The Joy of Easy Listening Music

Si un músic professional et diu que ha disfrutat veient un documental sobre música, deixa’t d’històries i corre a buscar-lo i mirar-lo.

I més si el documental és de la BBC, que en sap molt de música i de documentals. Us recomano especialment una sèrie que vaig conèixer pensant què era d’ells però que en realitat és un producte d’Eagle Rock Entertainment que la BBC emet: Classic Albums. Alguns que m’han posat gallina de piel són els dedicats a Wish You Were Here, A Night at the Opera o The Joshua Tree.

Però tornem al tema del documental: la música easy listening o com es deia a Espanya, música ligera. Categoria que ha anat mutant en la formulació i en la denominació, igual que d’altres géneres. En el documental apareix com a figura de referència Richard Carpenter, que es queixa amargament del tracte que van rebre dels executius de les discogràfiques a partir dels 70 i també de l’actitud de la crítica envers aquest génere. Per alguna raó, aquesta música composada per a ser plaent, no molestar, accedir a grans mercats i assolir un gran èxit comercial, no era prou prestigiosa.

I aquí apareix una reflexió que sempre m’he fet. Què fa una obra més respectable que una altra? Tots podem dir (i diem, no callem!) que tal músic o estil el preferim a un altre, o que tal o pasqual és una caca. Però mai no he entés que es critiqui grups com per exemple Supertramp o els Backstreet Boys “perquè estan dissenyats per a tenir èxit i no tenen res més al darrera”.

Crec que hi ha una gran dosi d’hipocresia al voltant de l’èxit i el guany de diners. Es veu molt clarament a la Literatura, cada Sant Jordi algú es queixa de l’èxit dels llibres escrits per famosos, dels llibres de cuina, etc., com si calgués una llicència d’escriptor per a pertànyer a la secta dels autoritzats.

Tampoc no entenc, ara que estic en mode escriptura torrencial, els que s’ofenen quan dius que l’artista o l’estil que a ells els agrada a tu et sembla una caca. Però això si que ho deixo per un altre dia.

Jo vaig crèixer a una casa on hi havia un munt de cassettes (els joves: aneu a la Viquipèdia) de Ray Coniff, Henry Mancini, Ray Barretto i Bert Kaempfert. En vaig acabar fins la punta del barret, en part perquè era la música del pare i jo buscava alguna cosa que sonés prou fort per a fotre-li els pèls de punta.

Però més endavant vaig gaudir i molt de gent com Santana, els mateixos SupertrampHerb Alpert, Camel, The Eagles o Lighthouse Family, que s’han mogut en registres diferents però amb actituds equiparables. I he apreciat a Mancini i companyia.

I per fi parlo, vuit paràgrafs més tard, del documental en concret. Una delícia. De Percy Faith a Lighthouse Family passant per Engelbert Humperdinck o Richard Clayderman, veiem un munt de músics que es preocupaven per atendre les necessitats d’oci musical d’aquella població que no volia amoïnar-se per allò que si preocupava a Bob Dylan, The Rolling Stones o Led Zeppelin. Veiem estètiques clàssiques que defugen la moda imperant però que abracen la moda de la comoditat i el conformisme. I veiem també un enorme esforç en no voler trobar nous camins, sinó fòrmules per a revisar amb èxit allò que d’altres han creat per vies innovadores.

Adient pels que no els fa res no entendre i gaudeixen del què hi ha. Contraindicat pels dogmàtics dels estils i les categories.

Salut i sort,
Ivan.

Agents of SHIELD, Season 2

Ha acabat la segona temporada de Agents of SHIELD, que ha millorat la primera, ha estabilitzat el to de la sèrie i ha deixat un cliffhanger brutal per a la tercera temporada.

Imatge promocional de la segona temporada de MARVEL's Agents of S.H.I.E.L.D., on es veuen els personatges principals de la sèrie

Així com la primera temporada va ser irregular en plantejament i guions, la segona ha estat molt més coherent. MARVEL’s Agents of SHIELD va d’una organització secreta d’agents bons que lluita contra una organització secreta d’agents dolents (anomenada HYDRA a l’univers Marvel) i una de les tasques que fa és controlar els aliens i els individus amb super-poders què hi ha a la Terra, no sigui cosa que els reclutin els dolents. I si es fan superherois, millor.

Amb aquest argument d’acció salpebrat amb ciència-ficció (més fantàstica què científica) MARVEL’s Agents of SHIELD continua aprofitant la veta de les conspiracions i l’haver de descobrir si els personatges són de debó el que sembla o si hi ha sorpreses amagades. Això i el fet que els guions van creuant aconteixement amb les estrenes cinematogràfiques de la franquícia fa que la trama sempre sigui liada, però sense arribar a la confusió.

MARVEL’s Agents of SHIELD aconsegueix el que pretén i no enganya. Hi ha personatges més complexes que d’altres, tots creen un cert grau d’empatia, però no és ni una sèrie per analitzar psicològicament ni un reguitzell de caricatures. I el fet que s’hagin oblidat definitivament dels episodis autoconclusius permet un guió més sofisticat i permet mantenir l’entreteniment a un nivell molt elevat.

Adient com a entreteniment d’acció i aventures. Contraindicada si busqueu reflexió profunda.

Salut i sort,
Ivan.

Crematorio

Sota el glamour del luxe i la dolce vita hi ha molta porqueria i el foc de l’infern.

