Ja he vist les tres primeres temporades de The Big Bang Theory i penso que ja toca opinar.

El gran mèrit i encert de The Big Bang Theory és encabir-se en els vint minuts que dura cada capítol. Més llarg, segurament embafaria. I sempre aconsegueix retratar amb una història o dues un parell de trets humans amb els quals podem riure.

Perquè la sèrie la protagonitzen uns quants nerds però aplica a tota la raça humana. Amb altra decoració (circumstàncies, bagatge cultural, etc.) crec que molta gent reacciona de manera equivalent a com ho fan ells. És per això que audiències massives segueixen les seves peripècies.

Ho fan també perquè els guions de The Big Bang Theory són prou agoserats com per tocar temes com el creacionsime o les rosses tontes però i prou hàbils com per no trespassar cap línia vermella. En cap moment se’n riuren de les creències o la manca de cultura científica de ningú.

El trio protagonista ha assolit un merescut reconeixement. El personatge de Sheldon Cooper és un regal per l’actor Jim Parsons, que s’està dedicant a col·leccionar premis amb la seva interpretació. La Kaley Cuoco enamora quan vol i té un un sentit innat de la comèdia, visualtizat amb ganyotes i posats i verbalitzat amb la dicció perfecta i musical dels seus diàlegs. Però és Johnny Galecki qui s’enfronta al personatge més difícil de la troupe, ja que Leonard és qui dóna l’equilibri necessari per a servir d’àncora d’una funció farcida de despropòsits i l’únic que fa de traductor habitual entre els dos móns, el nerd i l’humà.

Però la gran troballa dels guionistes és la mare de Wolowitz, qui amb només la seva veu emplena l’escena en cadascuna de les seves aparicions i ens recorda que allò més habitual acostuma a tenir també allò més espantós.

Brillant. Hilarant. Punyent. Adient per a netejar el cervell de teranyines i acabar amb un somriure a la boca. Contraindicada si no us agrada l’esgrima verbal o els que s’entossudeixen en la diferència.

Salut i sort,
Ivan.