The Big Bang Theory

Ja he vist les tres primeres temporades de The Big Bang Theory i penso que ja toca opinar.

Els personatges principals de la sèrie de televisió The Big Bang Theory

El gran mèrit i encert de The Big Bang Theory és encabir-se en els vint minuts que dura cada capítol. Més llarg, segurament embafaria. I sempre aconsegueix retratar amb una història o dues un parell de trets humans amb els quals podem riure.

Perquè la sèrie la protagonitzen uns quants nerds però aplica a tota la raça humana. Amb altra decoració (circumstàncies, bagatge cultural, etc.) crec que molta gent reacciona de manera equivalent a com ho fan ells. És per això que audiències massives segueixen les seves peripècies.

Ho fan també perquè els guions de The Big Bang Theory són prou agoserats com per tocar temes com el creacionsime o les rosses tontes però i prou hàbils com per no trespassar cap línia vermella. En cap moment se’n riuren de les creències o la manca de cultura científica de ningú.

El trio protagonista ha assolit un merescut reconeixement. El personatge de Sheldon Cooper és un regal per l’actor Jim Parsons, que s’està dedicant a col·leccionar premis amb la seva interpretació. La Kaley Cuoco enamora quan vol i té un un sentit innat de la comèdia, visualtizat amb ganyotes i posats i verbalitzat amb la dicció perfecta i musical dels seus diàlegs. Però és Johnny Galecki qui s’enfronta al personatge més difícil de la troupe, ja que Leonard és qui dóna l’equilibri necessari per a servir d’àncora d’una funció farcida de despropòsits i l’únic que fa de traductor habitual entre els dos móns, el nerd i l’humà.

Però la gran troballa dels guionistes és la mare de Wolowitz, qui amb només la seva veu emplena l’escena en cadascuna de les seves aparicions i ens recorda que allò més habitual acostuma a tenir també allò més espantós.

Brillant. Hilarant. Punyent. Adient per a netejar el cervell de teranyines i acabar amb un somriure a la boca. Contraindicada si no us agrada l’esgrima verbal o els que s’entossudeixen en la diferència.

Salut i sort,
Ivan.

Homeland, Quarta Temporada

La quarta temporada de Homeland, igual que les tres anteriors, és un magnífic espectacle. Compte, que en aquest article hi ha spoilers.

Com ja sospitàvem amb el final de la tercera temporada ha fet que la quarta temporada sigui la d’una sèrie d’espies i prou. El toc inquietant i diferent que heretava de la sèrie i el plantejament original ja no hi són.

Però el nivell no ha caigut, ja que els guions i la realització s’han tornat (excepte en el darrer capítol) molt més dinàmics, més propers a una sèrie d’acció i amb un ritme que manté la boca oberta durant moltes estones. I això té el seu mèrit, ja que quan revises mentalment els 12 capítols de la temporada t’adones que realment no hi ha hagut tants girs argumentals i que la trama ha estat més aviat simple.

Trama que torna a jugar amb l’ambivalència moral, d’una manera en la que sempre hi ha americans bons i dolents, paquistanesos criminals i ingenus, i les solucions moralment asqueroses són plenament justificables. O no. Però al cap i a la fi una sèrie de televisió no és un llibre d’ètica sinó un entreteniment i el de Homeland a mi m’ha semblat magnífic.

Excepte dues gambades importants en el guió. En aquest paràgraf i el següent és quan arriben els spoilers. La primera, que no m’explico que el personatge de Haqqani, que depenia per motius de salut del seu nebot, estigués disposat a sacrificar-lo en l’atac del dron del primer capítol. El segon, el paper mal explicat de l’oficial de l’exèrcit paquistanès que no se sap perquè ajuda Carrie, ni quina relació té amb l’agent dels serveis secrets paquistanesos, ni perquè li fa cas quan els americans estan sent atacats.

També gràcies a la mort del Sargent Brody ara Homeland és la història de l’agent Carrie Matheson, interpretada per la també productora de la sèrie Claire Danes. I tenir una protagonista absoluta de l’argument li treu força a les trames laterals. Homeland esdevé més plana, però s’allibera també de trames familiars que dispersaven l’atenció i enfurismaven l’audiència.

Tot i que els paquistanesos s’han queixat molt de com la sèrie retrata el seu país, la producció sembla versemblant i descobrim un grapat d’actors d’origen o apariència àrab que ho fan estupendament. Un col·lectiu què pateix de manera molt directa la caricaturització que en fa Hollywood de la seva comunitat. De la banda occidental, a banda dels que ja sabiem excel·lents Mandy Patinkin i Rupert Friend, he descobert en Mark Moses un excel·lent secundari.

La temporada acaba amb tot un capítol, cosa estranyíssima, dedicat a fer de pont amb la propera temporada, plantejant nous reptes en l’àmbit personal als protagonistes, acomiadant pràcticament el personatge de Walter i recuperant decisivament el de F. Murray Abraham. O sigui que potser la cinquena temporada serà menys plana. O fins i tot, romàntica.

Adient per a gent complicada. Contraindicat per a idealistes.

Salut i sort,
Ivan.

