Agent Carter

Agent Carter

La majoria de sèries americanes fan un descans enmig de la temporada que les cadenes televisives emplenen amb projectes de menys volada o de pressupost limitat. Per a emplenar el descans primaveral de MARVEL’s Agents of S.H.I.E.L.D. l’ABC va contractar Agent Carter.

Situem-nos en el ja complex univers cinematogràfic Marvel. Just després de Captain America: The First Avenger tenim a l’agent d’intel·ligència i operacions especials Peggy Carter treballant com a comando. A l’acabar la guerra l’anglesa Carter continua vinculada als serveis secrets però, recordem que estem als anys 40 del segle XX, queda relegada a portar els cafès als nois que s’encarreguen de la feina. Això dura fins que Howard Stark, el pare de Tony, la necessita per a resoldre un problema ben pelut. Estem, per tant, en l’època en que S.H.I.E.L.D. encara no existeix i a Nick Fury encara no se’l veu per enlloc.

Però si no sou aficionats al génere superheròic ni molt menys a l’univers Marvel, aquí arriben les bones notícies: Agent Carter ni pertany al génere ni exigeix per entendre-la que sapigueu res per endavant. En el primer capítol es dóna a entendre tot el que necessiteu de context, i la sèrie no és altra cosa que una història policial ambientada al Nova York dels 40. Els invents de Stark afegeixen un punt de ciència-ficció, però per estètica i desenvolupament estem en territori Mike Hammer i molt lluny de Iron Man.

Agent Carter destaca per la seva excel·lent producció. L’ambientació del Nova York de l’època està molt ben aconseguida. Hi ha també escenes a una fàbrica amb un encisador toc retro i l’acompanyament musical és deliciós. A més els efectes especials són molt efectius a aquesta sèrie d’intriga, espionatge i acció que, sense més pretensions que l’entreteniment, assoleix plenament el seu objectiu.

El guió desenvolupa eficaçment una premisa interessant, tot i que el final pot decebre per la seva simplicitat. El paper de Howard Stark és potser una de les troballes del guió, però decep el fet que sigui tan el pare de Tony Stark. I pels aficionats als superherois Marvel, veure en Jarvis de jove serà tota una alegria.

El personatge principal és malauradament perfecte. Això, que respecta els cànons dels anys quaranta, ara grinyola molt. Peggy Carter està cisellada de manera que èticament, físicament, i com a detectiu no se li pot objectar res. Quan la gràcia dels herois Marvel és que tenen febleses, matisos, o contradiccions, Peggy Carter és excèntrica i es pot fer un pèl repelent. Una llàstima amb un personatge que apareix en força moments de la saga cinematogràfica i que és molt empàtic.

La protagonista Hayley Atwell llueix molt, però trobem també un bon ventall d’actors al seu voltant que ho fan entre molt bé i prou bé. Malauradament, els moments melodramàtics, no sé si pels actors o pel director, semblen exagerats i esquemàtics. Si han volgut replicar el to de les pel·lícules dels anys quaranta, l’enginy no els ha donat l’efecte esperat. Una llàstima perquè és l’únic punt realment negatiu de Agent Carter i realment penalitza molt.

Hi ha però, una sensible diferència entre ambdues temporades. La primera, de només vuit episodis, funciona molt bé. A diferència dels films Marvel, no hi ha cap moment en que es prengui la trama a broma, a banda del personatge de Howard Stark. L’equilibri entre intriga, la gràcia retro i tocs de ciència ficció és convincent i funciona. En canvi, la segona temporada, que s’allarga fins els 10 episodis, pateix perquè han augmentat el volum de comèdia i han malmès l’equilibri. A més, han volgut que aquesta segona temporada funcionès com una preqüela de la quarta de Agents of SHIELD i el que han aconseguit és que les invencions tecnològiques i els reptes científics, que ja serien de ciència-ficció ambientats actualment, semblin exageradíssims. No només per la ciència en si, sinó per la comprensió que els personatges de l’època en tenen dels fenòmens físics, aquest component grinyola una mica.

