Qui es gita amb nens, s’aixeca pixat. I qui comença a veure una saga per a quinzeanyeres, ja sap el que li espera.

I és que si Twilight va ser lleugerament millor del que m’esperava, New Moon és tant dolenta com sospitava. Els actors continuen tenint una única cara com a ventall de registres expressius; els diàlegs es poden dividir entre intrascendents, tòpics i descaradament artificiosos; l’argument és perfectament previsible; i per últim queda el punt més tèrbol: el sucre arriba a nivells perillosos encara que no sigueu diabètics.

Tot i això, toca reconèixer tres coses. La primera, l’efectivitat dels efectes especials. Hi ha digitalitzacions (especialment la de la mar) que podien haver sortit molt millor, però tant els llops com els vols són perfectes. La segona, que la fotografia de New Moon es beneficia d’uns paratges maravellosos i això sempre és bonic de veure. I la tercera, que quan teniem quinze anys teniem moltes coses per aprendre, també en gust cinematogràfic.

Adient per a adolescents romàntics. Contraindicat per a pares i mares que ja pateixen una colla d’adolescents a casa.

Salut i sort,
Ivan.