Arturo Pomar

Ha traspassat el que probablement ha estat el millor jugador d’escacs a Espanya des dels temps de Ruy López i fins a l’arribada de Miguel Illescas.

COMPETICION

Arturo Pomar va nàixer al cap de sis mesos de proclamada la Segona República, a Palma de Mallorca. Conten que a tres anys ja maldava els seus pares que l’ensenyessin a jugar als escacs, i que als cinc ja hi jugava prou bé. L’afició, el talent i una mica de sort el van portar a poder jugar una partida amb l’aleshores campió mundial Alekhine. Arturito només tenia aleshores 13 anys i va aconseguir fer taules. Encara avui continua sent el més jove en haver-ho aconseguit davant un campió mundial en exercici.

A l’Espanya de postguerra, de fam, racionament i estraperlo, li va anar molt bé poder-lo ensenyar per a lluir alguna mena d’alegria. Recepcions a El Pardo, aparicions al NO-DO, partides simultànies on aconseguia recaptar diners per a la família (la competició aleshores era completament amateur), però cap mena d’ajut real a un nen superdotat que tenia potencial per a arribar al cim del seu esport.

Tot i així, Arturo Pomar va ser campió d’Espanya fins a set cops, i amb vint anys de diferència entre el primer i el darrer campeonat.

Arturo_Pomar_1972

A finals dels seixanta els jugadors d’altres països acudien als tornejos interzonals, previs al campionat mundial, envoltats d’assessors i preparadors, i després d’haver-se pogut dedicar completament a preparar-se gràcies a algun mecenes. Als jugadors soviètics els acompanyava un exèrcit d’entrenadors i ajudants, i rebien de l’Estat un tractament comparable al dels herois mitològics grecs. Arturo Pomar anava sol en dies que demanava de vacances a Correos, on treballava de dilluns a divendres.

Els russos i Bobby Fisher van coincidir: si hagués tingut ajuda, hagués estat aspirant al títol mundial.

Vaig aprendre a fer quelcom més que moure les peces improvisadament tot llegint un llibre de Panov, molt curt i entenedor, Ajedrez elemental, que ell havia prologat. En aquella època no tenia ni idea de qui era i em costava entendre per què el seu nom era tan gran com el de l’autor.

Ens queden les seves partides i la seva figura com a exemple de l’ús que massa cops s’ha fet a Espanya de les figures mediàtiques: objectes d’exhibició immediata. Útils per a presumir a canvi de no res, inservibles per a invertir-hi a més llarg termini. És clar que Pomar no era torero.

Del que s’ha publicat pel seu traspàs recomano (com sempre) llegir el mestre Leontxo García per la seva elegància (com sempre!) i l’obituari del Marca (atenció al titular) per tot el contrari (com de costum).

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s