Agents of SHIELD, Season 2

Ha acabat la segona temporada de Agents of SHIELD, que ha millorat la primera, ha estabilitzat el to de la sèrie i ha deixat un cliffhanger brutal per a la tercera temporada.

Imatge promocional de la segona temporada de MARVEL's Agents of S.H.I.E.L.D., on es veuen els personatges principals de la sèrie

Així com la primera temporada va ser irregular en plantejament i guions, la segona ha estat molt més coherent. MARVEL’s Agents of SHIELD va d’una organització secreta d’agents bons que lluita contra una organització secreta d’agents dolents (anomenada HYDRA a l’univers Marvel) i una de les tasques que fa és controlar els aliens i els individus amb super-poders què hi ha a la Terra, no sigui cosa que els reclutin els dolents. I si es fan superherois, millor.

Amb aquest argument d’acció salpebrat amb ciència-ficció (més fantàstica què científica) MARVEL’s Agents of SHIELD continua aprofitant la veta de les conspiracions i l’haver de descobrir si els personatges són de debó el que sembla o si hi ha sorpreses amagades. Això i el fet que els guions van creuant aconteixement amb les estrenes cinematogràfiques de la franquícia fa que la trama sempre sigui liada, però sense arribar a la confusió.

MARVEL’s Agents of SHIELD aconsegueix el que pretén i no enganya. Hi ha personatges més complexes que d’altres, tots creen un cert grau d’empatia, però no és ni una sèrie per analitzar psicològicament ni un reguitzell de caricatures. I el fet que s’hagin oblidat definitivament dels episodis autoconclusius permet un guió més sofisticat i permet mantenir l’entreteniment a un nivell molt elevat.

Adient com a entreteniment d’acció i aventures. Contraindicada si busqueu reflexió profunda.

Salut i sort,
Ivan.

Crematorio

Sota el glamour del luxe i la dolce vita hi ha molta porqueria i el foc de l’infern.

Póster promocional de la sèrie de televisió Crematorio, mostrant el rostre de José Sancho sobre una imatge nocturna d'una ciutat turística a la costa del llevant espanyol.

Basada en una novel·la de Rafael Chirbes, Crematorio explica la peripècia d’un d’aquests admirats i exitosos taurons immobiliaris que tant van contribuir a la prosperitat econòmica del llevant espanyol. Una història de lleialtats i corrupcions, econòmica-política i personals, que fa servir els esquemes clàssics del génere negre.

José Sancho interpreta de manera magistral el personatge central de Crematorio, un home que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de perseguir els seus objectius. Al seu voltant, la seva família s’aprofita de la seva habilitat empresarial per a prosperar sense embrutar-se ni les mans ni la consciència. I polítics, empresaris i mafiosos guanyen molts diners. Crematorio no explica tant els mecanismes com els paràmetres mentals dels personatges.

Altres peces de génere negre impressionen per l’exposició d’enginyoses trames criminals o d’investigació policial. El que destaco de Crematorio és el factor personal, com les relacions i les febleses humanes acaben sent més determinants que els plans molt ben traçats.

L’estructura del guió de Crematorio és convencional, però hi ha dos punts brillants. El primer són els flashbacks que de manera molt sòbria expliquen perfectament el bagatge dels personatges. El segon, el contrast entre dos funerals on es visualitzen perfectament l’admiració envers l’èxit del protagonista i la vergonya de la manera d’obtenir-lo.

A més, Crematorio es beneficia d’una tensió sostinguda amb ritme tant frepant com pausat, deixant que tota la força de l’ambició i la crueltat vagi baixant per la gola com un whiskey ben carregat. Però sobretot, es basa en un superb conjunt d’actrius i actors que magnifiquen el guió fins assolir un nivell molt notable.

Em quedo amb curiositat de llegir la novel·la original, i més després de llegir la comparació que en fa l’autor amb la sèrie. I el que no us podeu quedar és sense escoltar la cançó Precipicio interpretada per Loquillo, amb que s’obre cada capítol.

Adient per a entendre com hem arribat fins on som. Contraindicada pels qui necessitin trets i persecucions.

Salut i sort,
Ivan.

Fall of Eagles

Ara que fa 100 anys de la I Guerra Mundial, he tornat a veure la sèrie amb que la BBC va explicar-la.

Fall of Eagles

Pel 60è aniversari de la Primera Guerra Mundial, la BBC va produir amb quatre canyes una sèrie fabulosa. Partint d’uns guions sensacionals va armar un docudrama on el teatre mostra les interioritats de les tres cases reials que van caure amb el conflicte: els Romanov, els Habsburg i els Hohenzollern.

