What We Knew

Us ha passat mai que esteu gaudint moltíssim llegint un llibre, i això us fa sentir malament?

what we knew

La recerca

L’historiador nord-americà Eric A. Johnson i el sociòleg alemany Karl-Heinz Reuband, nascuts ambdós durant la postguerra, intenten donar resposta a una sèrie de preguntes que han torturat gran part de la Humanitat des del 1945: quin suport popular tenia realment Hitler? Com era la vida durant el Tercer Reich? Sabien els alemanys que s’estava exterminant jueus? Ho sabien els jueus? Com va poder passar tot plegat?

Entre tots dos apleguen formació sobre anàlisi històrica i social i per tant tenen prou coneixement metodològic per a enfrontar-se amb la tasca que s’han marcat: respondre aquestes qüestions a partir de més de 3.000 entrevistes, realitzades durant els anys noranta.

Johnson i Reuband van buscar a través d’organitzacions jueves supervivents de l’Holocaust que haguessin viscut a Alemanya durant el Tercer Reich. I els van classificar segons el moment de la seva partida d’Alemanya: abans de la Kristallnacht, abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, abans de la Invasió de la URSS (què és quan va començar a gran escala la solució final), o després.

De la mateixa manera, també van buscar alemanys no jueus que visquessin aquells anys a quatre ciutats que van considerat representatives del país: Berlín, Dresden, Köln i Krefeld1. La ciutat (majoritàriament protestant) on havia més jueus, un cau roig i protestant, i dues ciutats catòliques del sud on els nazis tenien menys suport que a altres bandes.

De la immensa quantitat de gent que van contactar, no arriba a la meitat els que van contestar les diferents tongades de qüestionaris. A banda de l’enquesta, per escrit i a distància, en uns 200 casos es van realitzar entrevistes presencials, que permetien més profunditat, i cercar detalls i matisos reveladors.

El problema

El problema fonamental al que s’enfronta l’estudi de la història oral és el de la manca de fiabilitat de la memòria, com explica d’una manera molt entenedora el Miguel-Anxo Murado a La invención del pasado. Ves a demanar a avis de setanta o més anys, com era la seva vida diària seixanta anys enrere.

No només que se’n recordin, que el seu record no hagi quedat contaminat per tot el que han après des del final de la Guerra, o per les pròpies i doloroses experiències que van patir durant el final del Reich.

A banda que, per raons òbvies, la majoria d’aquesta mostra eren joves o molt joves durant la dècada dels 30. Per molt que els investigadors hagin fet un esforç per a aconseguir una mostra representativa del que era la població alemanya d’aleshores, hi ha una majoria d’entrevistats que van arribar a la Segona Guerra Mundial durant l’adolescència o primera joventut.

Però per altra banda cal també considerar les dificultats que suposa basar la recerca en testimonis escrits durant el Tercer Reich. La gent que escriu és una minoria. I ara no coneixem ni les seves motivacions, ni què de fefaent, d’exagerat, o d’interessat hi ha en el que van deixar escrit en diaris, cartes, etc.

A banda que l’escriptura té característiques completament diferents com a testimoni històric. Difícilment és tan espontània com una conversa directa; acostuma a ser el resultat d’una certa reflexió i d’un esforç d’embelliment del text, on l’autor cerca no només deixar palés el seu pensament sinó també fer-ho d’una manera estèticament notable; i en un entorn polític i social on el que es deixava escrit podia ser una evidència que es fes servir en contra de l’autor. Tot això fa que allò que van deixar escrit els contemporanis del nazisme, i que té un gran valor (només cal pensar en el Diari d’Ann Frank), calgui llegir-ho també amb una certa prevenció. I a més, aquesta recerca ja l’han fet altres historiadors.

Totes aquestes consideracions les exposen els autors, que afegeixen: és raó suficient per a menystenir el testimoni de qui va viure els fets de primera mà? És clar, la resposta és que no.

Aquesta és la recerca que es pot fer al cap de més de mig segle, i que encara no s’havia fet a tan gran escala.

Els testimonis

La primera part de What We Knew són les transcripcions editades d’una trentena d’entrevistes. Primer dels jueus, ordenats segons el moment en què van fugir o ser deportats. I després dels alemanys gentils, i separant els diàlegs segons l’èmfasi de cada entrevista: en la vida diària, en la repressió (“the terror”) o el coneixement o inclús participació en l’extermini de jueus.

Editades en el sentit que els autors eliminen repeticions, digressions, etc., dels entrevistats. I també, potser, uniformitzen una mica el llenguatge.

