El nacimiento de la República Popular de la Antártida

He llegit la novel·la El nacimiento de la República Popular de la Antártida, de John Calvin Batchelor i m’agradaria comentar-la. A veure si me’n surto.

Us explico la meva principal dificultat per comentar-la: que no sé ben bé el què he llegit. La novel·la està escrita en primera persona, i el protagonista va explicant la seva vida. Fins aquí, tot molt habitual. A més, la narració és estructuralment molt planera, ordenada cronològicament i fent el·lipsis de les èpoques menys significatives i centrant-se en els episodis més determinants, com ha de ser. El problema ve quan la història és una distòpia on hi ha -per posar exemples que no esgarrin res de la trama- vaixells de vapor i de vela a les acaballes del segle XX. I quan allò que li sents contar als personatges sona més a bajanada que a argument racional. Si el narrador és -posem per cas- un llunàtic, un boig, o un mentider compulsiu, quina credibilitat té allò què explica? Quina interpretació cal fer dels fets narrats? Quina espera l’autor que facis? Aquest dubte m’ha perseguit durant els dos primers terços d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida.

La novel·la comença en tromba, amb el capítol on el narrador explica la concepció del personatge protagonista, que com ja he comentat és ell mateix perquè el llibre està escrit en primera persona. I quan parlo de la concepció em refereixo a la còpula entre el pare i la mare. Un començament atípic, oi? Doncs agarreu-vos, perquè és només el punt de partida per a presentar una col·lecció de personatges exagerats, estrambòtics, paradigmàtics i caricaturitzants, tots atractius i la majoria més tendres del que semblen quan són presentats.

La narració va explicant des del present esdeveniments del passat. La primera part del llibre és més una explicació de fets passats, però després l’estil tomba cap a quelcom més semblant a un llibre de memòries. Això fa que la narració perdi trempera però guanyi en versemblança. Perquè si els personatges són realistes, les situacions, les relacions, i els paisatges i escenaris d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida són absolutament fantàstics. La novel·la va trenant-se al voltant de sagues nòrdiques i d’anècdotes que semblen inspirades en les històries bíbliques, i desenvolupa una distòpia apocalíptica a l’acabament del segle XX d’una manera tan fascinant com poc clara.

I funciona estupendament. La narració és prou àgil per tractar-se d’un llibre de cinc-centes pàgines amb un munt de veu interior del protagonista, que és especialment loquaç. Això si, ben pocs diàlegs, i poca humanitat, en el sentit benevolent del terme. I molta Història, en seu sentit més cruel: El nacimiento de la República Popular de la Antártida és una història de gent que segueix de forma estúpida a folls, fanàtics i cínics que no fan més que aprofitar-se’n de la docilitat i la ingenuïtat d’altres.

Hi ha també, al començament del llibre i quan el lector encara no sospita què està llegint, un comentari sobre l’utilitarisme, les polítiques liberals i les teories polítiques que aleshores començaven a estar de moda i ara són hegemòniques. Queda molt despenjat de la part de la història on passen els esdeveniments que justifiquen aquesta reflexió. De fet, aquests esdeveniments són només apuntats per sobre, obviant la majoria d’estratègies i actes concrets. Ho he entès com una crítica brutal a l’utilitarisme, que a la novel·la és el nou benthanisme: al final, el que compta és el que has fet i no allò que volies aconseguir.

De la mateixa manera, personatges que són fonamentals als primers capítols s’esvaeixen de manera sorprenent a mesura que vas tombant pàgines. Persones esdevenen mites i després només arguments intranscendents en discursos que no porten enlloc. És el present el que compta i no el passat que ens han explicat.

Tot plegat entenc el llibre com una crítica brutal als fanatismes religiós i polític… però no en puc estar segur! El protagonista m’impedeix saber si l’autor volia fer una sàtira, una comèdia, o una tragèdia. I em falten coneixements de cultura religiosa (en Batchelor és Doctor en Teologia) per a entendre millor determinades paràboles. Hi ha desenes de pàgines en què el reguitzell de bajanades cansa, però no es pot deixar de llegir perquè cada tant, va incloent algun esquer sobre el futur que vindrà, i aquests cliffhangers estan molt ben trobats. I un cop el lector s’empassa l’esquer, resulta que les disseccions que fa dels personatges són retrats d’arquetips universals, d’allò que en diem l’ànima humana, la humanitat en el sentit més cru, i que el món decadent que imaginava Batchelor a començament dels anys vuitanta s’assembla molt al que ens trobem ara.

Adient per a descreguts i contraindicat pels idealistes, entenc que El nacimiento de la República Popular de la Antártida no és per tothom: el contingut és amarg i el continent és aspre. Però deixa el cervell ben ple, i això a mi em serveix.

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

Anuncis

La presunción del Estado

Queda a otros, en la seguridad del futuro, preguntarse cuándo un Estado no es una presunción. Cuándo un rey no es un simulador. Cuándo la guerra no es un crimen. Podría señalar el nacimiento de muchos reinos del Norte como modelo de lo que ocurrio en el hielo del estrecho de Bransfield. Una torre fortificada se convierte en un ducado; un ducado se convierte en una oligarquía de guerreros; una banda de caudillos se convierte en una monarquía nacida de la necesidad de batallar contra otra oligarquía, y al fin el reino termina arruinado después de una larga lucha para justificarse como imperio mediante la conquista y el robo. La evolución fluye con la misma facilidad con que sale de mi pluma. Qué historia tan vieja, cansada y espléndida. Sí, simplifico. Pero me pregunto: ¿acaso no hay una simplicidad primitiva en todo lo que hace la humanidad cuando empieza y termina con asesinatos?