A La caída de las águilas hi ha poques escenes rodades en exteriors i només un grapat on apareguin figurants. Els efectes visuals es limiten a l’exhibició hàbil de material d’arxiu i filtres de colors i la banda sonora està formada per fragments de música clàssica que no paguen drets d’autor. I naturalment, la producció és impecable, made in BBC. Fa quaranta anys el mercat televisiu era una altra cosa. I el ritme narratiu també. Com ja vaig constatar quan vaig comentar Shogun, s’ha accelerat moltíssim en una generació i a l’espectador d’avui en dia li pot semblar que hi ha massa silencis, quan fa quaranta anys es mastegava la tensió.

A més d’establir les relacions personals com part essencial del flux històric, Fall of Eagles presenta la majoria de la reialesa com adults malcriats per la seva riquesa, plens d’orgull i ofegats en l’opulència. El contrast amb la monarquia britànica que protagonitza el començament del segon capítol és tràgicament immens. Els monarques, escassament preparats pels reptes del govern, es veuen superats per les circumstàncies, patint la seva pròpia visió egocèntrica d’una realitat que no entenen, degut al majúscul desconeixement dels seus propis països.

A banda de les relacions familiars pretesament íntimes i amistoses entre les monarquies austriaca, alemana i russa, Fall of Eagles també senyala explítament altres factors: les tensions identitàries entre austríacs i hongaresos (aquí la sèrie retrocedeix fins mitjans segle XIX); el doble joc de la diplomàcia russa, amb el seu suport als serbis alhora que mantenia aliances simultànies amb francesos, alemanys i austriacs; els interesos estratègics completament contraposats entre els tres imperis; i una manera de pensar que ja era més pròpia del passat que del món que esdevenia.

Però, la part més interessant i on més aprofundeix Fall of Eagles és quan mostra com es va gestant la revolució russa, com Lenin s’incorpora als grups polítics socialdemòcrates i els aprofita per a construir un partit revolucionari des del qual assolir el poder a Rússia. La sèrie exposa la visió de Lenin sobre com aconseguir portar a terme la revolució, amb plantejaments enfocats exclusivament a la victòria, en contrast amb altres socialdemòcrates que persegueixen pactes i reformes, i marxistes portats per la ideologia.

Entre el repartiment podem apreciar el veterà Curt Jürgens en el paper d’Otto von Bismark, i els aleshores novells Tom Conti, John Rhys-Davies, Miriam Margolyes. Però de lluny el gran moment pels fans televisius és veure Patrick Stewart i Paul Eddington negociant com portar a termini la revolució, en una escena que malauradament no he pogut localitzar a internet, tot i que si les fotos dels actors caracteritzats.

Adient per aprendre història fent veure que mires la tele. Contraindicada per a una marató.

Salut i sort,
Ivan.

Peppa Pig

Una grandíssima sèrie de dibuixos animats.

Què li demaneu a una sèrie adreçada a la canalla? El primer, què no els empleni el cervell de porqueria. I resulta que si et poses a mirar dibuixos animats de porqueria en veus molta. Moltes històries on la violència apareix gratuïtament o on l’origen de l’acudit és riure de les desgràcies que li passen a algú, no precisament perquè es porti malament. I crits, un munt de crits.

A Peppa Pig es pot trobar una descripció idealitzada però versemblant del que és la vida pels nens, tant en l’entorn familiar com a la llar d’infants. I un respecte a la diversitat: cada família és una espècie animal diferent i totes conviuen harmoniosament.

La segona és que sigui entretinguda. Les criatures es queden absortes davant la pantalla i no es cansen (fins al cap de molts capítols seguits) de veure què fa Pepa la porqueta. Això no només permet els pares breus interludis de llibertat condicional, sinó també que siguin els nens qui vulguin mirar allò que tu vols que mirin.

I la tercera, que ja posats a veure 3.295.476 vegades (aproximadament) un mateix contingut audiovisual, et faci una mica de gràcia a tu. I els creadors de Peppa Pig han anat incorporant a partir de la tercera temporada segones lectures que poden fer plorar de riure els adults, especialment als que gaudeixin dels acudits sobre guerra de sexes i estereotips de gènere, un tema també tractat molt bé a la sèrie.

És tant bona que sembla sortida d’un dels grans moments d’inspiració de Pixar. I per cert, els doblatges tant català com castellà perden bastant davant l’original anglès.

Adient per a nens de qualsevol edat. Contraindicada pels estirats.

Salut i sort,
Ivan.