És la part colpidora, fascinant, apassionant. On apareixen veus que van passar per veritables arguments de pel·lícula i que van sobreviure a una sèrie d’experiències que el cinema, els documentals i la televisió ens han apropat només en certa mesura. Però encara que se sàpiga el desenllaç, i que el recorregut sigui trist i tràgic, la lectura d’aquesta part és totalment absorbent per la seva vivacitat, la força de la mirada directa i la manca d’embuts. Ells van ser allí.

Alguns detalls molt vívids (“a Auschwitz, hi havia trossets d’ossos surant a l’aire”), algunes històries més enllà de la imaginació (la noia jueva que s’amaga i ha de sobreviure treballant a una casa de massatges amb final feliç; o la que va anar a buscar el seu xicot deportat a Auschwitz), algun fet concret que es reconeix d’altres fonts (es relata un assassinat què també surt a Maus i a El pianista). Però sobretot, allò que es llegeix entre línies.

Una de les coses que més m’han cridat l’atenció són les petites contradiccions d’algunes entrevistes. Hi ha més d’un testimoni que afirma que no va patir personalment por de la Gestapo; però al cap d’un parell de preguntes diu sense immutar-se que calia anar amb molt de compte a l’hora de parlar sobre segons què.

Hi ha un moment que és esgarrifós. Algú comenta que si, que se sabia que els nazis assassinaven a molta gent, dissidents polítics especialment, i que ho sabia tothom, perquè a finals dels trenta s’havia fet típica la frase “no parlis més del compte o sortiràs per la xemeneia”.

O el nen que estava amb sa mare a l’estació veient com embarcaven jueus al tren. Els equipatges els posaven als últims vagons i les persones als de davant. Llavors el tren va marxar, sense els vagons d’equipatges, i la mare no va poder reprimir un esglai en adonar-se que aquella gent estava perduda.

El problema d’aquests capítols és que el lector no sap quant de representatiu és cada testimoni. Queda la idea que hi havia de tot però no se sap en quina proporció. Però és clar, és la part que humanitza i explica les dades que venen després i que aporta els matisos.

Les enquestes

Amb la mateixa separació en capítols que les entrevistes, What We Knew presenta després les taules resum de resultats de les enquestes i les analitza quantitativament. Si l’enquesta s’accepta com a mostra fefaent del que va passar a aquesta mostra d’alemanys i s’apliquen les conclusions a tota la població del país, anem a veure què podem dir del Tercer Reich.

“When the Jews were forced to wear the yellow star, only then did it occur to us at all how many there were”.

Aquest testimoni es referia a un moment en què ja n’havien emigrat o havien estat deportats molts dels jueus. Però abans no es notaven, no es veien, no se’ls distingia. Estaven integrats.

De fet, el record que guarden els jueus de la República de Weimar és magnífic (imagino que per comparació amb el que va venir després) mentre que pels alemanys no jueus va ser espantosa, i es van alegrar moltíssim de l’estabilitat que va portar el Tercer Reich, sobretot amb la disminució i després desaparició de l’atur.

La immensa majoria dels jueus que vivien a Alemanya van experimentar poc o molt poc rebuig durant la República de Weimar. Això quadra amb altres estudis i testimonis que destaquen que a Alemanya era on millor s’havien integrat els jueus. Va ser a partir de la primera victòria electoral del NSDAP que van començar a sentir la pressió dels nazis uniformats al carrer, i les lleis promulgades contra ells. Però, en els ambients rurals la situació, abans i després, sempre va ser més difícil.

Durant els darrers anys de la democràcia alemanya hi havia una forta sensació d’inseguretat i desordre deguda especialment a les constants batusses al carrer entre nazis i comunistes. L’arribada de Hitler al govern va posar fi a això (perquè aleshores enviaven els comunistes i altres opositors a camps de concentració) i ho va substituir per la fustigació a la població jueva. Com que aquests eren molt menys i no es movien en grups, els gentils no ho veien tan sovint i la sensació va ser que “va tornar l’ordre”.

Paral·lelament els nazis van il·legalitzar progressivament totes les associacions juvenils i les van substituir per a filials de les Joventuts Hitlerianes. Per la majoria dels enquestats això només volia dir que en lloc d’anar a (per exemple) un club de motoristes anaven a un altre on l’emblema era l’esvàstica. Els jueus el que van veure és que tothom es feia nazi.