Això si, la segona i malauradament darrera temporada de Agent Carter ens deixa personatges meravellosos com el de Whitney Frost (inspirat claríssimament en l’actriu Hedy Lamarr) o els membres del consell, clarament un antecedent d’Hydra. I, insisteixo perquè paga la pena, una magnífica banda sonora, tant el jazz de música d’ambient com l’acompanyament orquestral.

Adient com a entreteniment lleuger que combina diversos angles. Contraindicada pels seguidors dels superherois, que aquí ni apareixen ni se’ls espera.

Salut i sort,
Ivan.

Agents of SHIELD, Season 3

Agents of SHIELD, Season 3

La tercera temporada de Marvel’s Agents of SHiELD és sensacional. En el seu gènere, és clar.

Durant la tercera temporada de la sèrie, els agents de SHIELD no només continuen la seva lluita contra la seva nèmesi Hydra sinó que a més derroten una enorme amenaça sobre tot el planeta. Els aficionats a l’univers Marvel ja sabeu de què va el tema, pels que no… Això és un poti-poti on entren l’acció, la ciència-ficció, l’espionatge, i afegits d’humor i melodrama. En la meva opinió, molt ben combinats.

L’acció és molt bona. Moltes lluites d’arts marcials, abundància d’armes automàtiques, persecucions per terra i aire, tot molt ben coreografiat i amb escenes d’especialistes que no desmereixen de cap film en pantalla gran. La malaurada excepció és la caracterització d’un dels personatges importants de la temporada, a la que li veiem el llautó descaradament.

La ciència-ficció entra per un munt de camins. Els dos primers són el nivell tecnològic i els alienígenes. El primer, com sempre, és fantàstic per atractiu i per avençat. No estem gens lluny de moltes de les coses que s’hi veuen, però si de poder-les desenvolupar en un petit laboratori i en temps rècord. El dels aliens, és un clàssic sci-fi, oi?

Però és que a més aquesta tercera temporada incorpora vàries claus clàssiques de la ciència ficció, i ho fa d’una manera prou aconseguida, assolint algun dels millors capítols de la sèrie en moments que se’n surten del pla habitual de la sèrie i exploren territoris més llunyans.

Tot això explicat amb bona lletra narrativa i amb molts bons efectes visuals, aconseguint escenes espectaculars en cada episodi. Un recurs de curta volada, perquè la reiteració fa que perdi efectivitat, però alhora un aspecte imprescindible en una sèrie del gènere fantàstic.

L’humor apareix de manera natural per a descarregar la tensió ambiental, o amb coincidències que són ben versemblants. I amb un personatge amb molt de suc que tindrà continuitat a la quarta temporada i que està interpretat per John Hannah, a qui recordareu de Four Weddings and a Funeral.

[SPOILER ALERT] El melodrama, la part d’històries personals, és on opino que els guionistes no han trobat les millors solucions. Tota la part personal ve donada per les fins a cinc parelles que hi ha en combat durant la sèrie. Si ja heu vist la primera i la segona temporades en sabeu de dues; cristal·litzen dues parelles que es veien venir, i se’n forma una de nova. Tot plegat, massa trames massa semblants. I hi ha també moltes trames de revenja.

Això si, la tercera temporada d’Agents of S.H.I.E.L.D.  conté també un grapat d’escenes que llueixen especialment.  Els fans recordarem per sempre l’homenatge (“Obi-Wan, you’re our last hope”) a Star Wars; la del restaurant i la del primer petò; l’acudit sobre el creacionisme; l’entrada en escena del personatge encarnat per John Hannah; i vàries on surt el personatge Grant Ward. I un capítol, el cinquè, 4,722 Hours, absolutament magistral, en que laElizabeth Henstridge és la protagonista absoluta i ho aprofita a la perfecció.