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

La fotografia de l’encapçalament és del Castell de Montgrí i és obra del SBA73.

Salut i sort,
Ivan.

Verdad del corazón

Haz algo más; diles que si no hay una única moraleja en mi historia -¿qué tipo de vida tiene un solo tema?-, ahy esto al menos: el camino a la verdad es ser justo; nunca te pongas por encima de otro, y nunca caerás. El tesoro que descubrirás en este camino, el de un buen hombre, es que no has de obedecer a ningún amo. Cuídate de la caridad. La caridad es la sonrisa de la esclavitud. Los hombres en posición de dar caridad -no de compartir, no de distribuir equitativamente- consiguieron esa señorial posición convirtiéndose primero en amos de la tierra, y en amos de hombres, amos de esclavos. Sé un hombre valiente y enfréntalos. Mira a los reyes a la cara y diles que están condenados a caer. Ten la certeza de que el exilio es insoportable sólo para el que deja cierto país. El nombre de ese país es Verdad del Corazón.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

Salut i sort,
Ivan.

Agent Carter

La majoria de sèries americanes fan un descans enmig de la temporada que les cadenes televisives emplenen amb projectes de menys volada o de pressupost limitat. Per a emplenar el descans primaveral de MARVEL’s Agents of S.H.I.E.L.D. l’ABC va contractar Agent Carter.

Situem-nos en el ja complex univers cinematogràfic Marvel. Just després de Captain America: The First Avenger tenim a l’agent d’intel·ligència i operacions especials Peggy Carter treballant com a comando. A l’acabar la guerra l’anglesa Carter continua vinculada als serveis secrets però, recordem que estem als anys 40 del segle XX, queda relegada a portar els cafès als nois que s’encarreguen de la feina. Això dura fins que Howard Stark, el pare de Tony, la necessita per a resoldre un problema ben pelut. Estem, per tant, en l’època en que S.H.I.E.L.D. encara no existeix i a Nick Fury encara no se’l veu per enlloc.

Però si no sou aficionats al génere superheròic ni molt menys a l’univers Marvel, aquí arriben les bones notícies: Agent Carter ni pertany al génere ni exigeix per entendre-la que sapigueu res per endavant. En el primer capítol es dóna a entendre tot el que necessiteu de context, i la sèrie no és altra cosa que una història policial ambientada al Nova York dels 40. Els invents de Stark afegeixen un punt de ciència-ficció, però per estètica i desenvolupament estem en territori Mike Hammer i molt lluny de Iron Man.

Agent Carter destaca per la seva excel·lent producció. L’ambientació del Nova York de l’època està molt ben aconseguida. Hi ha també escenes a una fàbrica amb un encisador toc retro i l’acompanyament musical és deliciós. A més els efectes especials són molt efectius a aquesta sèrie d’intriga, espionatge i acció que, sense més pretensions que l’entreteniment, assoleix plenament el seu objectiu.

El guió desenvolupa eficaçment una premisa interessant, tot i que el final pot decebre per la seva simplicitat. El paper de Howard Stark és potser una de les troballes del guió, però decep el fet que sigui tan el pare de Tony Stark. I pels aficionats als superherois Marvel, veure en Jarvis de jove serà tota una alegria.

El personatge principal és malauradament perfecte. Això, que respecta els cànons dels anys quaranta, ara grinyola molt. Peggy Carter està cisellada de manera que èticament, físicament, i com a detectiu no se li pot objectar res. Quan la gràcia dels herois Marvel és que tenen febleses, matisos, o contradiccions, Peggy Carter és excèntrica i es pot fer un pèl repelent. Una llàstima amb un personatge que apareix en força moments de la saga cinematogràfica i que és molt empàtic.

La protagonista Hayley Atwell llueix molt, però trobem també un bon ventall d’actors al seu voltant que ho fan entre molt bé i prou bé. Malauradament, els moments melodramàtics, no sé si pels actors o pel director, semblen exagerats i esquemàtics. Si han volgut replicar el to de les pel·lícules dels anys quaranta, l’enginy no els ha donat l’efecte esperat. Una llàstima perquè és l’únic punt realment negatiu de Agent Carter i realment penalitza molt.

Hi ha però, una sensible diferència entre ambdues temporades. La primera, de només vuit episodis, funciona molt bé. A diferència dels films Marvel, no hi ha cap moment en que es prengui la trama a broma, a banda del personatge de Howard Stark. L’equilibri entre intriga, la gràcia retro i tocs de ciència ficció és convincent i funciona. En canvi, la segona temporada, que s’allarga fins els 10 episodis, pateix perquè han augmentat el volum de comèdia i han malmès l’equilibri. A més, han volgut que aquesta segona temporada funcionès com una preqüela de la quarta de Agents of SHIELD i el que han aconseguit és que les invencions tecnològiques i els reptes científics, que ja serien de ciència-ficció ambientats actualment, semblin exageradíssims. No només per la ciència en si, sinó per la comprensió que els personatges de l’època en tenen dels fenòmens físics, aquest component grinyola una mica.

Això si, la segona i malauradament darrera temporada de Agent Carter ens deixa personatges meravellosos com el de Whitney Frost (inspirat claríssimament en l’actriu Hedy Lamarr) o els membres del consell, clarament un antecedent d’Hydra. I, insisteixo perquè paga la pena, una magnífica banda sonora, tant el jazz de música d’ambient com l’acompanyament orquestral.

Adient com a entreteniment lleuger que combina diversos angles. Contraindicada pels seguidors dels superherois, que aquí ni apareixen ni se’ls espera.

Salut i sort,
Ivan.