Francesc Pujols va ser un personatge de l’alta burgesia catalana que va protagonitzar llibres d’anècdotes publicats encara durant la seva vida. L’enciclopèdia ens diu que va escriure poemes, una novel·la, un munt d’articles i una extensa obra filosòfica, de la qual només es recorda allò que “arribarà el dia en que els catalans ho tindrem tot pagat”.

Opino que Pujols segurament era un personatge un personatge encisador, d’aquells que tothom vol a la seva tertúlia, i un escriptor que es va guanyar bé la vida, però que si de debó és un dels patums de la cultura catalana, apanyats anem. Això si, entenc que per molts bon vivants sigui el seu ídol: viure còmodament entregat a les seves aficions i sense haver de treballar, a qui no li agradaria!

En Sebastià Roig, que sempre s’ha interessat per la cultura catalana del primer terç del segle XX, s’ha juntat amb en Toni Benages, un dibuixant també d’amplis interessos, per a construir una obra complexa, irreverent i atractiva. Com bé diu el mateix Roig al pròleg, si els americans han posat Abraham Lincoln a perseguir vampirs i els anglesos han convertit els personatges de Jane Austen en caçadors de zombis, què no podriem fer nosaltres amb Pere el Ceremoniós o Serrallonga?

El que han parit aquest parell de talents agoserats són cinc contes fantàstics, en el sentit ciència ficció de l’adjectiu, on apareixen fantasmes, monstres marins i catalans diversos. Això és coherent amb l’interès que Francesc Pujols va manifestar amb l’ocultisme, i amb la col·lecció d’amics, coneguts i saludats que va aplegar Pujols: el galerista Josep Dalmau, el pintor Ramon Pichot i Gironès, la vident Marguerida Calafell, el fantasma del també pintor Carles Casagemas (de qui ja hem parlat), el metge i veterinari Francesc Darder i Llimona (si, el taxidermista del museu on havia el bosquimà), l’escriptor Carles Fages de Climent, el gran J.V. Foix, i l’enginyer Joaquín Sánchez Cordovés són tots personatges reals que esdevenen protagonistes d’aquests relats iconoclastes.

La irreverència no s’ha de confondre amb la manca de respecte, i Roig i Benages apliquen molt bé aquesta lliçó, fent que els senyors de Barcelona apareguin com a tals, alhora que el comentari del protagonsita sobre Els 4 Gats o l’aparició estelar de la Roue de bicyclette de Marcel Duchamp posen les bombolles al cava de l’humor.

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols són extravagants i estan salpebrades tant amb les cites de Pujols com també amb una bona dosi de divertiment sexual, verd o picant com deien abans, a l’estil del que va implantar la direcció del mateix Pujols a la revista Papitu.

: Els homes excepcionals es revelen per la forma com ordenen la seva vida quotidiana.

Els contes són senzills, ben situats, millor documentats i magníficament acabats. Heu de sintonitzar, aviso, el surrealisme i l’apertura de ment que caracteritzaven aquell moment dels ambients cultes. Una mica l’estil hedonista i lliurepensador del film Belle Epoque d’en Trueba, per entendre’ns. Si ho feu, en gaudireu moltíssim. A mi Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols m’han semblat simplement delicioses. Penso que el millor d’aquest volum és que aboca el lector a l’evocació a un món curiós, lliurepensador, culte i molt suggerent.

També cal dir que hi ha un salt evident de qualitat entre els dos darrers contes, més breus i directes, i els tres primers, més i millor elaborats i que crec que es van abordar quan ja estava lligat el compromís de l’editorial Males Herbes. Allò de l’art pur i la malèfica influència dels diners ho explicava algú que tenia el plat a taula tres cops al dia.

Toni Benages i Gallard dibuixa de manera nítida i pulcra, seguint el camí que ha marcat l’escola franc-belga, fent servir el realisme dels decorats i objectes per a donar-li versemblança a la història i mantenint un registre més ampli en els personatges. Si no queden clars quins són els referents estètics, més evidents que mai en les icones de moviment, només heu d’apreciar l’homenatge a Tintin que hi ha a la contracoberta. A l’hora de pintar els seus personatges, Benages empra des de la fidelitat que no intenta ser retrat fotogràfic fins la caricatura en els moments més trempats de la trama, de manera que ajusta els tons del guió i el dibuix en cada vinyeta. El seu dibuix en blanc i negre ajuda, crec, a posar-li una miqueta de distància a l’ambientació fantàstica que ha ideat Sebastià Roig, i l’entintat, que m’ha semblat francament espectacular, aporta el punt just de dramatisme.

Sebastià Roig és un reconegut especialista en allò que amb displicència s’acostuma a anomenar cultura popular. I coincideix en gustos amb el seu còmplice Benages. El resultat d’aquesta conxorxa és que quan llegiu Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols hi trobareu homenatges a Hergé, Moebius, Murnau i Alex Raymond. Tots, crec jo, molt ben encaixats.

En canvi, Gaudí només apareix a una vinyeta; només es mencionen casualment Picasso i Gabriel Alomar; i no apareix Salvador Dalí per enlloc. Això em va decebre molt fins que vaig averiguar que el duo creatiu està preparant una novel·la gràfica també centrada en l’univers Pujols. L’espero amb moltes ganes.

No crec (Pujols tampoc no ho creia quan va arribar el franquisme) que en el futur els catalans ho tinguem tot pagat, però si què és cert que haver inspirat tant el Quimi Portet com en Roger Mas ja pot valer com a justificant d’una vida alegre i una obra extensa.

Adient com a divertiment i punt d’entrada a l’enciclopèdia. Contraindicat pels fans de Dana Scully.

Salut i sort,
Ivan.

PS: Les fantàstiques aventures de Francesc Pujols el podreu trobar a la majoria de botigues de còmic especialitzades, que ja van per la segona edició i han tingut força èxit, però jo recomano passar-se per Pow! Comics a Vilanova i la Geltrú.