Guadalajara

Us pot agradar o no, però el Quim Monzó ha depurat un estil característic. Els relats de Monzó són absurds només en apariència. En els de Guadalajara hi trobem reflexions sobre les relacions interpersonals i les reaccions humanes davant les sorpreses, les tradicions, els llaços familiars, la paternitat, etc. Juntament amb narracions de génere fantàstic, trobem també els contes costumbristes amb to satíric més característics del Monzó i, els que a mí més m’han agradat, aquells en que es mostra iconoclasta amb mites nacionals i culturals com Troia, Kafka, o Guillem Tell. La mirada del Quim Monzó és tendra i … Continua la lectura de Guadalajara

Belo Horizonte

Igual que jo em vaig enamorar de la feina del Miguelanxo Prado, ell es va enamorar de Belo Horizonte. Es veu que l’artista gallec va visitar un parell de vegades la capital de Minas Gerais, i li va agradar molt. Mentre hi era m’imagino que va fer un munt de fotografies i en algun moment es va posar a dibuixar i a pintar la ciutat. No només això: la ciutat li va inspirar un conte, una història on podem trobar l’interès per la societat, el component màgic, la por i la fascinació simultànies pel desconegut, i un protagonista que es … Continua la lectura de Belo Horizonte

El invierno del dibujante

Una novel·la gràfica sobre ninotaires, sobre un moment històric i social, sobre la vida. Paco Roca recrea el moment en que cinc primeres espases de l’Editorial Bruguera (Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya) marxen per crear Tío Vivo pel seu compte. Lluny de trobar-nos amb una disecció del sector, què només es resol molt per sobre, El invierno del dibujante és una exaltació d’una forma de viure i de l’ànsia de llibertat i de gaudi de la vida, en un moment on els protagonistes patien una dictadura política i una altra de laboral. La història es desenvolupa entre els anys … Continua la lectura de El invierno del dibujante