Póster promocional de la sèrie de televisió Crematorio, mostrant el rostre de José Sancho sobre una imatge nocturna d'una ciutat turística a la costa del llevant espanyol.

Basada en una novel·la de Rafael Chirbes, Crematorio explica la peripècia d’un d’aquests admirats i exitosos taurons immobiliaris que tant van contribuir a la prosperitat econòmica del llevant espanyol. Una història de lleialtats i corrupcions, econòmica-política i personals, que fa servir els esquemes clàssics del génere negre.

José Sancho interpreta de manera magistral el personatge central de Crematorio, un home que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de perseguir els seus objectius. Al seu voltant, la seva família s’aprofita de la seva habilitat empresarial per a prosperar sense embrutar-se ni les mans ni la consciència. I polítics, empresaris i mafiosos guanyen molts diners. Crematorio no explica tant els mecanismes com els paràmetres mentals dels personatges.

Altres peces de génere negre impressionen per l’exposició d’enginyoses trames criminals o d’investigació policial. El que destaco de Crematorio és el factor personal, com les relacions i les febleses humanes acaben sent més determinants que els plans molt ben traçats.

L’estructura del guió de Crematorio és convencional, però hi ha dos punts brillants. El primer són els flashbacks que de manera molt sòbria expliquen perfectament el bagatge dels personatges. El segon, el contrast entre dos funerals on es visualitzen perfectament l’admiració envers l’èxit del protagonista i la vergonya de la manera d’obtenir-lo.

A més, Crematorio es beneficia d’una tensió sostinguda amb ritme tant frepant com pausat, deixant que tota la força de l’ambició i la crueltat vagi baixant per la gola com un whiskey ben carregat. Però sobretot, es basa en un superb conjunt d’actrius i actors que magnifiquen el guió fins assolir un nivell molt notable.

Em quedo amb curiositat de llegir la novel·la original, i més després de llegir la comparació que en fa l’autor amb la sèrie. I el que no us podeu quedar és sense escoltar la cançó Precipicio interpretada per Loquillo, amb que s’obre cada capítol.

Adient per a entendre com hem arribat fins on som. Contraindicada pels qui necessitin trets i persecucions.

Salut i sort,
Ivan.

Fall of Eagles

Ara que fa 100 anys de la I Guerra Mundial, he tornat a veure la sèrie amb que la BBC va explicar-la.

Fall of Eagles

Pel 60è aniversari de la Primera Guerra Mundial, la BBC va produir amb quatre canyes una sèrie fabulosa. Partint d’uns guions sensacionals va armar un docudrama on el teatre mostra les interioritats de les tres cases reials que van caure amb el conflicte: els Romanov, els Habsburg i els Hohenzollern.

A La caída de las águilas hi ha poques escenes rodades en exteriors i només un grapat on apareguin figurants. Els efectes visuals es limiten a l’exhibició hàbil de material d’arxiu i filtres de colors i la banda sonora està formada per fragments de música clàssica que no paguen drets d’autor. I naturalment, la producció és impecable, made in BBC. Fa quaranta anys el mercat televisiu era una altra cosa. I el ritme narratiu també. Com ja vaig constatar quan vaig comentar Shogun, s’ha accelerat moltíssim en una generació i a l’espectador d’avui en dia li pot semblar que hi ha massa silencis, quan fa quaranta anys es mastegava la tensió.

A més d’establir les relacions personals com part essencial del flux històric, Fall of Eagles presenta la majoria de la reialesa com adults malcriats per la seva riquesa, plens d’orgull i ofegats en l’opulència. El contrast amb la monarquia britànica que protagonitza el començament del segon capítol és tràgicament immens. Els monarques, escassament preparats pels reptes del govern, es veuen superats per les circumstàncies, patint la seva pròpia visió egocèntrica d’una realitat que no entenen, degut al majúscul desconeixement dels seus propis països.

A banda de les relacions familiars pretesament íntimes i amistoses entre les monarquies austriaca, alemana i russa, Fall of Eagles també senyala explítament altres factors: les tensions identitàries entre austríacs i hongaresos (aquí la sèrie retrocedeix fins mitjans segle XIX); el doble joc de la diplomàcia russa, amb el seu suport als serbis alhora que mantenia aliances simultànies amb francesos, alemanys i austriacs; els interesos estratègics completament contraposats entre els tres imperis; i una manera de pensar que ja era més pròpia del passat que del món que esdevenia.

Però, la part més interessant i on més aprofundeix Fall of Eagles és quan mostra com es va gestant la revolució russa, com Lenin s’incorpora als grups polítics socialdemòcrates i els aprofita per a construir un partit revolucionari des del qual assolir el poder a Rússia. La sèrie exposa la visió de Lenin sobre com aconseguir portar a terme la revolució, amb plantejaments enfocats exclusivament a la victòria, en contrast amb altres socialdemòcrates que persegueixen pactes i reformes, i marxistes portats per la ideologia.

Entre el repartiment podem apreciar el veterà Curt Jürgens en el paper d’Otto von Bismark, i els aleshores novells Tom Conti, John Rhys-Davies, Miriam Margolyes. Però de lluny el gran moment pels fans televisius és veure Patrick Stewart i Paul Eddington negociant com portar a termini la revolució, en una escena que malauradament no he pogut localitzar a internet, tot i que si les fotos dels actors caracteritzats.

Adient per aprendre història fent veure que mires la tele. Contraindicada per a una marató.

Salut i sort,
Ivan.