De fet, durant tota la temporada el personatge de Simmons té molta rellevància i la Henstridge llueix més que a les dues primeres. També destaquen Powers Boothe i Juan Pablo Raba, que ara és més conegut a l’haver fet de Gustavo Gaviria a Narcos. Això si, per apreciar res de positiu en les actuacions heu de veure Agents of S.H.I.E.L.D. en versió original. El doblatge espanyol és infumable.

No em queda gaire clara la continuïtat dels Agents of S.H.I.E.L.D. dins l’univers cinematogràfic Marvel. Aquesta sèrie enllaça amb Captain America: Civil War i de resultes del que hi passa en aquest film la línia argumental es podria complicar força. A més, el cliffhanger final és poc emocionant, cosa que em fa pensar si no s’ha estirat ja molt la mozzarella d’idees dels guionistes. Això i la corba descendent d’audiència no són bons auguris.

Adient per a evadir-se de la realitat i entretenir-se amb ficció. Contraindicada per a buscar respostes.

Salut i sort,
Ivan.

Moonraker

Moonraker

The Spy Who Loved Me (1977) s’acomiadava tot anunciant que tornariem a trobar James Bond a un film que es titularia For Your Eyes Only, però aquell mateix any es va estrenar una pel·lícula d’aventures ambientada a una galàxia molt llunyana, i el cinema d’arreu del món va trontollar. I un dels resultats va ser que Albert R. Broccoli va decidir fer Moonraker primer, aprofitant la febrada de pel·lícules de l’espai.

Per a mi Moonraker representa millor que cap altre film el paradigma dels films 007. Hi trobem perfectament combinats tots els elements que han fet famosa la franquícia, començant per una escena inicial absolutament fantàstica, en més d’una accepció de l’adjectiu, on es passa de l’acció més frenètica a la comèdia slapstick en qüestió de segons i sense que grinyoli res.

Moonraker ens porta de viatge per mig món: California, Venècia, Rio i Guatemala disfressada d’Amazonia, gràcies a un guió amb pocs forats i que proporciona causalitat a la trama. El guió de Christopher Wood és exagerat per totes bandes, però coherent i lògic. Els punts inversemblants tenen a veure amb el desenvolupament tecnològic del moment (entrem en territori ciència ficció, com de costum) i amb les capacitats de superheroi de Bond, però els diferents nusos de la trama estan ben lligats. I això és ben curiós ja que l’estructura és calcada de l’anterior The Spy Who Loved Me, incloent l’acudit final, i ja he escrit el que em va semblar.

A Moonraker trobem alguns dels millors villans de l’univers 007. Drax, interpretat pel gran Michael Lonsdale, està a l’alçada de Goldfinger o l’Emilio Largo de Thunderball. La interpretació de l’actor francès, continguda i elegant com és habitual en ell, accentua la maldat i fredor del personatge, resultant en un personatge èpic.

El seu assassí particular és un expert en arts marcials que no diu una sola paraula en tot el film. Això augmenta la sinistralitat del personatge alhora que amaga les mancances com actor del mestre d’aikido que l’interpreta. Cham, aquest és el nom del personatge, no pot competir en carisma amb Jaws, l’assassí professional que haviem descobert a The Spy Who Loved Me i que es menja (literalment!) les escenes en que participa. Igual que al film precedent, li toca tant afegir el punt de terror com el contrapunt d’humor, i ambdues coses les aconsegueix de manera notable i sense caure en el ridícul.

La rèplica femeninina és una convincent Lois Chiles, que aporta la personalitat que demana el seu personatge, i que sense fer cap gran interpretació exemplifica el que hauria d’haver fet Barbara Bach a The Spy Who Loved Me.

El repartiment principal el completa un Roger Moore que si a The Spy Who Loved Me ja es començava a veure massa vell pel paper, aquí encara més. La seva és una interpretació sense matisos però elegant i eficaç.

Ja veieu que relaciono contínuament els dos films. És curiós que tinguin arguments tan semblants. Potser és degut al canvi de planificació que he esmentat al començament, però tractant-se de guions gairebé originals (cap dels dos té res a veure amb les novel·les homònimes) hom esperaria una mica d’originalitat. El guió de The Spy… és de Christopher Wood i Richard Maibaum; el de Moonraker el signa només Christopher Wood. I el director també és el mateix, Lewis Gilbert.

