L’adaptació televisiva de The No. 1 Ladies’ Detective Agency és tan interessant com les novel·les d’Alexander McCall-Smith.
En els inicis de Lo Bloc ja vaig escriure sobre les novel·les protagonitzades per Mma. Ramotswe i la seva colla d’amics, concretament sobre The Girl Who Married a Lion i Llàgrimes de girafa. Històries senzilles, comunes, universals, plenes d’humanitat i que aprofiten l’escenari de Botswana per a oferir cinc cèntims del què és la vida a un país desconegut per a la majoria dels occidentals.
La sèrie de televisió és una excel·lent adaptació de l’esperit d’aquestes novel·les. Històries comunes que recullen situacions habituals a Botswana, segur, perquè són situacions habituals arreu del món. Guions allunyats de truculències, violència i on l’ampli ventall de sentiments i reaccions humanes es fa palès.
Si no coneixeu Precious Ramotswe, us convé saber que el seny i la sensibilitat són, juntament amb el seu manual del curs de detectius privats per correspondència, les seves principals armes. I els seus aliats, la seva impulsiva ajudant i els seus amics, el perruquer gai (un personatge que té una perruqueria que es diu Last Chance Salon només pot ser meravellós) i Mr. JLB Matekoni, el seu amic i propietari d’un taller de cotxes.
Els actors principals són americans o anglesos, però també n’hi ha d’africans, especialment els secundaris. Entre els que fan cameos apareixen Idris Elba i C.C.H. Pounder. De tots juraries, per l’accent, no només que són africans sinó també que el que estem veient és la realitat a través d’una càmera oculta. Em costa moltíssim destacar algú per sobre dels altres, però el treball de Jill Scott tot interpretant la protagonista em sembla sensacional.
Tots ells es beneficien d’interpretar personatges extraordinaris, d’aquells que t’agradaria que fossin els teus veïns i poguessis prendre amb ells una tassa de te de rooibos. Els guions dels episodis no adapten els relats d’Alexander McCall-Smith, sinó que s’hi inspiren per a reproduir l’ambient i la dinàmica dels seus llibres. Tant el pilot com els dos primers capítols tenen un to baix i lent que no els beneficia. En canvi, els darrers quatre episodis troben un equilibri molt millor entre la comèdia, els misteris a resoldre i l’evolució dels personatges. I adopta també un ritme narratiu més viu a mesura que es van desenvolupant els personatges i es crea una trama de fons que lliga els diferents capítols.
A més a més, la producció és bellíssima. Poseu una ciutat exòtica com Gaborone; afegiu-li alguns paissatges naturals (tota la sèrie està rodada a Botswana); un disseny de producció espectacular, amb decorats i vestuari que encisarien a Almodóvar o a Sofia Coppola; i remateu amb uns crèdits sensacionals (si només heu de clicar un enllaç d’aquest article, us recomano que sigui aquest); el resultat és esplèndid. Un goig per la vista.
També la música d’acompanyament és un plaer per l’oïda, però no tinc els coneixements de la kakujoies per a opinar-hi.
Malauradament l’Anthony Mingella va traspassar entre que va dirigir el pilot i es va engegar la mini-sèrie de sis capítols. La producció (BBC i HBO, conjuntament) van decidir no allargar-ho més, just quan la sèrie guanyava més interès.
Adient per escalfar l’ànima, o per a compartir una sèrie noir amb la canalla. Contraindicada pels qui esperen brillants i complexes resolucions de misteris.
Salut i sort,
Ivan.
