Categoria: televisió

Agent Carter

La majoria de sèries americanes fan un descans enmig de la temporada que les cadenes televisives emplenen amb projectes de menys volada o de pressupost limitat. Per a emplenar el descans primaveral de MARVEL’s Agents of S.H.I.E.L.D. l’ABC va contractar Agent Carter.

Situem-nos en el ja complex univers cinematogràfic Marvel. Just després de Captain America: The First Avenger tenim a l’agent d’intel·ligència i operacions especials Peggy Carter treballant com a comando. A l’acabar la guerra l’anglesa Carter continua vinculada als serveis secrets però, recordem que estem als anys 40 del segle XX, queda relegada a portar els cafès als nois que s’encarreguen de la feina. Això dura fins que Howard Stark, el pare de Tony, la necessita per a resoldre un problema ben pelut. Estem, per tant, en l’època en que S.H.I.E.L.D. encara no existeix i a Nick Fury encara no se’l veu per enlloc.

Però si no sou aficionats al génere superheròic ni molt menys a l’univers Marvel, aquí arriben les bones notícies: Agent Carter ni pertany al génere ni exigeix per entendre-la que sapigueu res per endavant. En el primer capítol es dóna a entendre tot el que necessiteu de context, i la sèrie no és altra cosa que una història policial ambientada al Nova York dels 40. Els invents de Stark afegeixen un punt de ciència-ficció, però per estètica i desenvolupament estem en territori Mike Hammer i molt lluny de Iron Man.

Agent Carter destaca per la seva excel·lent producció. L’ambientació del Nova York de l’època està molt ben aconseguida. Hi ha també escenes a una fàbrica amb un encisador toc retro i l’acompanyament musical és deliciós. A més els efectes especials són molt efectius a aquesta sèrie d’intriga, espionatge i acció que, sense més pretensions que l’entreteniment, assoleix plenament el seu objectiu.

El guió desenvolupa eficaçment una premisa interessant, tot i que el final pot decebre per la seva simplicitat. El paper de Howard Stark és potser una de les troballes del guió, però decep el fet que sigui tan el pare de Tony Stark. I pels aficionats als superherois Marvel, veure en Jarvis de jove serà tota una alegria.

El personatge principal és malauradament perfecte. Això, que respecta els cànons dels anys quaranta, ara grinyola molt. Peggy Carter està cisellada de manera que èticament, físicament, i com a detectiu no se li pot objectar res. Quan la gràcia dels herois Marvel és que tenen febleses, matisos, o contradiccions, Peggy Carter és excèntrica i es pot fer un pèl repelent. Una llàstima amb un personatge que apareix en força moments de la saga cinematogràfica i que és molt empàtic.

La protagonista Hayley Atwell llueix molt, però trobem també un bon ventall d’actors al seu voltant que ho fan entre molt bé i prou bé. Malauradament, els moments melodramàtics, no sé si pels actors o pel director, semblen exagerats i esquemàtics. Si han volgut replicar el to de les pel·lícules dels anys quaranta, l’enginy no els ha donat l’efecte esperat. Una llàstima perquè és l’únic punt realment negatiu de Agent Carter i realment penalitza molt.

Hi ha però, una sensible diferència entre ambdues temporades. La primera, de només vuit episodis, funciona molt bé. A diferència dels films Marvel, no hi ha cap moment en que es prengui la trama a broma, a banda del personatge de Howard Stark. L’equilibri entre intriga, la gràcia retro i tocs de ciència ficció és convincent i funciona. En canvi, la segona temporada, que s’allarga fins els 10 episodis, pateix perquè han augmentat el volum de comèdia i han malmès l’equilibri. A més, han volgut que aquesta segona temporada funcionès com una preqüela de la quarta de Agents of SHIELD i el que han aconseguit és que les invencions tecnològiques i els reptes científics, que ja serien de ciència-ficció ambientats actualment, semblin exageradíssims. No només per la ciència en si, sinó per la comprensió que els personatges de l’època en tenen dels fenòmens físics, aquest component grinyola una mica.

Això si, la segona i malauradament darrera temporada de Agent Carter ens deixa personatges meravellosos com el de Whitney Frost (inspirat claríssimament en l’actriu Hedy Lamarr) o els membres del consell, clarament un antecedent d’Hydra. I, insisteixo perquè paga la pena, una magnífica banda sonora, tant el jazz de música d’ambient com l’acompanyament orquestral.

Adient com a entreteniment lleuger que combina diversos angles. Contraindicada pels seguidors dels superherois, que aquí ni apareixen ni se’ls espera.

