The No. 1 Ladies’ Detective Agency

L’adaptació televisiva de The No. 1 Ladies’ Detective Agency és tan interessant com les novel·les d’Alexander McCall-Smith.

En els inicis de Lo Bloc ja vaig escriure sobre les novel·les protagonitzades per Mma. Ramotswe i la seva colla d’amics, concretament sobre The Girl Who Married a Lion i Llàgrimes de girafa. Històries senzilles, comunes, universals, plenes d’humanitat i que aprofiten l’escenari de Botswana per a oferir cinc cèntims del què és la vida a un país desconegut per a la majoria dels occidentals.

La sèrie de televisió és una excel·lent adaptació de l’esperit d’aquestes novel·les. Històries comunes que recullen situacions habituals a Botswana, segur, perquè són situacions habituals arreu del món. Guions allunyats de truculències, violència i on l’ampli ventall de sentiments i reaccions humanes es fa palès.

Si no coneixeu Precious Ramotswe, us convé saber que el seny i la sensibilitat són, juntament amb el seu manual del curs de detectius privats per correspondència, les seves principals armes. I els seus aliats, la seva impulsiva ajudant i els seus amics, el perruquer gai (un personatge que té una perruqueria que es diu Last Chance Salon només pot ser meravellós) i Mr. JLB Matekoni, el seu amic i propietari d’un taller de cotxes.

Els actors principals són americans o anglesos, però també n’hi ha d’africans, especialment els secundaris. Entre els que fan cameos apareixen Idris Elba i C.C.H. Pounder. De tots juraries, per l’accent, no només que són africans sinó també que el que estem veient és la realitat a través d’una càmera oculta. Em costa moltíssim destacar algú per sobre dels altres, però el treball de Jill Scott tot interpretant la protagonista em sembla sensacional.

Tots ells es beneficien d’interpretar personatges extraordinaris, d’aquells que t’agradaria que fossin els teus veïns i poguessis prendre amb ells una tassa de te de rooibos. Els guions dels episodis no adapten els relats d’Alexander McCall-Smith, sinó que s’hi inspiren per a reproduir l’ambient i la dinàmica dels seus llibres. Tant el pilot com els dos primers capítols tenen un to baix i lent que no els beneficia. En canvi, els darrers quatre episodis troben un equilibri molt millor entre la comèdia, els misteris a resoldre i l’evolució dels personatges. I adopta també un ritme narratiu més viu a mesura que es van desenvolupant els personatges i es crea una trama de fons que lliga els diferents capítols.

A més a més, la producció és bellíssima. Poseu una ciutat exòtica com Gaborone; afegiu-li alguns paissatges naturals (tota la sèrie està rodada a Botswana); un disseny de producció espectacular, amb decorats i vestuari que encisarien a Almodóvar o a Sofia Coppola; i remateu amb uns crèdits sensacionals (si només heu de clicar un enllaç d’aquest article, us recomano que sigui aquest); el resultat és esplèndid. Un goig per la vista.

També la música d’acompanyament és un plaer per l’oïda, però no tinc els coneixements de la kakujoies per a opinar-hi.

Malauradament l’Anthony Mingella va traspassar entre que va dirigir el pilot i es va engegar la mini-sèrie de sis capítols. La producció (BBC i HBO, conjuntament) van decidir no allargar-ho més, just quan la sèrie guanyava més interès.

Adient per escalfar l’ànima, o per a compartir una sèrie noir amb la canalla. Contraindicada pels qui esperen brillants i complexes resolucions de misteris.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

The Girl Who Married A Lion

Un recull de contes tradicionals africans, ingenus, senzills, tendres.

McCall Smith és el creador de la sèrie de novel·les de la Primera Agència de Dones Detectives de Botswana. En les seves històries crea (reflecteix?) un univers encantador i senzill, de bons i dolents, de tradicions i de cerca de la modernitat, a un escenari sense comparació.

Aquí ens porta un grapat de contes de la terra. No hi ha per tant cap història original d’ell, tot i que l’estil narratiu és el mateix. Sent contes tradicionals, tampoc hi ha gaire sorpreses possibles: històries simples de les quals es pot sempre treure un ensenyament. Portar-se bé acostuma a tenir una recompensa a llarg termini, i portar-se malament tot i que al començament pot donar algun avantatge, acaba no sortint a compte. És la pròpia Mma. Ramotswe la que des del pròleg ens dóna la clau de la gràcia d’aquestes històries. Encara que ja les hagis sentides i coneguis el final -diu- l’important és recordar sempre el seu missatge.

I jo he vist que són històries molt semblants a les que m’explicaven de petit, a les que porta la Bíblia, i als contes que s’expliquen arreu del món. Els sentiments i les actituds de la gent són els mateixos arreu del món; només canvia la decoració i el clima.

I de passada, m’he distret i m’ho he passat bé mentre l’autobús em portava a la feina.

Salut i sort,
Ivan.

Alexander McCall-Smith
The Girl Who Married A Lion
Canongate, 2004.

Què ploren les girafes?

La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia.

Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma. Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, i de Botswana.

Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la.

El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre la Mma. Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres personatges secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat que l’envolta i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa.

En resum, pura delícia.

Salut i sort,
Ivan.

Alexander McCall Smith.
Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe)
Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura.
Edicions La Campana.