The Joy of Easy Listening Music

Si un músic professional et diu que ha disfrutat veient un documental sobre música, deixa’t d’històries i corre a buscar-lo i mirar-lo.

I més si el documental és de la BBC, que en sap molt de música i de documentals. Us recomano especialment una sèrie que vaig conèixer pensant què era d’ells però que en realitat és un producte d’Eagle Rock Entertainment que la BBC emet: Classic Albums. Alguns que m’han posat gallina de piel són els dedicats a Wish You Were Here, A Night at the Opera o The Joshua Tree.

Però tornem al tema del documental: la música easy listening o com es deia a Espanya, música ligera. Categoria que ha anat mutant en la formulació i en la denominació, igual que d’altres géneres. En el documental apareix com a figura de referència Richard Carpenter, que es queixa amargament del tracte que van rebre dels executius de les discogràfiques a partir dels 70 i també de l’actitud de la crítica envers aquest génere. Per alguna raó, aquesta música composada per a ser plaent, no molestar, accedir a grans mercats i assolir un gran èxit comercial, no era prou prestigiosa.

I aquí apareix una reflexió que sempre m’he fet. Què fa una obra més respectable que una altra? Tots podem dir (i diem, no callem!) que tal músic o estil el preferim a un altre, o que tal o pasqual és una caca. Però mai no he entés que es critiqui grups com per exemple Supertramp o els Backstreet Boys “perquè estan dissenyats per a tenir èxit i no tenen res més al darrera”.

Crec que hi ha una gran dosi d’hipocresia al voltant de l’èxit i el guany de diners. Es veu molt clarament a la Literatura, cada Sant Jordi algú es queixa de l’èxit dels llibres escrits per famosos, dels llibres de cuina, etc., com si calgués una llicència d’escriptor per a pertànyer a la secta dels autoritzats.

Tampoc no entenc, ara que estic en mode escriptura torrencial, els que s’ofenen quan dius que l’artista o l’estil que a ells els agrada a tu et sembla una caca. Però això si que ho deixo per un altre dia.

Jo vaig crèixer a una casa on hi havia un munt de cassettes (els joves: aneu a la Viquipèdia) de Ray Coniff, Henry Mancini, Ray Barretto i Bert Kaempfert. En vaig acabar fins la punta del barret, en part perquè era la música del pare i jo buscava alguna cosa que sonés prou fort per a fotre-li els pèls de punta.

Però més endavant vaig gaudir i molt de gent com Santana, els mateixos SupertrampHerb Alpert, Camel, The Eagles o Lighthouse Family, que s’han mogut en registres diferents però amb actituds equiparables. I he apreciat a Mancini i companyia.

I per fi parlo, vuit paràgrafs més tard, del documental en concret. Una delícia. De Percy Faith a Lighthouse Family passant per Engelbert Humperdinck o Richard Clayderman, veiem un munt de músics que es preocupaven per atendre les necessitats d’oci musical d’aquella població que no volia amoïnar-se per allò que si preocupava a Bob Dylan, The Rolling Stones o Led Zeppelin. Veiem estètiques clàssiques que defugen la moda imperant però que abracen la moda de la comoditat i el conformisme. I veiem també un enorme esforç en no voler trobar nous camins, sinó fòrmules per a revisar amb èxit allò que d’altres han creat per vies innovadores.

Adient pels que no els fa res no entendre i gaudeixen del què hi ha. Contraindicat pels dogmàtics dels estils i les categories.

Salut i sort,
Ivan.

Agents of SHIELD, Season 2

Ha acabat la segona temporada de Agents of SHIELD, que ha millorat la primera, ha estabilitzat el to de la sèrie i ha deixat un cliffhanger brutal per a la tercera temporada.

Imatge promocional de la segona temporada de MARVEL's Agents of S.H.I.E.L.D., on es veuen els personatges principals de la sèrie

Així com la primera temporada va ser irregular en plantejament i guions, la segona ha estat molt més coherent. MARVEL’s Agents of SHIELD va d’una organització secreta d’agents bons que lluita contra una organització secreta d’agents dolents (anomenada HYDRA a l’univers Marvel) i una de les tasques que fa és controlar els aliens i els individus amb super-poders què hi ha a la Terra, no sigui cosa que els reclutin els dolents. I si es fan superherois, millor.

Amb aquest argument d’acció salpebrat amb ciència-ficció (més fantàstica què científica) MARVEL’s Agents of SHIELD continua aprofitant la veta de les conspiracions i l’haver de descobrir si els personatges són de debó el que sembla o si hi ha sorpreses amagades. Això i el fet que els guions van creuant aconteixement amb les estrenes cinematogràfiques de la franquícia fa que la trama sempre sigui liada, però sense arribar a la confusió.

MARVEL’s Agents of SHIELD aconsegueix el que pretén i no enganya. Hi ha personatges més complexes que d’altres, tots creen un cert grau d’empatia, però no és ni una sèrie per analitzar psicològicament ni un reguitzell de caricatures. I el fet que s’hagin oblidat definitivament dels episodis autoconclusius permet un guió més sofisticat i permet mantenir l’entreteniment a un nivell molt elevat.

Adient com a entreteniment d’acció i aventures. Contraindicada si busqueu reflexió profunda.

Salut i sort,
Ivan.