Guadalajara

Us pot agradar o no, però el Quim Monzó ha depurat un estil característic.

Portada del llibre Guadalajara, del Quim Monzó

Els relats de Monzó són absurds només en apariència. En els de Guadalajara hi trobem reflexions sobre les relacions interpersonals i les reaccions humanes davant les sorpreses, les tradicions, els llaços familiars, la paternitat, etc. Juntament amb narracions de génere fantàstic, trobem també els contes costumbristes amb to satíric més característics del Monzó i, els que a mí més m’han agradat, aquells en que es mostra iconoclasta amb mites nacionals i culturals com Troia, Kafka, o Guillem Tell.

La mirada del Quim Monzó és tendra i s’atura més en la fragilitat dels humans que no pas en la seva maldat. Em recorda tant l’Eduardo Mendoza com el Slawomir Mrozek, dos d’aquests escriptors que sembla que només escriguin històries lleugeres però que et fan pensar durant molts més dies dels que els llegeixes.

Guadalajara finalitza amb un exercici estilístic interessant, el relat Els llibres, analitzant la confusió d’aquestes pobres criatures que sobreviuen desorientades en un món complex. Potser és el que menys m’ha agradat de llegir, però no m’ha decebut pas com a aliment intel·lectual. Pur Monzó.

M’ha agradat força.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

Francesc Pujols va ser un personatge de l’alta burgesia catalana que va protagonitzar llibres d’anècdotes publicats encara durant la seva vida. L’enciclopèdia ens diu que va escriure poemes, una novel·la, un munt d’articles i una extensa obra filosòfica, de la qual només es recorda allò que “arribarà el dia en que els catalans ho tindrem tot pagat”.

Opino que Pujols segurament era un personatge un personatge encisador, d’aquells que tothom vol a la seva tertúlia, i un escriptor que es va guanyar bé la vida, però que si de debó és un dels patums de la cultura catalana, apanyats anem. Això si, entenc que per molts bon vivants sigui el seu ídol: viure còmodament entregat a les seves aficions i sense haver de treballar, a qui no li agradaria!

les-extraordinaries-aventures-de-francesc-pujols

En Sebastià Roig, que sempre s’ha interessat per la cultura catalana del primer terç del segle XX, s’ha juntat amb en Toni Benages, un dibuixant també d’amplis interessos, per a construir una obra complexa, irreverent i atractiva. Com bé diu el mateix Roig al pròleg, si els americans han posat Abraham Lincoln a perseguir vampirs i els anglesos han convertit els personatges de Jane Austen en caçadors de zombis, què no podriem fer nosaltres amb Pere el Ceremoniós o Serrallonga?

El que han parit aquest parell de talents agoserats són cinc contes fantàstics, en el sentit ciència ficció de l’adjectiu, on apareixen fantasmes, monstres marins i catalans diversos. Això és coherent amb l’interès que Francesc Pujols va manifestar amb l’ocultisme, i amb la col·lecció d’amics, coneguts i saludats que va aplegar Pujols: el galerista Josep Dalmau, el pintor Ramon Pichot i Gironès, la vident Marguerida Calafell, el fantasma del també pintor Carles Casagemas (de qui ja hem parlat), el metge i veterinari Francesc Darder i Llimona (si, el taxidermista del museu on havia el bosquimà), l’escriptor Carles Fages de Climent, el gran J.V. Foix, i l’enginyer Joaquín Sánchez Cordovés són tots personatges reals que esdevenen protagonistes d’aquests relats iconoclastes.

http://www.elpunt.cat

La irreverència no s’ha de confondre amb la manca de respecte, i Roig i Benages apliquen molt bé aquesta lliçó, fent que els senyors de Barcelona apareguin com a tals, alhora que el comentari del protagonsita sobre Els 4 Gats o l’aparició estelar de la Roue de bicyclette de Marcel Duchamp posen les bombolles al cava de l’humor.

pujols-dechamps

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols són extravagants i estan salpebrades tant amb les cites de Pujols com també amb una bona dosi de divertiment sexual, verd o picant com deien abans, a l’estil del que va implantar la direcció del mateix Pujols a la revista Papitu.

