La llista per la MaryCarmen

La MaryCarmen és una bona amiga que m’ha passat una d’aquelles cadenes tant engrescadores en que et demanen “diez lecturas que en algún momento de mi vida me han marcado”. Apa!

Entenc l’encàrrec com una llista de lectures que m’han impactat un munt, no pas com els déu llibres que em semblen millors o els que podria rellegir un cop i un altre. I a més, el que aquí deixo són lectures que ara recordo i que en aquest moment recordo que em van colpir més. La memòria i l’estat d’ànim ja sabeu que són gent de poc fiar.

A més, juguen els sentiments. És igual la mida de la llista que et diguin, sempre te’n recordaràs d’un o dos de més que et doldrà a l’ànima no posar-els. Com que això no és cap encàrrec oficial, no li dono més voltes i us confesso què el cor m’ha ballat amb coses com les que aquí apunto, ordenats més o menys per ordre de lectura.

  • La isla del tesoro, de Robert L. Stevenson. De quan les caixes regalaven llibres per Sant Jordi. La primera novel·la, edició infantil és clar, que recordo haver llegit. Quince hombres sobre el cofre del muerto… Molts anys més tard, na Ursula K. LeGuin va aconseguir tornar-me a embruixar igual amb un gènere que jo sempre rebutjava, la fantasia, i la seva magnífica Tetralogia de Terramar.
  • El corsario de hierro, amb guions de Víctor Mora i dibuix d’Ambrós és el primer còmic què em va enganxar. Si, és un autoplagi d’El capitán Trueno i de El Jabato, que també els vaig gaudir en el seu moment, però va arribar primer i encara recordo l’ànsia d’anar a comprar el següent Mortadelo per saber com continuava la seva aventura.
  • Tuck, l’immortal pilot de la RAF, de Larry Forrester. Novel·la juvenil que explica la biografia d’un heroi verídic de la Segona Guerra Mundial, és la típica lectura que impressiona molt a un adolescent.
  • Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. La novel·la. Excepte un capítol que se’m va fer etern (Els nens) la primera de les tres vegades que l’he llegida, l’he gaudida com ben poques altres lectures. Una obra mestra de cap a peus.
  • Oh, Jerusalén!, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Ja era un devot seguidor dels articles de Tomás Alcoverro a La Vanguardia, i aquesta crònica de la guerra que va segellar el naixement d’Israel em va obrir els ulls a la complexitat dels conflictes i a l’edulcoració de la Història, tant per polítics com per periodistes.
  • Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez. A partir d’una anècdota mínima surt un relat absolutament captivador. Anys més tard, L’amic retrobat de Fred Uhlman (recomanació de Paqui) va tenir el mateix efecte. Tots dos me’ls vaig crospir en un sol matí.
  • La ciudad y los perros, de Mario Vargas Llosa. L’obra mestra que em va permetre conèixer el geni que més m’ha fet gaudir de la Literatura. Aquell dissabte el matí mon pare havia sortit i jo vaig poder ocupar la butaca i posar un disc (suposo que de Mike Oldfield) per acompanyar la lectura. En acabar un capítol, vaig dir (creia què per mi mateix) “Què bé que escriu aquest fill de puta!”. Res d’admiració: pura enveja. Ma mare, des de l’altra banda de casa, em va amenaçar amb rentar-me la boca amb sabó.
  • Amors impossibles, de Josep Vicent Marqués. Contes minúsculs que són poesia pura. Paqui em va deixar la traducció al castellà i vaig passar anys fins que no vaig trobar l’original en català. Anys més tard un còmic encara més agredolç va constituir el revers de la mateixa moneda: Arrugas, de Paco Roca.
  • He fet la llista només amb obres de ficció, però A Brave New World d’Aldous Huxley em va fer pensar que estava parlant del nostre futur proper. I quan vaig llegir Orwell vaig reconèixer el present.
  • Pots llegir-te un munt de monografies de la biblioteca pública de SOS Racisme, però no hi ha res com Dins el darrer blau, de la Carme Riera, per a entendre el que suposen el racisme i el fanatisme. Més tard Delibes ens va regalar amb El hereje un cant a la tolerància que recomano a tothom.
  • La ciudad de los prodigios de l’Eduardo Mendoza em va trencar moltes barreres mentals al respecte del que era una novel·la, molt més complexe que un conte llarguíssim i amb moltes més possibilitats de les que exploren el 90% de textos. Pantaleón y las visitadoras, de Mario Vargas Llosa, també però sense arribar tant lluny.

Salut i sort,
Ivan.

Nadie es mejor que otro

El títol complert del volum inclou la frase Cuatro asuntos de Bevilacqua, que aclara que el que tenim entre mans són quatre casos breus protagonitzats pel picoleto psicòleg i la seva fidel ajudant, la caporal Chamorro.

