Igual que jo em vaig enamorar de la feina del Miguelanxo Prado, ell es va enamorar de Belo Horizonte.

Es veu que l’artista gallec va visitar un parell de vegades la capital de Minas Gerais, i li va agradar molt. Mentre hi era m’imagino que va fer un munt de fotografies i en algun moment es va posar a dibuixar i a pintar la ciutat.

No només això: la ciutat li va inspirar un conte, una història on podem trobar l’interès per la societat, el component màgic, la por i la fascinació simultànies pel desconegut, i un protagonista que es deixa endur per la corrent que l’arrastra. És a dir, característiques que ja hem trobat a d’altres obres de Prado com els Fragmentos de la Enciclopedia Délfica o De profundis.

El resultat és un conte ilustrat en que les imatges no mostren escenes del conte sinó aspectes del seu decorat. Coherent, perquè la veritable protagonista del conte és la ciutat de Belo Horizonte però insuficient perquè en pocs moments es relacionen les pintures amb els llocs concrets que visita el seu alter ego literari. I també perquè trobem a faltar als dibuixos dos personatges potentíssims que crea la imaginació de Miguelanxo Prado.

Les pintures (¿aquarel·les?) són precioses, lluminoses, vitals, plenes de colors pastel i de vida. Rarament mostren persones com a element principal i totes elles porten les cares quadrangulars habituals de l’autor, perquè Prado el que fa és retratar la ciutat i el seu ambient, i més que registrar persones el que fa és constatar actituds, humors i ambients.

La casualitat ha fet que comparteixi classe d’alemany amb una noia de Belo Horizonte, que ha quedat entusiasmada tant per la fidelitat de la part gràfica com per la col·lecció de tòpics i llocs típics que recull, es veu que de forma molt encertada, el relat de Belo Horizonte.

Adient pels seguidors de García Márquez o Carlos Fuentes. Contraindicat pels que necessitin que es segueixin sempre les normes.

Salut i sort,
Ivan.