Guadalajara

Us pot agradar o no, però el Quim Monzó ha depurat un estil característic.

Portada del llibre Guadalajara, del Quim Monzó

Els relats de Monzó són absurds només en apariència. En els de Guadalajara hi trobem reflexions sobre les relacions interpersonals i les reaccions humanes davant les sorpreses, les tradicions, els llaços familiars, la paternitat, etc. Juntament amb narracions de génere fantàstic, trobem també els contes costumbristes amb to satíric més característics del Monzó i, els que a mí més m’han agradat, aquells en que es mostra iconoclasta amb mites nacionals i culturals com Troia, Kafka, o Guillem Tell.

La mirada del Quim Monzó és tendra i s’atura més en la fragilitat dels humans que no pas en la seva maldat. Em recorda tant l’Eduardo Mendoza com el Slawomir Mrozek, dos d’aquests escriptors que sembla que només escriguin històries lleugeres però que et fan pensar durant molts més dies dels que els llegeixes.

Guadalajara finalitza amb un exercici estilístic interessant, el relat Els llibres, analitzant la confusió d’aquestes pobres criatures que sobreviuen desorientades en un món complex. Potser és el que menys m’ha agradat de llegir, però no m’ha decebut pas com a aliment intel·lectual. Pur Monzó.

M’ha agradat força.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

The No. 1 Ladies’ Detective Agency

The No. 1 Ladies’ Detective Agency

L’adaptació televisiva de The No. 1 Ladies’ Detective Agency és tan interessant com les novel·les d’Alexander McCall-Smith.

En els inicis de Lo Bloc ja vaig escriure sobre les novel·les protagonitzades per Mma. Ramotswe i la seva colla d’amics, concretament sobre The Girl Who Married a Lion i Llàgrimes de girafa. Històries senzilles, comunes, universals, plenes d’humanitat i que aprofiten l’escenari de Botswana per a oferir cinc cèntims del què és la vida a un país desconegut per a la majoria dels occidentals.

La sèrie de televisió és una excel·lent adaptació de l’esperit d’aquestes novel·les. Històries comunes que recullen situacions habituals a Botswana, segur, perquè són situacions habituals arreu del món. Guions allunyats de truculències, violència i on l’ampli ventall de sentiments i reaccions humanes es fa palès.

Si no coneixeu Precious Ramotswe, us convé saber que el seny i la sensibilitat són, juntament amb el seu manual del curs de detectius privats per correspondència, les seves principals armes. I els seus aliats, la seva impulsiva ajudant i els seus amics, el perruquer gai (un personatge que té una perruqueria que es diu Last Chance Salon només pot ser meravellós) i Mr. JLB Matekoni, el seu amic i propietari d’un taller de cotxes.

Els actors principals són americans o anglesos, però també n’hi ha d’africans, especialment els secundaris. Entre els que fan cameos apareixen Idris Elba i C.C.H. Pounder. De tots juraries, per l’accent, no només que són africans sinó també que el que estem veient és la realitat a través d’una càmera oculta. Em costa moltíssim destacar algú per sobre dels altres, però el treball de Jill Scott tot interpretant la protagonista em sembla sensacional.

Tots ells es beneficien d’interpretar personatges extraordinaris, d’aquells que t’agradaria que fossin els teus veïns i poguessis prendre amb ells una tassa de te de rooibos. Els guions dels episodis no adapten els relats d’Alexander McCall-Smith, sinó que s’hi inspiren per a reproduir l’ambient i la dinàmica dels seus llibres. Tant el pilot com els dos primers capítols tenen un to baix i lent que no els beneficia. En canvi, els darrers quatre episodis troben un equilibri molt millor entre la comèdia, els misteris a resoldre i l’evolució dels personatges. I adopta també un ritme narratiu més viu a mesura que es van desenvolupant els personatges i es crea una trama de fons que lliga els diferents capítols.

A més a més, la producció és bellíssima. Poseu una ciutat exòtica com Gaborone; afegiu-li alguns paissatges naturals (tota la sèrie està rodada a Botswana); un disseny de producció espectacular, amb decorats i vestuari que encisarien a Almodóvar o a Sofia Coppola; i remateu amb uns crèdits sensacionals (si només heu de clicar un enllaç d’aquest article, us recomano que sigui aquest); el resultat és esplèndid. Un goig per la vista.

També la música d’acompanyament és un plaer per l’oïda, però no tinc els coneixements de la kakujoies per a opinar-hi.

Malauradament l’Anthony Mingella va traspassar entre que va dirigir el pilot i es va engegar la mini-sèrie de sis capítols. La producció (BBC i HBO, conjuntament) van decidir no allargar-ho més, just quan la sèrie guanyava més interès.

Adient per escalfar l’ànima, o per a compartir una sèrie noir amb la canalla. Contraindicada pels qui esperen brillants i complexes resolucions de misteris.