Nadie vale más que otro. Cuatro asuntos de Bevilacqua

En el próleg, en Lorenzo Silva explica el que a mi em costava verbalitzar, que l’encant d’aquesta parella de detectius made in Spain rau en la quotidianitat dels seus afers, en la vulgar grandesa dels sentiments i pulsions humanes que ens mouen a tots, i que a alguns motiven a matar a d’altres.

Tots quatre contes van ser publicats originalment com a relats d’estiu a El País i a El Mundo, i efectivament són un breu i excel·lent entreteniment estival.

Adient per a entusiastes de la misèria humana. Contraindicat pels que busquin enigmes insondables.

Salut i sort,
Ivan.

La dona trencada

Simone de Beauvoir va escriure aquest relat fa quaranta anys. En el seu moment igual va ser un impacte, però ara és absurd, perquè els temps han canviat tal com Dylan va avisar i els personatges han envellit terriblement.

La dona trencada

La dona trencada és bona literatura. Està escrit amb bon gust i explica maravellosament bé la desintegració moral d’una dona que contempla impotent com el seu marit l’abandona.

A més, també és un clam feminista on Beauvoir denuncia la passivitat a que estaven condemnades les dones a la “moderna i lliberal” França dels feliços 60 i aboga per una actitud molt més decidida.

Aquesta part ideològica és la que ha envellit malament, perquè aquestes situacions ara es porten d’una manera molt diferent. Per cert, que l’altre dia veia un tros de Sor Citroen, just aquell en que una dona es queixa que el seu marit la pega … i clar, enmig d’una comèdia, el tractament és molt lleuger. Una escena que feia de mal veure en els temps que corren.

En definitiva, que em va agradar llegir La dona trencada, però em manca apreciar el seu paper trencador en el context social en que s’inseria.

Adient si us agraden els drames intimistes. Contraindicat si no aguanteu els que els costa decidir-se.

Salut i sort,
Ivan.

La metamorfosis

Al cap de vint anys de llegir-la per primer cop, he rellegit la trista història de Gregory Samsa, el personatge més conegut obra de Franz Kafka.

Kafka - La Metamorfosis

El drama kafkià per excel·lència m’ha deixat exactament igual que llavors, racionalment trasbalsat però emocionalment fred. Si que he pogut apreciar més matisos, gràcies no només a haver crescut sinó també a haver compartit l’experiència amb els companys del club de lectura de la Biblioteca Garcilaso. Suposo que també és part degut a que La Metamorfosi sigui un clàssic, una obra portadora d’un missatge perenne.

Per a mí és més que res una esfereidora crítica social. Relaciono l’experiència del protagonista amb el que havia de ser la tornada a casa de molts veterans de guerra de la Primera Guerra Mundial, mutilats, traumatitzats, desfigurats. Vençuts per la guerra. De la nit al dia havien passat de ser joves en els quals estaven dipositades esperances que ja no eren a l’abast, a tullits, sonats i inadaptats. S’havien convertit en insectes vergonyosos.

Quan ja no pots aportar més a la causa comuna deixa d’importar si en el passat vas fer aportar-hi molt, et vas sacrificar, vas ser generós, … aturats, vells i discapacitats tenen àmplia experiència en això. Ningú no es demana durant el conte per què ha passat el que ha passat, i ningú no realitza cap esforç d’aproximació, comunicació o d’afecte envers el pobre Gregory Samsa.

Assistim a una doble angoixa i una doble metamorfosi. Metamorfosi física del Gregory, i la seva angoixa per a no poder cumplir amb les expectatives i deures que descansaven en les seves espatlles. Metamorfosi anímica, psicològica i afectiva de la resta de membres de la seva família, angoixats per la presència del qui ara és vergonyós i pels canvis que això introdueix a la seva vida.

Veiem també com la crisi, un cop superat el perill immediat, esdevé l’oportunitat per a millorar. Però l’aprofitament d’aquesta oportunitat no introdueix una segona metamorfosi: un cop superat el cop, mentalment la família continua deprimida per la presència d’aquell en qui ja no reconeixen la persona que abans era; continuen deprimits tot i que la seva vida, objectivament, ha millorat; és la presència lletja d’aquell qui escapa dels cànons el que els manlleva la felicitat.

Franz Kafka escriví un conte amarg i cruel, lúcid i reflexiu, cru i directe. La Metamorfosi és una caricatura de com molta gent està disposada a tractar altres èssers humans, simplement perquè aquests no assoleixen els nivells establerts d’idoneitat.

Adient per a explorar els racons foscos de la Humanitat. Contraindicat en moments depresius.

Salut i sort,
Ivan.