: Els homes excepcionals es revelen per la forma com ordenen la seva vida quotidiana.

Els contes són senzills, ben situats, millor documentats i magníficament acabats. Heu de sintonitzar, aviso, el surrealisme i l’apertura de ment que caracteritzaven aquell moment dels ambients cultes. Una mica l’estil hedonista i lliurepensador del film Belle Epoque d’en Trueba, per entendre’ns. Si ho feu, en gaudireu moltíssim. A mi Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols m’han semblat simplement delicioses. Penso que el millor d’aquest volum és que aboca el lector a l’evocació a un món curiós, lliurepensador, culte i molt suggerent.

pujols-ateneu-barcelona

També cal dir que hi ha un salt evident de qualitat entre els dos darrers contes, més breus i directes, i els tres primers, més i millor elaborats i que crec que es van abordar quan ja estava lligat el compromís de l’editorial Males Herbes. Allò de l’art pur i la malèfica influència dels diners ho explicava algú que tenia el plat a taula tres cops al dia.

Toni Benages i Gallard dibuixa de manera nítida i pulcra, seguint el camí que ha marcat l’escola franc-belga, fent servir el realisme dels decorats i objectes per a donar-li versemblança a la història i mantenint un registre més ampli en els personatges. Si no queden clars quins són els referents estètics, més evidents que mai en les icones de moviment, només heu d’apreciar l’homenatge a Tintin que hi ha a la contracoberta. A l’hora de pintar els seus personatges, Benages empra des de la fidelitat que no intenta ser retrat fotogràfic fins la caricatura en els moments més trempats de la trama, de manera que ajusta els tons del guió i el dibuix en cada vinyeta. El seu dibuix en blanc i negre ajuda, crec, a posar-li una miqueta de distància a l’ambientació fantàstica que ha ideat Sebastià Roig, i l’entintat, que m’ha semblat francament espectacular, aporta el punt just de dramatisme.

pujols-bruixes

Sebastià Roig és un reconegut especialista en allò que amb displicència s’acostuma a anomenar cultura popular. I coincideix en gustos amb el seu còmplice Benages. El resultat d’aquesta conxorxa és que quan llegiu Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols hi trobareu homenatges a Hergé, Moebius, Murnau i Alex Raymond. Tots, crec jo, molt ben encaixats.

En canvi, Gaudí només apareix a una vinyeta; només es mencionen casualment Picasso i Gabriel Alomar; i no apareix Salvador Dalí per enlloc. Això em va decebre molt fins que vaig averiguar que el duo creatiu està preparant una novel·la gràfica també centrada en l’univers Pujols. L’espero amb moltes ganes.

pujols-darder

No crec (Pujols tampoc no ho creia quan va arribar el franquisme) que en el futur els catalans ho tinguem tot pagat, però si què és cert que haver inspirat tant el Quimi Portet com en Roger Mas ja pot valer com a justificant d’una vida alegre i una obra extensa.

Adient com a divertiment i punt d’entrada a l’enciclopèdia. Contraindicat pels fans de Dana Scully.

Salut i sort,
Ivan.

PS: Les fantàstiques aventures de Francesc Pujols el podreu trobar a la majoria de botigues de còmic especialitzades, que ja van per la segona edició i han tingut força èxit, però jo recomano passar-se per Pow! Comics a Vilanova i la Geltrú.

Belo Horizonte

Igual que jo em vaig enamorar de la feina del Miguelanxo Prado, ell es va enamorar de Belo Horizonte.

Portada del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Es veu que l’artista gallec va visitar un parell de vegades la capital de Minas Gerais, i li va agradar molt. Mentre hi era m’imagino que va fer un munt de fotografies i en algun moment es va posar a dibuixar i a pintar la ciutat.