La percepció dels jueus sobre el tracte que rebien va anar deteriorant-se progressivament fins a arribar al punt d’inflexió de la nit dels vidres trencats. Dels que van respondre l’enquesta, només el 3% dels jueus recorda que el tractament que rebia la seva família per part dels altres alemanys era “unfriendly or very unfriendly” abans que Hitler arribés a la Cancelleria. Però només un 6% recorda que la seva família fos tractada “in a friendly manner” a partir del moment en què va començar la guerra.

Els que pensaven que el nazisme era una febrada que passaria de seguida van passar a ser una minoria després de la Kristallnacht i els que tenien mitjans econòmics i van poder aconseguir un visat van fugir. Els que es van quedar van veure com els nazis, des de la més estricta legalitat, els continuaven despullant de la seva dignitat. Es prohibien els matrimonis o les relacions mixtes, se’ls prohibia anar de restaurant, ser propietaris de res, se’ls va obligar a marcar-se amb l’estrella de David, se’ls va deportar i finalment els nazis van assassinar-ne tots els que van poder.

Les democràcies occidentals veien perfectament com evolucionava la situació del que ara anomenem Drets Humans a Alemanya, però van mantenir una estricta política de no facilitar l’emigració de jueus cap als seus territoris. El feixisme estava molt de moda durant els 30, però la salut democràtica dels països on es votava, Déu n’hi do.

Politics for the most people is distant from their everyday lives. They give little attention to it and they don’t care about being politically well informed.

Prop de dues terceres parts de la mostra de What We Knew, tant jueus com gentils, admeten haver violat d’alguna manera les lleis durant el Tercer Reich. Però la por a les conseqüències d’això era molt diferent. Mentre la meitat dels jueus enquestats recorda haver patit constantment por a ser arrestats, només un 5% dels gentils diuen haver-hi patit en algun moment.

El paràgraf anterior és molt revelador. La majoria de les infraccions admeses són coses molt banals, de l’estil de criticar la política del règim o del partit, fer acudits sobre Hitler o els nazis, o escoltar ràdios estrangeres durant la guerra. Una dictadura es fot on li dóna la gana, fins i tot a la intimitat de la gent, intentant controlar allò que pensen o senten. I desenvolupen lleis per a tot, per a guardar-se a la màniga la carta de les represàlies absolutament legals i per tant justificades i poder atemorir la població a conveniència. I de la mateixa manera, els que es porten bé no han de patir, i saben que la Gestapo de torn no es molestarà en perseguir foteses. En canvi, els que són dolents, siguin jueus, no adeptos al régimen o competència dels amiguets del qui mana, saben perfectament que si esternuden massa fort els caurà el pèl per escàndol públic.

L’enquesta de What We Knew que el suport al nazisme va ser més gran entre els homes, els joves i els protestants. També hi havia una tendència una mica més gran entre els que tenien més nivell de formació a donar-hi suport.

That better-educated people were no more immune to National Socialism than the less educated calls into question the widely held belief that tolerance and enlightenment are more likely to be found among people who hae a higher education. It is the conten of socialization that counts, not the degree of sophistication.

Al voltant del 80% dels alemanys enquestats admeten que es van sentir atrets per alguns aspectes del programa nazi. De la mateixa manera, els que podem considerar nazis de debó mai no van passar d’una minoria. Això concorda amb enquestes tan primerenques com les que es van realitzar sobre presoners de guerra al Regne Unit durant la guerra.

La majoria de ciutadans alemanys varen donar suport al règim, o com a mínim s’hi sentien a gust. Eren companys de viatge passius, que no feien res per fer costat els nazis, però que ja els estava bé com anaven les coses. Aquí cal entendre que la desaparició de l’atur i la hiperinflació van millorar moltíssim les condicions de vida de la major part de la població. Afegiu-li la millora en infraestructures i les polítiques de suport econòmic a les famílies i entendreu part de l’admiració que despertava Hitler.

“The road to Auschwitz was built by hate, but paved with indiference.”.

Ian Kershaw

En els darrers anys de la guerra, les notícies sobre l’extermini es van difondre àmpliament. Malauradament, molts jueus no les van creure, ja fos per ingenuïtat, confosos per les mostres de suport que rebien d’una part de la població (la tercera part dels supervivents declara haver-ne rebut de forma significativa), o autoenganyant-se per tal de poder tenir una esperança de viure.

