Us pot agradar o no, però el Quim Monzó ha depurat un estil característic.

Els relats de Monzó són absurds només en apariència. En els de Guadalajara hi trobem reflexions sobre les relacions interpersonals i les reaccions humanes davant les sorpreses, les tradicions, els llaços familiars, la paternitat, etc. Juntament amb narracions de génere fantàstic, trobem també els contes costumbristes amb to satíric més característics del Monzó i, els que a mí més m’han agradat, aquells en que es mostra iconoclasta amb mites nacionals i culturals com Troia, Kafka, o Guillem Tell.

La mirada del Quim Monzó és tendra i s’atura més en la fragilitat dels humans que no pas en la seva maldat. Em recorda tant l’Eduardo Mendoza com el Slawomir Mrozek, dos d’aquests escriptors que sembla que només escriguin històries lleugeres però que et fan pensar durant molts més dies dels que els llegeixes.

Guadalajara finalitza amb un exercici estilístic interessant, el relat Els llibres, analitzant la confusió d’aquestes pobres criatures que sobreviuen desorientades en un món complex. Potser és el que menys m’ha agradat de llegir, però no m’ha decebut pas com a aliment intel·lectual. Pur Monzó.

M’ha agradat força.

Salut i sort,
Ivan.