Un altre element típicament 007 són els assassinats sàdics. Si altres vegades han estat taurons o cocodrils, ara toca el torn de gossos i serps. El primer magníficament fotografiat, el segon magnificat per la mirada de les dolces noies que el contemplen.

Els efectes visuals són espectaculars. Quaranta anys després els veiem el llautó, però són molt millors que els de les entregues anteriors i escenes com la de la lluita a l’espai exterior o al cau espacial de Drax estan molt ben aconseguides. Per cert que aquesta batalla amb marines de l’espai és hereva directa de la batalla submarina de Thunderball.

El que més gràcia m’ha fet és la inclusió d’una mini pel·lícula muda d’amor incrustada dins de Moonraker. Els crítics ho van valorar molt negativament, però en un film que no és realista em sembla que és admissible si, com és el cas, ni rebaixa el to dramàtic general ni trenca el ritme de la narració. I aquí Lewis Gilbert ho fa molt bé explotant la vis còmica de Richard Kiel.

Igual també que a The Spy Who Loved Me, la banda sonora de Moonraker inclou diversos homenatges musicals a altres films: el de Close Encounters és meravellós; però els de Casablanca (més aviat un acudit), i The Magnificent Seven són molt forçats i em semblen fora de lloc.

Finalment, l’apartat musical. La cançó l’he trobada mediocre, inserida dins d’uns crèdits que ja em semblen massa repetitius, tot i que molta gent els considera emblemàtics. La banda sonora, un altre cop de John Barry, un dels grans, és novedosa, i inclou temes originals i la recuperació del tema de perill dels primers films.

Adient a qualsevol aficionat del cinema espectacle i d’entreteniment. Contraindicada pels fanàtics de Le Carré.

Salut i sort,
Ivan.

Steamboy

Steamboy

Abans que es perfeccionés l’animació per ordenador, hi havia un munt de films de ciència-ficció en animació tradicional. I Steamboy n’és una bona mostra.

Situeu-vos a l’univers steampunk. Una parella de científics, pare i fill, desenvolupa una sèrie d’invents que projecten la tecnologia del vapor cap a un grau de sofisticació i perfecció gairebé totals. Però hi ha opinions divergents sobre com fer servir aquesta tecnologia i el poder que ofereixen a qui els posseixi. Argument típic, senzill i efectiu.

Steamboy té un plantejament vigoròs, i un desenvolupament que manté el ritme i l’interès. El fet que sigui dibuixada i no amb personatges reals i efectes visuals de darrera generació li treu força, però la imaginació està per aquests casos. A més, els guionistes han pintat un personatge femení gairebé tan insoportable com la Temperance Brennan de Bones, i que empren com a contrapunt còmic. Afegiu-li un heroi jove, alguns secundaris interessants, i una bona atenció als detalls, i tindreu una bona pel·lícula d’aventures, ciència-ficció i entreteniment.

Ara mateix Hollywood es gasta un disbarat de diners molt més elevat amb les franquícies de Los Vengadores i tal, i opino que no aconsegueixen resultats artístics superiors.

steamboy

Steamboy pateix d’un mal de molts films anime: el director Katsuhiro Otomo vol reproduir moments dramàtics on el rostre de l’actor transmetria emocions de manera poderosa, però el dibuix animat no sempre té el mateix expressiu. Però també es beneficia d’una magnífica banda sonora de Steve Jablonsky.

I a la versió doblada a l’anglès, té les veus d’actors de renom com l’Alfred Molina o en Patrick Stewart o, sorprenentment, de l’Anna Paquin doblant la veu de l’heroi James Ray Steam. El doblatge al castellà és molt millorable.

Adient pels que es submergeixen a la història que els expliquen. Contraindicada si no us agrada veure catàstrofes.

Salut i sort,
Ivan.