The Force Awakens

Vint anys esperant han pagat la pena.

the force awakens

 

Si, tot el que heu pogut llegir sobre la manca d’originalitat de The Worce Awakens és cert: un guió clavat al de A New Hope i un reguitzell d’homenatges a la pel·lícula que amb l’èxit i el temps va esdevenir la llavor de la saga.

I a mi em semblen bé, perquè tots dos guions segueixen fidelment els cànons del viatge de l’heroi i del génere d’aventures. I quan Star Wars ha generat la mitomania que ha provocat, incloent homenatges a multitud d’altres films, no veig perquè no es pot autoplagiar i autohomenatjar.

A més, aquesta picada d’ullet d’autohomenatjar-se m’agrada. A més que té un clar sentit comercial. I les noves versions de les escenes són prou espectaculars i bones en si mateixes, o sigui que jo content.

S’afegeix el fet que els personatges que poblen The Force Awakens tenen grapa. Personalitats fortes (després parlo de Kylo Ren), caràcters diferents, actituds complementàries i una gran química entre ells fan que la cosa prometi molt si el proper director opta per fonamentar la història en els individus. Sense que m’importi gens, les quotes amb minories ètniques també estan cobertes i m’imagino que així s’han estalviat un boicot estúpid per part dels talibans de la correcció política.

J.J. Abrams ha fet el que li van demanar: donar una nova embranzida a una saga mítica, crear una nova col·lecció de personatges carismàtics i recaptar un bon cabàs de diners. I pel camí ha quedat un film absolutament entretingut, amb unes quantes seqüències ben espectaculars i un grapat d’escenes i fotografies que recordarem llargament.

I a més de la història i els personatges, hi ha la resta. Els efectes especials correctes, funcionals i en alguns casos divertits. Exactament el que es necessitava.

I la música està a l’alçada del mite que ja és John Williams.

Ara, els spoilers (fins el video).

El guió també té algun moment feble que crec que podien haver-se estalviat perfectament. Per mi el més flagrant és la trobada de Ray amb BB-2, on l’actitud del tercer actor en escena és inexplicable.

Kylo Ren és molt més que el Comte Dokku però moltíssim menys que Darth Vader. De moment dibuixa un personatge contradictori, fort i insegur, malvat i cruel però sense cap temible implacabilitat que pugui provocar el temor instantani en veure’l. Per a mi és la gran incògnita de com seguirà la saga.

Que Han Solo havia de morir ho saviem tots els que hem llegit durant anys les seves queixes sobre la banalització progressiva del personatge a qui li deu la seva exitosa carrera. També penso que va ser la seva pròpia interpretació la que va canviar Han del poca-vergonya malparit (Han Solo shot first!) de la Star Wars original al poca-vergonya divertit de The Return of the Jedi.

Leia ha envellit, com ha de ser. I la única pega que li trobo no és a la seva interpretació sinó a un detall de guió: després de la mort de Han, perquè s’abraça a Ray i no a Chewbacca?

I posats a trobar homenatges, sóc l’únic que pensa que la localització de Luke n’és un a Els llibres de Terramar de la Ursula K. LeGuin?

Adient per a qualsevol que li agradin les pel·lícules d’aventures. Contraindicada pels que necessitin pel·lícules amb missatge.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Mission Impossible: Ghost Protocol

Si us agrada el cinema d’entreteniment, aquí teniu una pel·lícula pensada per a fer gaudir.

Póster de la pel·lícula Mission Impossible: Ghost Protocol

Ja que no podia ser James Bond, el Tom Cruise va decidir ser Ethan Hunt i està tenint un èxit indiscutible amb la franquícia de Mission Impossible. Envoltat de gent tant solvent com Brad Bird i J.J. Abrams en aquesta quarta entrega de la sèrie ha construit un film d’acció pràcticament immaculat. Persecucions, baralles, exhibicions tecnològiques, efectes visuals superlatius, tocs d’humor ben escollits i un parell de noies espectaculars. El que hom podia esperar, molt ben plantat.

Si per alguna banda peta Mission Impossible: Ghost Protocol és al parell d’escenes on hi ha la part de drama humà. Ni els actors són prou àgils per canviar de registre, ni els guionistes han sabut ser mínimament originals. Quan una pel·lícula és una concatenació d’esquemes, al final acaba fent-se previsible. També, hi ha una baula de la trama què és hilarantment ridícula, però això també li passa a James Bond, oi?

