When Harry Met Sally

Inauguro una nova sèrie d’articles, ja veurem amb quina periodicitat, a Lo Bloc. Compartiré amb vosaltres els meus clàssics personals del cinema. Al Carlos Boyero i al Gorina els agafaria un atac de feridura de llegir aquesta llista, però és el cinema que a mi em commou i com diu l’acudit, el meu gat me’l follo com jo vulgui.

La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.

When Harry Met Sally

When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.

I  la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.

Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.

Salut i sort,
Ivan.

PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?

Eclipse

La tercera entrega de la saga del crepuscle millora el desastre de la segona part, però no surt de la mediocritat.

Póster de la tercera part de Crepuscle, Eclipse

En aquest punt de la saga hi ha dos eixos narratius: el triangle sentimental protagonitzat per Bella i els conflictes entre diferents clans de vampirs. La part amorosa s’allarga més que un xicle en mans d’un nen petit, mentre que la segona està millor resolta. De manera previsible, però satisfactòria.

Miraré Sunrise quan aparegui? Em temo que si. Primer, perquè a hores d’ara ja em pica la curiositat per com acabaran amb aquesta gallina dels ous cinematogràfics d’or. La segona, perquè estèticament aquests films són impecables. La fotografia de disseny i els maravellosos paissatges d’Oregon són memorables. I també és molt bona tant la banda sonora de Howard Shore com la selecció de cançons que donen ambientació musical a la narració.

Això sí, han de contractar algú que millori els efectes visuals més simples. Una cosa tant manida com superposa un actor a l’estudi amb una escena d’exterior no ho rematen prou bé.

Adient per a una tarda de diumenge i una pizza. Contraindicat com a film de misteri.

Salut i sort,

Ivan.

New Moon

Qui es gita amb nens, s’aixeca pixat. I qui comença a veure una saga per a quinzeanyeres, ja sap el que li espera.

New Moon

I és que si Twilight va ser lleugerament millor del que m’esperava, New Moon és tant dolenta com sospitava. Els actors continuen tenint una única cara com a ventall de registres expressius; els diàlegs es poden dividir entre intrascendents, tòpics i descaradament artificiosos; l’argument és perfectament previsible; i per últim queda el punt més tèrbol: el sucre arriba a nivells perillosos encara que no sigueu diabètics.

Tot i això, toca reconèixer tres coses. La primera, l’efectivitat dels efectes especials. Hi ha digitalitzacions (especialment la de la mar) que podien haver sortit molt millor, però tant els llops com els vols són perfectes. La segona, que la fotografia de New Moon es beneficia d’uns paratges maravellosos i això sempre és bonic de veure. I la tercera, que quan teniem quinze anys teniem moltes coses per aprendre, també en gust cinematogràfic.

Adient per a adolescents romàntics. Contraindicat per a pares i mares que ja pateixen una colla d’adolescents a casa.

Salut i sort,
Ivan.

The Bounty Hunter

Pel·lícula ideal per una tarda de diumenge: divertida, simple, insustancial, previsible, obviable.

The Bounty Hunter - Exposados

La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.

A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.

Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.

Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.

Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.

Salut i sort,
Ivan.