Salut i sort,
Ivan.

Agents of SHIELD, Season 3

La tercera temporada de Marvel’s Agents of SHiELD és sensacional. En el seu gènere, és clar.

Durant la tercera temporada de la sèrie, els agents de SHIELD no només continuen la seva lluita contra la seva nèmesi Hydra sinó que a més derroten una enorme amenaça sobre tot el planeta. Els aficionats a l’univers Marvel ja sabeu de què va el tema, pels que no… Això és un poti-poti on entren l’acció, la ciència-ficció, l’espionatge, i afegits d’humor i melodrama. En la meva opinió, molt ben combinats.

L’acció és molt bona. Moltes lluites d’arts marcials, abundància d’armes automàtiques, persecucions per terra i aire, tot molt ben coreografiat i amb escenes d’especialistes que no desmereixen de cap film en pantalla gran. La malaurada excepció és la caracterització d’un dels personatges importants de la temporada, a la que li veiem el llautó descaradament.

La ciència-ficció entra per un munt de camins. Els dos primers són el nivell tecnològic i els alienígenes. El primer, com sempre, és fantàstic per atractiu i per avençat. No estem gens lluny de moltes de les coses que s’hi veuen, però si de poder-les desenvolupar en un petit laboratori i en temps rècord. El dels aliens, és un clàssic sci-fi, oi?

Però és que a més aquesta tercera temporada incorpora vàries claus clàssiques de la ciència ficció, i ho fa d’una manera prou aconseguida, assolint algun dels millors capítols de la sèrie en moments que se’n surten del pla habitual de la sèrie i exploren territoris més llunyans.

Tot això explicat amb bona lletra narrativa i amb molts bons efectes visuals, aconseguint escenes espectaculars en cada episodi. Un recurs de curta volada, perquè la reiteració fa que perdi efectivitat, però alhora un aspecte imprescindible en una sèrie del gènere fantàstic.

L’humor apareix de manera natural per a descarregar la tensió ambiental, o amb coincidències que són ben versemblants. I amb un personatge amb molt de suc que tindrà continuitat a la quarta temporada i que està interpretat per John Hannah, a qui recordareu de Four Weddings and a Funeral.

[SPOILER ALERT] El melodrama, la part d’històries personals, és on opino que els guionistes no han trobat les millors solucions. Tota la part personal ve donada per les fins a cinc parelles que hi ha en combat durant la sèrie. Si ja heu vist la primera i la segona temporades en sabeu de dues; cristal·litzen dues parelles que es veien venir, i se’n forma una de nova. Tot plegat, massa trames massa semblants. I hi ha també moltes trames de revenja.

Això si, la tercera temporada d’Agents of S.H.I.E.L.D.  conté també un grapat d’escenes que llueixen especialment.  Els fans recordarem per sempre l’homenatge (“Obi-Wan, you’re our last hope”) a Star Wars; la del restaurant i la del primer petò; l’acudit sobre el creacionisme; l’entrada en escena del personatge encarnat per John Hannah; i vàries on surt el personatge Grant Ward. I un capítol, el cinquè, 4,722 Hours, absolutament magistral, en que laElizabeth Henstridge és la protagonista absoluta i ho aprofita a la perfecció.

De fet, durant tota la temporada el personatge de Simmons té molta rellevància i la Henstridge llueix més que a les dues primeres. També destaquen Powers Boothe i Juan Pablo Raba, que ara és més conegut a l’haver fet de Gustavo Gaviria a Narcos. Això si, per apreciar res de positiu en les actuacions heu de veure Agents of S.H.I.E.L.D. en versió original. El doblatge espanyol és infumable.

No em queda gaire clara la continuïtat dels Agents of S.H.I.E.L.D. dins l’univers cinematogràfic Marvel. Aquesta sèrie enllaça amb Captain America: Civil War i de resultes del que hi passa en aquest film la línia argumental es podria complicar força. A més, el cliffhanger final és poc emocionant, cosa que em fa pensar si no s’ha estirat ja molt la mozzarella d’idees dels guionistes. Això i la corba descendent d’audiència no són bons auguris.

Adient per a evadir-se de la realitat i entretenir-se amb ficció. Contraindicada per a buscar respostes.

Salut i sort,
Ivan.

The No. 1 Ladies’ Detective Agency

L’adaptació televisiva de The No. 1 Ladies’ Detective Agency és tan interessant com les novel·les d’Alexander McCall-Smith.

