tècnica de la narració per part d’un tercer omniscient l’Ana Cabrera Vivanco va movent l’eix narratiu fent que el centre de l’acció no estigui massa temps sobre un mateix personatge. No hi ha una trama definida explícitament sinó que els esdeveniment van succeïnt-se de manera natural i al final tot forma una història amb sentit.

Renuncio per tant a resumir l’argument en una frase o paràgraf, perquè no faria altra cosa que enganyar-vos. Un cop he acabat Las cien voces del diablo m’adono que el personatge central, el que fa de palanca per la major part de la narració, és Jacinto; que està narrada des del punt de vista de Teodoro i d’Horacio (però no amb les seves veus); que els dos personatges amb més importància (aquests mels callo) només tenen sentit a partir d’altres dos personatges; i que pel camí han quedat vàries línies argumentals que podien haver emplenat per si soles una novel·la. Una de Barbara Cartland o Corín Tellado, per a que us feu una idea.

Però havent-hi molt de rosa, Las cien voces del diablo és una novel·la més eròtica que no romàntica. La majoria de literatura eròtica és de baixa estopa i no passa de ser més que un recull de descripcions gimnàstiques de gent en pilota picada. Pero Las cien voces del diablo parla de sentiments, de sensacions i de l’efecte que tenen sobre els personatges. Ho fa d’una manera planera, directa i educada (ni barroera, ni formal, ni elegant), tant respectuosa amb els personatges com amb els lectors, i viu l’amor i el sexe d’una manera hedonista i enfrontada al puritanisme i la hipocresia de l’època i la societat en que està ambientada.

Adient per a entretenir una setmana d’estiu. Contraindicada si busqueu profunditats formals o morals.

Salut i sort,
Ivan.