The Spy Who Loved Me (1977) s’acomiadava tot anunciant que tornariem a trobar James Bond a un film que es titularia For Your Eyes Only, però aquell mateix any es va estrenar una pel·lícula d’aventures ambientada a una galàxia molt llunyana, i el cinema d’arreu del món va trontollar. I un dels resultats va ser que Albert R. Broccoli va decidir fer Moonraker primer, aprofitant la febrada de pel·lícules de l’espai.

Per a mi Moonraker representa millor que cap altre film el paradigma dels films 007. Hi trobem perfectament combinats tots els elements que han fet famosa la franquícia, començant per una escena inicial absolutament fantàstica, en més d’una accepció de l’adjectiu, on es passa de l’acció més frenètica a la comèdia slapstick en qüestió de segons i sense que grinyoli res.

Moonraker ens porta de viatge per mig món: California, Venècia, Rio i Guatemala disfressada d’Amazonia, gràcies a un guió amb pocs forats i que proporciona causalitat a la trama. El guió de Christopher Wood és exagerat per totes bandes, però coherent i lògic. Els punts inversemblants tenen a veure amb el desenvolupament tecnològic del moment (entrem en territori ciència ficció, com de costum) i amb les capacitats de superheroi de Bond, però els diferents nusos de la trama estan ben lligats. I això és ben curiós ja que l’estructura és calcada de l’anterior The Spy Who Loved Me, incloent l’acudit final, i ja he escrit el que em va semblar.

A Moonraker trobem alguns dels millors villans de l’univers 007. Drax, interpretat pel gran Michael Lonsdale, està a l’alçada de Goldfinger o l’Emilio Largo de Thunderball. La interpretació de l’actor francès, continguda i elegant com és habitual en ell, accentua la maldat i fredor del personatge, resultant en un personatge èpic.

El seu assassí particular és un expert en arts marcials que no diu una sola paraula en tot el film. Això augmenta la sinistralitat del personatge alhora que amaga les mancances com actor del mestre d’aikido que l’interpreta. Cham, aquest és el nom del personatge, no pot competir en carisma amb Jaws, l’assassí professional que haviem descobert a The Spy Who Loved Me i que es menja (literalment!) les escenes en que participa. Igual que al film precedent, li toca tant afegir el punt de terror com el contrapunt d’humor, i ambdues coses les aconsegueix de manera notable i sense caure en el ridícul.

La rèplica femeninina és una convincent Lois Chiles, que aporta la personalitat que demana el seu personatge, i que sense fer cap gran interpretació exemplifica el que hauria d’haver fet Barbara Bach a The Spy Who Loved Me.

El repartiment principal el completa un Roger Moore que si a The Spy Who Loved Me ja es començava a veure massa vell pel paper, aquí encara més. La seva és una interpretació sense matisos però elegant i eficaç.

Ja veieu que relaciono contínuament els dos films. És curiós que tinguin arguments tan semblants. Potser és degut al canvi de planificació que he esmentat al començament, però tractant-se de guions gairebé originals (cap dels dos té res a veure amb les novel·les homònimes) hom esperaria una mica d’originalitat. El guió de The Spy… és de Christopher Wood i Richard Maibaum; el de Moonraker el signa només Christopher Wood. I el director també és el mateix, Lewis Gilbert.

Un altre element típicament 007 són els assassinats sàdics. Si altres vegades han estat taurons o cocodrils, ara toca el torn de gossos i serps. El primer magníficament fotografiat, el segon magnificat per la mirada de les dolces noies que el contemplen.

Els efectes visuals són espectaculars. Quaranta anys després els veiem el llautó, però són molt millors que els de les entregues anteriors i escenes com la de la lluita a l’espai exterior o al cau espacial de Drax estan molt ben aconseguides. Per cert que aquesta batalla amb marines de l’espai és hereva directa de la batalla submarina de Thunderball.

El que més gràcia m’ha fet és la inclusió d’una mini pel·lícula muda d’amor incrustada dins de Moonraker. Els crítics ho van valorar molt negativament, però en un film que no és realista em sembla que és admissible si, com és el cas, ni rebaixa el to dramàtic general ni trenca el ritme de la narració. I aquí Lewis Gilbert ho fa molt bé explotant la vis còmica de Richard Kiel.

Igual també que a The Spy Who Loved Me, la banda sonora de Moonraker inclou diversos homenatges musicals a altres films: el de Close Encounters és meravellós; però els de Casablanca (més aviat un acudit), i The Magnificent Seven són molt forçats i em semblen fora de lloc.

Finalment, l’apartat musical. La cançó l’he trobada mediocre, inserida dins d’uns crèdits que ja em semblen massa repetitius, tot i que molta gent els considera emblemàtics. La banda sonora, un altre cop de John Barry, un dels grans, és novedosa, i inclou temes originals i la recuperació del tema de perill dels primers films.

Adient a qualsevol aficionat del cinema espectacle i d’entreteniment. Contraindicada pels fanàtics de Le Carré.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

3 thoughts on “Moonraker

  1. Fa anys que no l’he vista i em fas venir ganes de tornar-la a veure. En guardo un bon record, un Bond més aviat paròdic i amb alguns bons acudits. Una de les coses que em va agradar força quan la vaig veure per primera vegada va ser que part de l’acció transcorregués a l’espai i que els efectes especials fossin força bons. Salut!

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s