Com mostren algunes de les entrevistes transcrites a What We Knew, les notícies sobre l’extermini dels jueus també es van difondre entre els alemanys no jueus. En quina mesura? Aquí els autors no es posen d’acord. El sociòleg alemany fa una estimació d’un terç de la població. Partint del mateix estudi, la conclusió de l’historiador nord-americà apunta a la meitat dels alemanys adults no jueus. La principal discrepància ve del pes que té el factor de l’edat: l’historiador diu que el que compta és què sabien els adults, i per tant li dóna molt més pes a les respostes de la gent de més edat; pel sociòleg aquest factor no és tan important.

I no és només què sabien sinó també què van fer. Un 30% dels jueus enquestats afirma haver rebut alguna mena de suport (moral, material, ajuda per fugir, etc.) per part de gentils. A les entrevistes apareixen alguns exemples colpidors. Però la contrapartida és que el 70% dels jueus no van rebre cap mena d’ajut dels seus veïns.

A mi, com ja he dit abans, la resposta que em va fer aturar la lectura de What We Knew durant una bona estona, va ser aquesta:

“For the sake of those who say today that they didn’t know anything about it — a large part of the population did know about it. Perhaps [they didn’t know] that it was quite as brutal as it was in reality. But they knew that there were concentration camps. They knew that Jews were kept there. And later, word got around that they were gassed. It wasn’t for nothing that it was said in those years, “Take care, otherwise you’ll go up the chimney.” That was a familiar figure of speech. It circulated everywhere in Germany. [An expression like] “otherwise, you’ll go through the chimney” doesn’t come about by chance.”

La conclusió final a què arriben tots dos és que anàlisis com les de Hannah Arendt, que culpa exclusivament els nazis governants però no els alemanys governats, són incorrectes. Johnson i Reuband tenen en compte el control absolut de les institucions alemanyes i el règim de terror que van instaurar, però conclouen que juntament amb la iniciativa i la determinació dels jerarques nazis, va ser igualment important la indiferència i passivitat dels companys de viatge, els qui no eren jueus ni es ficaven en política i van deixar fer.

La gran majoria d’Alemanys no recolzaven activament Hitler, però tampoc no els va molestar gaire fins que Stalingrad va caure i llurs condicions de vida van empitjorar dramàticament.

L’opinió

Aquest és un llibre que calia escriure. I que fa falta llegir. No sé fins a quin punt es pot aprendre i aplicar-ho a altres contexts, però crec que pot anar molt bé per entendre el que va ser el nazisme i el que són les dictadures en general. I les situacions escassament democràtiques encara més àmpliament.

No he llegit gaire sobre la resistència alemanya durant el nazisme, però imagino que oposar-se al règim de manera activa havia de ser una empresa més arriscada i més difícil d’emprendre del que els autors assumeixen. Vegeu el cas dels germans Scholl. Puc entendre la por de molts companys de viatge (o bons alemanys, com es van dir a partir del 45).

Però el que més m’ha amoïnat és que m’ha agradat molt llegir la primera part, la dels testimonis. Era una lectura molt àgil i vivaç, però tampoc cap peça elaborada de Literatura. I ja sabia de què anava i com acabava la història. I no podia deixar de llegir sobre por, angoixa, tortures, patiments, i drames humans.

És normal que t’agradi llegir quelcom així? No em refereixo que t’interessi aprendre. Vull dir que trobis a faltar llegir-ne més.

Adient per a entendre que con el fascista de turno vivíamos mejor és una barbaritat que només la poden dir els nazis o els que no saben el que diuen. Contraindicada si el resultat de la Champions és molt important i el canvi climàtic queda molt lluny.

Salut i sort,
Ivan.


  1. A més, resulta que en Reuband, en el moment de fer aquest estudi, ja havia passat per les universitats de Colònia i Dresden, o sigui que m’imagino que tenia contactes que li podien facilitar la feina. 
Advertisements

2 thoughts on “What We Knew

  1. Puc entendre la fascinació que proporciona el relat viscut, la memòria dels fets passats en primera persona. La tendència a atribuir més crèdit a relats personals és també la raó per la qual l’oratòria, tal i com l’ensenyen els anglosaxons, ha d’incloure anècdotes i fragments de la vida de l’speaker. Per això hi veig un cert valor com a mosaic històric a mig camí entre el reportatge periodístic (llarg, molt llarg) sobre història i un treball que pretén despertar consciències.

    Ara, com a treball historiogràfic o sociològic em sembla completament prescindible. Ni cal, ni aporta res.

