A la literatura catalana no abunden especialment les obres de ciència-ficció i fantasia. I dins d’aquest gènere, tampoc no destaquen per la seva quantitat les autores. Tot i que n’hi ha, és clar. Però en Ricard Ruiz Garzón va creure que calia editar un volum de contes d’aquests gèneres signats per dones, i l’editorial Males Herbes ho ha fet sota el nom d’Extraordinàries.

En qualsevol recull, el primer que es pot esperar trobar és diversitat i irregularitat. A Extraordinàries, tots els contes tenen un nivell de qualitat d’acceptable cap amunt, i es visiten diversos subgèneres del fantàstic, alguns des dels cànons i d’altres de manera més original.

Per exemple, El conte (Eva Espinosa) és una reflexió molt interessant sobre la faula de la Caputxeta Vermella amb la qual, en l’apartat de ficció, malauradament no vaig acabar de connectar. Semblant em va passar amb Perduda, relat fantàstic de la Laura Tomàs Mora, molt ben escrit i amb molta grapa, però que em va deixar esperant quelcom que no va arribar.

Els que més respecten els canons dels seus gèneres són els contes El plor del Fènix (Àngels Blasco Ros), una història d’espasa i bruixeria tan previsible com captivadora i A dins, d’Anna Martínez, un bon conte de terror clàssic.

Extraordinàries inclou dues aproximacions al mite de la sirena. Una de la marea és una faula poètica, melancòlica i un pèl massa allargada. El seu contrapunt lluminós el trobem a Si a flor d’aigua surt un peix, obra d’Esperança Carrió, que comença com thriller, continua com drama i acaba en el fantàstic. Una narració rodona i molt femenina inclús en el context d’aquesta antologia.

Els aficionats a les distopies, futurs inquietants i el gènere postapocalíptic tenim on escollir. Roser Cabré-Verdiell ha escrit Soc la llevadora, que toca diferents tecles de les meves preferides. No puc comentar gaire sense esgarrar sorpreses, però afirmo que és d’aquells textos que t’agafen pel coll des del començament i no et solten fins molt després d’haver-los acabat. Una reflexió amarga sobre la il·lusió i esperança, o la seva absència.

Solastalgia presenta l’únic protagonista masculí de tot el recull, en el que és una evocació de la paternitat a l’infern. Imagineu una versió dramàtica del film La vita è bella i no anireu gaire desencaminats. Un conte que continuadament esmuny el seu cor del lector, fins que el final revela la seva esplendor.

En perill d’extinció és el pertorbador relat de Cristina Xifra sobre la natura humana, o sobre l’ús de la intel·ligència, aporta la novetat de l’enfocament humorístic. Més clàssic és Comando Butxaca, una història distòpica angoixant que en lloc de d’Elena Bartomeu Magaña podia haver signat Philip K. Dick. Tots dos tenen bon nivell.

En canvi NEAT, thriller psicològic de la Inés McPherson m’ha deixat a mitges. La narració és interessant, polida, engrescadora i està escrita amb bona habilitat narrativa. Però després d’enganxar-me completament em va faltar quelcom, el final no va estar a l’altura del relat. Si hagués tingut el doble de pàgines, potser hauria desenvolupat més el personatge protagonista i les situacions per les quals passa, i trobat un ritme més cohesiu.

A un recull fantàstic no podien faltar vampirs. Curiosament Extraordinàries acull dues revisions del gènere vampíric de to eròtic i articulades a partir del drama psicològic dels narradors. La primera ens la proposa l’Aina Riera Serra. La carn vol carn s’allarga massa i té un to excèntric que no és del meu gust, ni per color ni per la manera en què deixa coses a la interpretació del lector. Com de costum, és probable que el problema sigui la meva mirada. En canvi el Memento Mori de la Gemma Nafria arriba des del mateix plantejament a un port totalment diferent. Té la llargada justa per a explicar una història molt senzilla, transmetre la complexitat psicològica per on transiten els personatges, la muntanya emocional que suposa l’escalada en coratge de la protagonista, encomanar la febrada eròtica a què estan sotmesos i cloure el relat de manera tant contundent com oberta. Si hagués ocupat més pàgines, haguera embafat, però en canvi convida a imaginar els futurs dels diversos personatges, quelcom només a l’abast de les millors històries.

Memento mori és la primera de les tres cireretes en que culmina Extraordinàries i la que seria la meva medalla de plata. La segona aparició al podi és la sensacional El món als seus ulls, extraordinari relat de ciència-ficció clàssica, producte del talent de l’Elena Polanco. Una història on apareixen un munt de dones bones i un home molt dolent, però sense que es vegi maniqueisme sexista. Hi trobareu a dojo sensibilitat i consciència sobre … un parell de temes molt interessants. Un conte molt proper i de molta volada. Per mí el millor del volum.

El darrer conte és Secrets, de Muntsa Mimó. Un hàbil relat fantàstic amb apunts eròtics i que va canviant de forma i agafant ritme a mesura que passen les pàgines fins a deixar un molt bon regust final. Li veig ambició literària i habilitat narrativa, a banda d’un punt d’originalitat que contrasta amb el respecte generalitzat a les claus del gènere que hi ha a Extraordinàries.

L’única cosa que no m’ha fet el pes d’aquest llibre és el pròleg de Ricard Ruiz Garzón, que m’ha semblat que reclamava més atenció de la que li pertocava en aquest recull, de lectura senzilla i magnètica.

Adient per a curiosos. Contraindicat per estats carencials d’imaginació.

Salut i sort,
Ivan.

Diverses Autores: Extraordinàries.
Editorial Males Herbes. Barcelona, 2020.