Adient per a passar una bona tarda. Contraindicat si patiu vertigen.

Salut i sort,
Ivan.

Star Trek XI

Vagi per davant que jo no sóc cap trekkie. Però tot i així veure la preqüela (quin fàstic de paraula!) d’una saga mítica és un caramel massa llaminer com per deixar-lo passar.

Star Trek (2009)

Star Trek XI és una pel·lícula d’acció. L’únic aspecte que té de ciència ficció no el puc explicar sense fer esclatar un spoiler colosal, però si que us puc dir que és un dels clàssics que apareixen al cinèma fantàstic.

Així, cinema d’acció i també buddy movie, perquè el gran atractiu del film és la relació que estableixen Spock i James T. Kirk. Relació que en la sèrie televisiva original era molt més distant i que en els films, ambientats després d’anys de companyonia esdevé molt més íntima. A Star Trek XI s’explica el perquè d’aquesta intimitat, afegint a més escenes que reflecteixen converses que hem presenciat en pel·lícules anteriors (cronològicament posteriors!) i deixant un gran interrogant obert respecte de l’oficial Ojura.

Però aquest dubte respecte d’Ojura (aquí una espectacular Zoe Saldana), igual que un cert canvi en el caràcter de Kirk hauran d’esperar una explicació que segurament trobarem el 2.012, amb una nova entrega de la sèrie amb el mateix repartiment.

Els efectes especials i la producció tota són tant perfectes com hom podia esperar de la marca i de J.J. Abrahams.

Adient no només per a trekkies, sinó també per aficionats a acció, aventures i fantasia. Contraindicat per a mirar en pantalla petita.

Bola extra: Compte! Encara que Hollywood ho presenti així, aquests no són els definitius origens de la saga. Com que ha passat el temps en que els consumidors eren passius, hi ha el projecte Star Trek Origins, que té fins i tot un poètic i ben aconseguit teaser trailer a YouTube.

Lost, completament

Per a que us feu una idea: quan vaig escriure la primera versió d’aquest article, es titolava Lost, primera temporada. En nou setmanes hem vist les tres primeres temporades i avancem per la quarta, unes 60 hores de televisió.

LOST

La veritat és que m’ha enganxat, potser perquè es veu que darrerament em van els fulletons romàntics. Digui el que digui el Jordi, Lost combina amb molta habilitat géneres diversos, i a cada episodi és fàcil reconèixer drama, misteri, romanç, clip musical o terror.

I trobo que els guionistes i directors de Lost han sabut trobar el difícil punt d’equilibri detot aquest poti-poti. La majoria d’episodis (45 minuts) passen volant i deixen l’espectador frisant amb algun cliffhanger espectacular. A mí m’agrada particularment la manera d’explicar els personatges, amb flashbacks íntims que sovint plantegen tants interrogants com resolen.

La selecció de personatges perduts tampoc admet desperdici. Diversitat de caràcters, de visions de la situació i de trames passades encadenades. I el valor i la sort de fer que un dels herois sigui un soldat iraquià, que té el seu què després de la Guerra contra el Terror; i el paper de la tortura a la sèrie, en els temps de Guantánamo.

De moment el que més m’ha sorprés (i agradat) de Lost és la complexitat de la trama. Han estat embolicant la troca fins arribar al clímax del final de la tercera temporada. El volum de misteri l’han gestionat molt bé. Durant la tercera temporada han hagut moments en que era fàcil pensar que s’estava liant massa tot plegat, que semblava que no hagués cap mena de sentit, però ho han solucionat ràpidament. Quan només porto quatre episodis de la quarta (això es un avís per a que no escriviu spoilers als comentaris!) hi ha més interrogants oberts que mai, però també s’intueixen aconteixements immediats que a la força han de tancar alguns misteris. Creuem els dits, però el que és clar és que el títol no només es refereix als personatges, sinó també als espectadors de Lost.

Queda molt lluny, espero, la darrera temporada de X Files, en que no van saber tancar i culminar una sèrie mítica. Els productors de Lost van anunciar amb anys d’antelació la data exacta del final de la sèrie, m’imagino que els guionistes han pogut estructurar els esdeveniments de manera que tot acabi ben lligat.

Adient per aficionats als trencaclosques. Contraindicada si no esteu disposats a veure uns 150 episodis de TV, perquè aquesta, si es comença, s’acaba.

Salut i sort,
Ivan.