Etiqueta: Quim Monzó

Guadalajara

Us pot agradar o no, però el Quim Monzó ha depurat un estil característic.

Portada del llibre Guadalajara, del Quim Monzó

Els relats de Monzó són absurds només en apariència. En els de Guadalajara hi trobem reflexions sobre les relacions interpersonals i les reaccions humanes davant les sorpreses, les tradicions, els llaços familiars, la paternitat, etc. Juntament amb narracions de génere fantàstic, trobem també els contes costumbristes amb to satíric més característics del Monzó i, els que a mí més m’han agradat, aquells en que es mostra iconoclasta amb mites nacionals i culturals com Troia, Kafka, o Guillem Tell.

La mirada del Quim Monzó és tendra i s’atura més en la fragilitat dels humans que no pas en la seva maldat. Em recorda tant l’Eduardo Mendoza com el Slawomir Mrozek, dos d’aquests escriptors que sembla que només escriguin històries lleugeres però que et fan pensar durant molts més dies dels que els llegeixes.

Guadalajara finalitza amb un exercici estilístic interessant, el relat Els llibres, analitzant la confusió d’aquestes pobres criatures que sobreviuen desorientades en un món complex. Potser és el que menys m’ha agradat de llegir, però no m’ha decebut pas com a aliment intel·lectual. Pur Monzó.

M’ha agradat força.

Salut i sort,
Ivan.

Vuitanta-sis contes

Porto un temps llegint la recompilació de Vuitanta-sis contes que Quaderns Crema va publicar dels primers llibres de contes del Quim Monzó.

És una lectura que vaig escalant: quan acabo un recull de contes que va formar un llibre, l’alterno amb un altre llibre, o més, o sigui que porto amb la història un bon grapat de mesos amb el Quim. De fet, com que no em perdo cap dels seus articles al suplement de La Vanguardia, mai no l’abandono.

Els dos primers, Uf, va dir ell i Olivetti, Moulinex, Chaffoteux et Maury, no em van emocionar especialment. Monzó ja marca el seu estil inconfusible, directe i iconoclasta alhora, però les històries que explica no em toquen cap fibra. Amb L’illa de Maians si em desperta un viu interès, especialment en l’eròtic La qualitat i la quantitat, excel·lent idea a desenvolupar per un bon film. No he vist El Perquè de Tot Plegat de Ventura Pons i no sé què hi va incloure.

El Perquè de Tot Plegat ja em sembla un recull molt més interessant. Continuen havent alts i baixos, però l’estil ja està depurat i jo ja m’he acostumat a la mecànica de la literatura de l’autor. A més, ha escrit uns quants contes que toquen les fibres interiors. Els personatges de Monzó estan desamparats davant dels seus sentiments, les seves inseguretats i angoixes, i les casualitats més ínfimes de la vida, a les quals no saben vèncer. No hi ha cap línea moralitzant, tot el contrari. Hi ha una reflexió de perquè li donem tantes voltes a perquè passen coses i en canvi no parlem clar quan toca fer-ho. I també trobo una ridiculització de les postures maximalistes, completament certes, totalment segures, ja siguin religioses, estètiques o polítiques. Tot plegat molt saludable.

Vaig llegir ja fa temps la traducció que el mateix Monzó va fer d’un recull de contes clàssics reconvertits a políticament correctes. Desconec què va ser primer, però els princeps blaus i les princesetes que apareixen a algunes historietes del Quim són deliciosament ridículs, fora de lloc, com la seva moralina en un món cínic i que ja no espera quaranta anys a que desperti la Bella que dorm al bosc.

Salut i sort,
Ivan.