Ja m’he empassat Kenobi, el darrer producte audiovisual de l’univers Star Wars.

Obi-Wan Kenobi, que aquest és el títol que apareix en els crèdits d’entrada, reuneix totes les característiques dels onze films de la saga: guions senzills i gens originals, interpretacions mundanes, ambientacions exòtiques, i personatges estereotipats. I continua sent fascinant. D’on li ve l’èxit monstruós a aquest univers?

Ja fa temps que l’excusa de la localització a l’espai i l’ús dels efectes especials ha deixat de ser una raó que ho pogués justificar. I al cap de gairebé mig segle, la renovació de l’audiència és inqüestionable. Apunto el que jo hi veig, pobre de mi.

• L’eterna lluita entre el bé i el mal. Allò del que tothom parla, però que no és cap tema en si mateix. Però els que no sabem com es remenen les cireres i ho patim cada dia ens agrada veure un món on és ben clar qui són els bons, qui els dolents, i acaben guanyant els bons.
• La col·lecció de personatges clàssics de tota la narrativa occidental, no sé si universal: l’heroi ingenu, la preciosa princesa, el mentor, el trapella simpàtic, l’atractiu dolent…
• Que apareixen un munt de temes apassionants tractats d’una manera asèptica, no categoritzant, políticament correcta: la religió, les armes de destrucció massiva, la revolta contra la injustícia, justícia social… Tot ben insinuat per poder-ho reconèixer i mai prou concretat per a poder molestar cap opció.
• Tot i l’habilitat en la direcció del George Lucas, sempre hi ha un ritme narratiu prou intens per a mantenir l’espectador enganxat en tot moment, i prou pausat per a facilitar el gaudi del festival visual i els moments de l’acció.
• La banda sonora, espectacular i meravellosa, de John Williams.

Res excepcional, però una recepta guanyadora perfectament executada.

I sí, tones de diners invertits en publicitat, màrqueting i promoció. Diners aconseguits des del primer moment, quan el que ara anomenem Episodi IV: A New Hope no va ser més que un film de pressupost relativament baix acabat de polir en el darrer segon.

Ah, Kenobi! Doncs sí, el de sempre: molt entretinguda. Quan hi penses després, és clar que no hi ha, per tant, que fredament és una aventureta que distreu, però que tampoc no destaca en el seu gènere, i que el guió té un grapat d’inconsistències amb la història que ens han estat explicant tots aquests anys. I que t’enxampa pel coll i et manté assegut a la cadira durant els cinc episodis que dura la sèrie, fins que s’acaba i tu et quedes amb el somriure babau a la boca, i en aixecar vas respirant fort, com si estiguessis a classe de ioga.

I també, casundena, amb un grapat d’escenes massa fosques, on segurament s’estalvien problemes amb els decorats, però que es fan interminables mentre intentes distingir res a la pantalla. Una mala mania que tenen la majoria de films actuals d’entreteniment.

Que La Força ens acompanyi.

Salut i sort,
Ivan.