En els inicis de Lo Bloc ja vaig escriure sobre les novel·les protagonitzades per Mma. Ramotswe i la seva colla d’amics, concretament sobre The Girl Who Married a Lion i Llàgrimes de girafa. Històries senzilles, comunes, universals, plenes d’humanitat i que aprofiten l’escenari de Botswana per a oferir cinc cèntims del què és la vida a un país desconegut per a la majoria dels occidentals.

La sèrie de televisió és una excel·lent adaptació de l’esperit d’aquestes novel·les. Històries comunes que recullen situacions habituals a Botswana, segur, perquè són situacions habituals arreu del món. Guions allunyats de truculències, violència i on l’ampli ventall de sentiments i reaccions humanes es fa palès.

Si no coneixeu Precious Ramotswe, us convé saber que el seny i la sensibilitat són, juntament amb el seu manual del curs de detectius privats per correspondència, les seves principals armes. I els seus aliats, la seva impulsiva ajudant i els seus amics, el perruquer gai (un personatge que té una perruqueria que es diu Last Chance Salon només pot ser meravellós) i Mr. JLB Matekoni, el seu amic i propietari d’un taller de cotxes.

Els actors principals són americans o anglesos, però també n’hi ha d’africans, especialment els secundaris. Entre els que fan cameos apareixen Idris Elba i C.C.H. Pounder. De tots juraries, per l’accent, no només que són africans sinó també que el que estem veient és la realitat a través d’una càmera oculta. Em costa moltíssim destacar algú per sobre dels altres, però el treball de Jill Scott tot interpretant la protagonista em sembla sensacional.

Tots ells es beneficien d’interpretar personatges extraordinaris, d’aquells que t’agradaria que fossin els teus veïns i poguessis prendre amb ells una tassa de te de rooibos. Els guions dels episodis no adapten els relats d’Alexander McCall-Smith, sinó que s’hi inspiren per a reproduir l’ambient i la dinàmica dels seus llibres. Tant el pilot com els dos primers capítols tenen un to baix i lent que no els beneficia. En canvi, els darrers quatre episodis troben un equilibri molt millor entre la comèdia, els misteris a resoldre i l’evolució dels personatges. I adopta també un ritme narratiu més viu a mesura que es van desenvolupant els personatges i es crea una trama de fons que lliga els diferents capítols.

A més a més, la producció és bellíssima. Poseu una ciutat exòtica com Gaborone; afegiu-li alguns paissatges naturals (tota la sèrie està rodada a Botswana); un disseny de producció espectacular, amb decorats i vestuari que encisarien a Almodóvar o a Sofia Coppola; i remateu amb uns crèdits sensacionals (si només heu de clicar un enllaç d’aquest article, us recomano que sigui aquest); el resultat és esplèndid. Un goig per la vista.

També la música d’acompanyament és un plaer per l’oïda, però no tinc els coneixements de la kakujoies per a opinar-hi.

Malauradament l’Anthony Mingella va traspassar entre que va dirigir el pilot i es va engegar la mini-sèrie de sis capítols. La producció (BBC i HBO, conjuntament) van decidir no allargar-ho més, just quan la sèrie guanyava més interès.

Adient per escalfar l’ànima, o per a compartir una sèrie noir amb la canalla. Contraindicada pels qui esperen brillants i complexes resolucions de misteris.

Salut i sort,
Ivan.

The Abominable Bride

Sherlock va començar sent una reinterpretació del mite original, i ha esdevingut una caricatura de si mateixa.

Si latercera temporada d’aquesta mini-sèrie ja em va decebre tant que no li vaig dedicar cap article, la quarta (que és només un episodi) ja m’ha fet mirar el mòbil un munt de vegades durant la trama de misteri.

The Abominable Bride planteja un diàleg entre dos espais temporals: l’original de les acaballes de l’època victoriana i l’actual de l’època de la Isabel II, una altra reina de llarguíssim regnat. Però ho fa de manera confusa, sense acudits en el guió que treguin profit dels paral·lelismes i contradiccions entre ambdós universos, i sense que la resolució d’un misteri es relacioni de manera natural amb la de l’altre. En fi, sense gràcia.

A mi l’efecte que m’ha fet és que Cumberbatch, Martin Freeman i Steven Moffat tenen massa feina com per dedicar-li prou temps al projecte Sherlock. I francament, escriure prou bé necessita un munt de temps. I una interpretació que pugui sorprendre i impactar, també.

Adient per a fanàtics del personatge. Contraindicada com a pel·lícula d’entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.