Benvinguts a un món màgic, o no, on s’explica una història sense un argument definit; on la gràcia són els personatges, que són vius, o no; i ben reals, o no. Digueu-li a la vostra racionalitat que descansi, esmoleu la imaginació i assegueu la sensibilitat.

Els savis de la foscor es desenvolupa al Kurdistan, a la banda siriana de la frontera amb Turquia, al període immediatament posterior a la Primera Guerra Mundial, i gira al voltant d’una família de contrabandistes. Família en sentit estès del terme. No com a Barcelona, on cosí vol dir cosí germà i allà s’acaba la xarxa; més aviat com a La Ràpita, on qualsevol descendent de cinquè nivell encara forma part de la parentela. I el lligam és ben fort, no només protocol·lari.

Tanmateix, és un món ben passional. En el masclisme, el patriarcat, les enemistats, les rancúnies i les traïcions. I en això és ben realista, perquè tot això és manifesta de la manera pausada i tranquil·la en què hom ho porta durant la vida. Les tragèdies shakespearianes són brillants, però irreals: no s’acostumen a donar grans reaccions dramàtiques immediatament, sinó simplement un breu moment de conflicte i, més endavant, un altre drama conseqüència de no haver resolt bé el primer. Puerto Hurraco, Tor, coses d’aquestes. Els savis de la foscor va d’aquest pal.

Us deia que el punt més interessant de la novel·la són els personatges. La majoria són a la llista del començament, imprescindible per a no perdre’s. Hi trobareu un munt de noms que m’han agradat molt, i personatges gens arquetípics, molt humans, i amb matisos i contradiccions com les de qualsevol. Gent que parla amb mirades, silencis i gestos, i que, en el cas dels homes, és ben conscient del personatge públic que els cal mantenir.

El patchwork d’històries que ens explica Els savis de la foscor és moltes pàgines captivador, però en d’altres m’ha resultat ben avorrit. Són històries entrelligades familiarment i causalment, i que es podrien haver contat en ordre diferent posant l’èmfasi en personatges diferents, com a la vida real. És feina del lector enamorar-se d’uns més que d’altres, i aquest és, em penso, un dels jocs que planteja la novel·la. En qualsevol cas, totes les històries són interessants.

L’altre és submergir-se en el món oníric que planteja Salim Barakat. Ple de referències culturals kurdes i àrabs, que sóc incapaç d’apreciar plenament, i que possiblement m’han impedit gaudir totalment del llibre, ja que se m’escapa el simbolisme. És una mena de realisme màgic portat a l’extrem, on situacions absurdes passen per mirades còmiques, tràgiques i quotidianes a mesura que el focus canvia de personatge. És aquesta la part on m’he perdut.

Hi ha també una altra cosa que m’acostuma a neguitejar: deixar caps per lligar. Els savis de la foscor en deixa un munt. Arriba un moment en què el lector ha d’esbrinar si tal personatge s’ha tornat boig, si els del voltant estan amagant una realitat vergonyosa tot creant una llegenda, o si Barakat és admirador incondicional del Cortázar i el García Márquez. Probablement, una combinació de totes tres raons.

Per tant, és un llibre que demana un cert esforç per part del lector. Avisats esteu.

Haver-lo llegit m’ha agradat més que llegir-lo. Crec que demana un cert estat mental que malauradament jo no he tingut aquest hivern. El fet que s’hagi allargat tant ja és prou significatiu: els tres primers quarts de la novel·la van caure en una setmana; la resta de les més de tres-centes pàgines han necessitat tres mesos. És gairebé segur que les pàgines que jo hagués retallat siguin les mateixes que d’altres considereu que són les millors del llibre.

No conservaré Els savis de la foscor, però el mul·là Benav, en Kerzo, la Brina, el Bekàs, la Sínam, i la Khate, entre d’altres, m’acompanyaran sempre.

Adient per a somniar despert. Contraindicat per a l’anàlisi o la concentració.

Gràcies, Montse.

Salut i sort,
Ivan.