    A veure si em sé explicar. La quantitat d’historiografia que ha generat el nazisme és prou gran com per a que no te l’acabessis en una vida de no llegir altra cosa. Sobre tot en alemany, com és lògic.Si no vaig malfixat, primer era una dictadura opressora i analitzaven els mecanismes totalitaris, després es van centrar en la vida quotidiana (testimonis a cabassos!!!) i, cap als noranta del segle passat, van començar a aparèixer els espontanis que tenien alguna idea que creien nova i original. Tota aquesta historiografia es basa en una quantitat de documentació immensa, inclosos testimonis directes, tant orals i escrits, recollits al llarg de més de 50 anys. Oi que sembla lògic recórrer a testimonis directes durant els 50 i 60, que en tens de totes les edats possibles, que no als 90, que només et queden els que eren jovenets?

    Si tants testimonis directes hi ha, a tomb de què ve posar-se a fer entrevistes a mitjans dels 90 quan se n’han fet per donar i per vendre els 50 anys anteriors? Per què no s’havia fet a tan gran escala? Una mica depèn del que consideris gran escala però en principi sí que trobes recerca que inclou testimonis a totes les escales possibles. No és per això. Ve a tomb d’una d’aquestes idees noves dels 90: que s’havia fet poc èmfasi en la responsabilitat dels ciutadans normals. Guiat per aquesta idea aquest home fa una investigació que culmina amb la publicació de Nazi Terror. Per dur-la a terme fa recerca historiogràfica inclòs recollir testimonis orals. Però, és clar, tot i que la història oral té el seu rol no hi ha manera de saber res del cert sense documentar els fets d’alguna altra manera. Això és el que fa en aquest llibre de l’any 2000. Aquest llibre és un llibre d’història. Fi de la recerca.

    Fi? No. Al cap d’un temps potser troba que fora bona idea trobar algun ús a les entrevistes que ha hagut d’anar fent pel camí. Ja t’ho dic ara que és un recurs típic això de “a veure com ho podem aprofitar tot això”. Jo ho he fet. Però hi afegeix, pel que sigui, potser per tenir una forma d’expressar conclusions generals, una enquesta a una mostra no representativa de res. Una enquesta sobre la vida i les percepcions que tenien 50 anys enrera!!! Posaria una emoticona estirant-se els cabells si n’hi hagués cap.

    “Si l’enquesta s’accepta com a mostra fefaent del que va passar a aquesta mostra d’alemanys i s’apliquen les conclusions a tota la població del país, anem a veure què podem dir del Tercer Reich”.

    Ja. Suposo que aquesta frase és una provocació per part teva. El problema és que, ni remotament, l’enquesta no és acceptable com a mostra del que els va passar a aquesta mostra d’alemanys. Seria més opinable que pugui arribar a ser una mostra fefaent del que es pensen que els va passar al cap de 50 anys. No té cap relació una cosa amb l’altra però això segon encara seria discutible. I el que és completament indiscutible és que no proporciona cap informació sobre la població del país, ni de l’actual, ni de la del passat. Zero informació.

    No és que la memòria no sigui fiable sinó que no funciona com pensem que funciona. No és un arxivador on desem coses que després tenim més o menys problemes per recuperar. És com una pàgina de la Viquipèdia que cada cop que hi accedim la modifiquem. Els falsos records són només un dels aspectes que fan necessari desconfiar de la fiabilitat de la memòria. El cas és que voler fer una enquesta per recollir el que la gent creia o pensava 10 anys enrere és una rucada: estaràs, en tot cas, fent una enquesta sobre el que la gent pensa que pensava. Tu veuràs què t’aporta això.

    Hi has d’afegir que la mostra no és ni vol ser representativa. Pot ser molt llarg però com que molta gent ho ha explicat a bastament molt millor del que puc ser capaç de fer-ho en aquest espai, em limitaré a enllaçar a algú a qui se l’entén.

    De manera que és el que és: un mosaic de testimoniatges sobre el passat. No és poc però no és més que això.

    1. Estic d’acord amb el que dius, especialment sobre la manca de representativitat de la mostra.

      Que no la van buscar, la representativitat? Home, si quan fas una enquesta enviant-la per correu ja pots donar gràcies si et contesta algú, pensa les esperances que podien tenir al preguntar a iaios octogenaris sobre un tema tan sensible.

      Que no és el millor estudi possible? I tant. Què no es poden treure conclusions després de fer les entrevistes i comptar els resultats? Prefereixo dir que cal prudència al fer afirmacions categòriques.

      Sobre enquestes anteriors, els autors comenten que no tenien l’abast que ha tingut la seva. Però és clar, eren records més frescos i podien triar entre més gent.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s