Lost, completament

Per a que us feu una idea: quan vaig escriure la primera versió d’aquest article, es titolava Lost, primera temporada. En nou setmanes hem vist les tres primeres temporades i avancem per la quarta, unes 60 hores de televisió.

LOST

La veritat és que m’ha enganxat, potser perquè es veu que darrerament em van els fulletons romàntics. Digui el que digui el Jordi, Lost combina amb molta habilitat géneres diversos, i a cada episodi és fàcil reconèixer drama, misteri, romanç, clip musical o terror.

I trobo que els guionistes i directors de Lost han sabut trobar el difícil punt d’equilibri detot aquest poti-poti. La majoria d’episodis (45 minuts) passen volant i deixen l’espectador frisant amb algun cliffhanger espectacular. A mí m’agrada particularment la manera d’explicar els personatges, amb flashbacks íntims que sovint plantegen tants interrogants com resolen.

La selecció de personatges perduts tampoc admet desperdici. Diversitat de caràcters, de visions de la situació i de trames passades encadenades. I el valor i la sort de fer que un dels herois sigui un soldat iraquià, que té el seu què després de la Guerra contra el Terror; i el paper de la tortura a la sèrie, en els temps de Guantánamo.

De moment el que més m’ha sorprés (i agradat) de Lost és la complexitat de la trama. Han estat embolicant la troca fins arribar al clímax del final de la tercera temporada. El volum de misteri l’han gestionat molt bé. Durant la tercera temporada han hagut moments en que era fàcil pensar que s’estava liant massa tot plegat, que semblava que no hagués cap mena de sentit, però ho han solucionat ràpidament. Quan només porto quatre episodis de la quarta (això es un avís per a que no escriviu spoilers als comentaris!) hi ha més interrogants oberts que mai, però també s’intueixen aconteixements immediats que a la força han de tancar alguns misteris. Creuem els dits, però el que és clar és que el títol no només es refereix als personatges, sinó també als espectadors de Lost.

Queda molt lluny, espero, la darrera temporada de X Files, en que no van saber tancar i culminar una sèrie mítica. Els productors de Lost van anunciar amb anys d’antelació la data exacta del final de la sèrie, m’imagino que els guionistes han pogut estructurar els esdeveniments de manera que tot acabi ben lligat.

Adient per aficionats als trencaclosques. Contraindicada si no esteu disposats a veure uns 150 episodis de TV, perquè aquesta, si es comença, s’acaba.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

5 thoughts on “Lost, completament

  1. Benvingut a la secta lostie my friend.

    Just a temps de seguir el ritme de la darrera temporada i havent-te estalviat quedar-se amb la boca una mica oberta durant vuit mesos pensant ‘a veure com continua ara’. Això últim fa un pél de ràbia, mira…

    D’això de la barreja de gèneres no ens acabarem d’entendre perquè jo trobo que a tot arreu hi ha de tot, si més no una mica. Però Lost si té alguna cosa és que quan trobes que estàs arribant a alguna banda, acaba la temporada, et quedes de pasta de boniato, comença la nova i han canviat les regles. I el gènere dominant. En la primera pensavem que era una sèrie d’aventures. I no, la segona va d’escotilla en escotilla (com es digui) i és pur suspense. En la tercera esdevé una sèrie dramàtica. I no segueixo perquè ja es consideraria espoiler però vaja, no es queda aquí.

    I si t’han agradat els flashbacks, espera’t als f… (explicar recursos narratius es pot considerar espoiler?)

    Per si no t’ho has trobat, subtítols en català a partir de la 4a: http://lostperduts.blogspot.com/

    Per quan arribeu al ritme de l’emissió actual, la Lostpedia, per no anar fent croquis que ja estan fets: http://es.lostpedia.wikia.com/wiki/Portada

  2. No la he visto nunca , me he quedado en la Sra Fletcher, lo más moderno que he visto es CSI las Vegas, bueno y una española de policias con un niño argentino. Si tienen un hilo que hay que seguir capitulo a capitulo no me gustan.

  3. Conforme les històries de les sales de cinema s’adreçaven cada cop més als adolescents, els guionistes de les històries d’adults acabaven a la televisió. Només va caler que als Estats Units algunes cadenes de cable busquessin fer-se un lloc via l’excel·lència. Dels Soprano a Six Feet Under, passant per Lost, Dexter, Man Men i algunes altres, han construït relats audiovisuals llargs que poden ser més rics i complexos del que permet el cinema.

    Potser ho hauries de provar amb alguna Francis: el que passa ara amb les sèries de televisió no ha passat mai abans.

    I disculpeu-me l’èmfasi però sóc un evangelista d’aquesta matèria …

  4. Jordi

    Pues emepezare por Man Men que el otro dia me comentaron que me gustaria mucho y me pueden dejar los DVD. Mi problema no es el formato sino el tener que estar un dia concreto a una hora determinada delante de la tele y mi incapacidad para bajarme cosas por Internet. Gracias por las recomendaciones.

  5. Jordi, ja he començat a veure els flash f…, que són encara més engrescadors que els recursos anteriors. La veritat és que m’esperava que fos un hype com una casa i m’està agradant moltíssim.

    Coincideixo en que el format dóna per a desenvolupar molt més una història de gran complexitat, o per explicar millor l’evolució dels personatges que no pas els 90-180 minuts d’un film.

    Però, la gran diferència és que els productors televisius estan sent innovadors i valents, mentre que a Hollywood només s’atreveixen a fer remakes i adaptacions de llibres o còmics d’èxit.

    Francis, em sembla que a tu Six Feet Under t’agradaria molt.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s