No només això: la ciutat li va inspirar un conte, una història on podem trobar l’interès per la societat, el component màgic, la por i la fascinació simultànies pel desconegut, i un protagonista que es deixa endur per la corrent que l’arrastra. És a dir, característiques que ja hem trobat a d’altres obres de Prado com els Fragmentos de la Enciclopedia Délfica o De profundis.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

El resultat és un conte ilustrat en que les imatges no mostren escenes del conte sinó aspectes del seu decorat. Coherent, perquè la veritable protagonista del conte és la ciutat de Belo Horizonte però insuficient perquè en pocs moments es relacionen les pintures amb els llocs concrets que visita el seu alter ego literari. I també perquè trobem a faltar als dibuixos dos personatges potentíssims que crea la imaginació de Miguelanxo Prado.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Les pintures (¿aquarel·les?) són precioses, lluminoses, vitals, plenes de colors pastel i de vida. Rarament mostren persones com a element principal i totes elles porten les cares quadrangulars habituals de l’autor, perquè Prado el que fa és retratar la ciutat i el seu ambient, i més que registrar persones el que fa és constatar actituds, humors i ambients.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

La casualitat ha fet que comparteixi classe d’alemany amb una noia de Belo Horizonte, que ha quedat entusiasmada tant per la fidelitat de la part gràfica com per la col·lecció de tòpics i llocs típics que recull, es veu que de forma molt encertada, el relat de Belo Horizonte.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Adient pels seguidors de García Márquez o Carlos Fuentes. Contraindicat pels que necessitin que es segueixin sempre les normes.

Salut i sort,
Ivan.

13 Chambers

Un àlbum, potser una sèrie, què porta la fantasia al món del western.

13 Chambers comic cover

La premisa és més que suggerent: Abraham Lincoln ha encarregat a 13 US Marshals mantenir la llei i l’ordre als “13 territoris originals dels EUA” fent servir 13 pistoles futuristes, en les que hi ha 13 càmeres per a bales (i d’aquí ve el títol).

Curiosament, la primera entrega comença pel final, quan el tretzè marshal és encarregat pel President que succeeix Lincoln de recollir aquest armament i jubilar els altres marshals. L’he llegida i la veritat és que no m’ha agradat gaire.

El dibuix està bé, amb traçades vigoroses que transmeten la tensió de la història i l’escenari, tot i que s’abusa dels tons vermells i no es deixa cap espai per la subtilesa. I tot i que l’estil és realista, les cares estan més a prop de la caricatura que no del retrat.

Però el guió no dóna la talla. Si més no en aquesta primera entrega (no sé si n’hi haurà més de volums) es visiten un munt de tòpics, no s’ofereix cap esquer novedós, i no s’aprofundeix en cap vessant argumental. Hi ha un munt d’elements misteriosos i, no es que no es desvetllin, que ja m’estaria bé; però és que no s’insinua per on poden anar els trets i no es planta cap cliffhanger que atragui l’atenció. Les preguntes cal plantejar-les, no es pot deixar la seva formulació al lector, que la qual cosa queda en un llimb massa indefinit.

I no és només un tema de l’argument: afecta a nivell d’escenes que queden tallades, sense explicació de les motivacions o les reaccions dels personatges, sense oferir cap mena de background del seu passat que li permeti al lector establir un mínim vincle emocional.

Afegiu-li, encara que sigui una ucronia fantàstica, errades històriques de l’alçada d’un campanar (regla d’or de les ucronies: les variacions històriques te les han d’explicar al començament), i ja sabreu perquè no m’ha enxampat. Un plantejament molt ambiciós, però un primer volum més aviat fluix.

Adient per a seguidors del gènere fantàstic, que no del western. Contraindicat pels que busquen detalls amagats.

Salut i sort,
Ivan.