Salut i sort,
Ivan.

Belo Horizonte

Igual que jo em vaig enamorar de la feina del Miguelanxo Prado, ell es va enamorar de Belo Horizonte.

Portada del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Es veu que l’artista gallec va visitar un parell de vegades la capital de Minas Gerais, i li va agradar molt. Mentre hi era m’imagino que va fer un munt de fotografies i en algun moment es va posar a dibuixar i a pintar la ciutat.

No només això: la ciutat li va inspirar un conte, una història on podem trobar l’interès per la societat, el component màgic, la por i la fascinació simultànies pel desconegut, i un protagonista que es deixa endur per la corrent que l’arrastra. És a dir, característiques que ja hem trobat a d’altres obres de Prado com els Fragmentos de la Enciclopedia Délfica o De profundis.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

El resultat és un conte ilustrat en que les imatges no mostren escenes del conte sinó aspectes del seu decorat. Coherent, perquè la veritable protagonista del conte és la ciutat de Belo Horizonte però insuficient perquè en pocs moments es relacionen les pintures amb els llocs concrets que visita el seu alter ego literari. I també perquè trobem a faltar als dibuixos dos personatges potentíssims que crea la imaginació de Miguelanxo Prado.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Les pintures (¿aquarel·les?) són precioses, lluminoses, vitals, plenes de colors pastel i de vida. Rarament mostren persones com a element principal i totes elles porten les cares quadrangulars habituals de l’autor, perquè Prado el que fa és retratar la ciutat i el seu ambient, i més que registrar persones el que fa és constatar actituds, humors i ambients.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

La casualitat ha fet que comparteixi classe d’alemany amb una noia de Belo Horizonte, que ha quedat entusiasmada tant per la fidelitat de la part gràfica com per la col·lecció de tòpics i llocs típics que recull, es veu que de forma molt encertada, el relat de Belo Horizonte.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Adient pels seguidors de García Márquez o Carlos Fuentes. Contraindicat pels que necessitin que es segueixin sempre les normes.

Salut i sort,
Ivan.

El invierno del dibujante

Una novel·la gràfica sobre ninotaires, sobre un moment històric i social, sobre la vida.

Portada del còmic El invierno del dibujante, de Paco Roca

Paco Roca recrea el moment en que cinc primeres espases de l’Editorial Bruguera (Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya) marxen per crear Tío Vivo pel seu compte. Lluny de trobar-nos amb una disecció del sector, què només es resol molt per sobre, El invierno del dibujante és una exaltació d’una forma de viure i de l’ànsia de llibertat i de gaudi de la vida, en un moment on els protagonistes patien una dictadura política i una altra de laboral.

La història es desenvolupa entre els anys 1957 i 1958, una època en que els tebeos, i els de la Bruguera en particular, venien un fotimer d’exemplars cada setmana. I els gèneres que abastaven eren molt més limitats que ara: prohibides les referències polítiques, sexuals i moltes altres, l’humor blanc i les aventures políticament correctes eren el que es portava. I a l’Espanya que acabava de deixar enrere les cartilles de racionament, tenien un èxit abassegador.

L’anècdota argumental està narrada amb una el·lipsi magnífica. Veiem escenes d’abans del trencament i immediatament després de la reconciliació. Però ho veiem no tant des d’un prisma professional o empresarial com des d’un punt de vista íntim i humà. Paco Roca ens presenta els moments de companyonia entre els dibuixants, l’ambient de la redacció, els dubtes davant la família i les esperances, primer lluminoses i després esmicolades, d’un grup d’amics que vol gaudir de la vida.

El invierno del dibujante és gràficament sensacional. Paco Roca il·lustra l’hivern de la tornada a Bruguera en tons foscos i la primavera i l’estiu de Tío Vivo amb taronges. I contrast amb el negre, i prou. Amb dos colors retrata no només el clima sinó també l’ànim de l’aventura i de la vida a Barcelona. Hi ha poques però magnífiques vinyetes que il·lustren el què era la Barcelona de finals dels cinquanta. I dues escenes memorables per magnífiques: el dinar on la colla celebra amb un dinar l’aparició del primer Tío Vivo, i la nit en que Rafael González comparteix un bri d’intimitat amb el gran Vázquez.

Si a més heu pujat llegint les històries d’Anacleto, Mortadelo, les germanes Gilda, El corsario de hierro i uns quants més, aquest llibre us pot tocar ben endins. Com per exemple, en dues escenes d’Escobar a la seva llar.

En definitiva, una altra obra mestra de Paco Roca.

Adient pels que saben gaudir serenament de les petites coses mentre busquen les més grans. Contraindicat si teniu pòsters de mutants al vostre imaginari preferit.

Salut i sort,
Ivan.