La invención del pasado

Un historiador ha escrit un llibre dient que no ens hem de fiar de la majoria dels llibres d’Història. Això no m’ho podia perdre!

Miguel-Anxo Murado: La invención del pasado

L’home en qüestió es diu Miguel-Anxo Murado, que després d’estudiar Història ha treballat bàsicament de periodista i en entorns polítics internacionals. O sigui, que no depén del sou d’una universitat espanyola ni té a curt termini aquesta perspectiva.

El que diu en Miguel-Anxo Murado és que hem de ser molt més escèptics del que acostumem a ser amb els documents històrics. Hi ha un moment en que cita un senyor del segle XI que diu una cosa així com que qualsevol persona armada amb tinta i paper pot escriure qualsevol cosa. Avui en dia els informàtics diem que el Powerpoint ho aguanta tot.

I ho argumenta esmentant estudis psicològics sobre la fragilitat de la memòria; el fet que la majoria de textos històrics sobre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana estan escrits si més no cent anys després dels fets que expliquen; comparant sorprenents coincidències en els relats històrics de diferents països (batalles i històries d’herois i enemics que són calcades si fem fora la decoració…) i passejant el lector per un reguitzell d’exemples on la història oficial trontolla a poc que es busquin justificacions més sòlides que el ho va dir tal patum. La majoria d’exemples són de la història d’Espanya, però l’autor també deixa clar que això passa arreu.

La invención del pasado no parla de tergiversació ideològica, sinó de tres coses molt més bàsiques. La primera, la dificultat intrínseca de conèixer el passat, quelcom que ja no existeix. La segona, què explicar la Història és explicar una història, i que els historiadors, fiables o no, fan sempre ús dels recursos narratius que s’empren a la ficció i, quan es troben amb un forat enmig de la història, fan servir la seva imaginació. I finalment, de l’ús que se’n fa tot sovint d’aquest passat ja no existent per a justificar idees, polítiques o fòbies en un present on a la gent corrent li costa molt poder verificar les informacions.

Aquesta reflexió crítica i iconoclasta ha agradat a uns més que a d’altres i a mi m’ha resultat fascinant, engrescadora i imprescindible. I per calibrar el biaix que imposa el criteri de l’autor, res millor que fer una ullada a les seves col·laboracions periodístiques a The Guardian o a El Huffington Post.

Adient per aficionats a les novel·les o pel·lícules històriques. Contraindicat pels que creuen en les essències pàtries.

Salut i sort,
Ivan.
PS: Gràcies al Jordi, per la recomanació.

9 respostes a «La invención del pasado»

  1. La realidad no pasa narrada somos nosotros quien le damos esa estructura para intentar darle un sentido. Tanto el pasado como el presente son creaciones del ser humano. No podemos explicar cosas fuera del lenguaje y el lenguaje es limitado.

  2. Havia llegit algun altre llibre més o menys deconstructiu de les coses que sabem del passat sense haver estudiat història. Però havies de tenir ganes de rebre una lliçó d’història i en canvi aquest llibre és de molt bon llegir. Tota una descoberta.

    A banda de les tres coses de les que dius que parla, jo en destacaria una quarta que és el com. Com es transmeten i difonen les històries sobre la Història que tothom coneix. Totes aquelles imatges antigues que tenim al cap, que venien als nostres llibres d’Història, que semblaven una finestra al passat però que eren elaboracions a partir del cànon històric construït al XIX. Com cristal·litzen els relats sobre el passat mitjançant relíquies, edificis històrics o pel·lícules. La mena de mecanismes que fan que qui més qui menys es pensi que Neró va cremar Roma, que els escocesos de quan Braveheart vestien faldilles o que Atila era un salvatge.

    1. Darrerament he escoltat un parell de podcasts en que he pensat en el tema. A un episodi de Les Portes de Troia dedicat als trovadors provençals comentaven que les relacions amoroses a l’època no eren tant ‘cavalleresques’ com fan creure les pel·lícules, que tothom feia el que podia. I a un En guàrdia! dedicat als albigesos (curiosament, amb el mateix convidat) es va esmentar un escrit on s’afirmava que tal comtesa i la seva filla van ser violades i sodomitzades per cent cavallers francesos. Vaig poder sentir clarament com el Soler i Sabaté i l’Enric Calpena arrufaven el nas però no van dir res.

      Del que tu comentes hi ha una part molt gran que comparteixo, però també una altra que el Murado no diu: que també hi ha moltes obres d’art en que la transgressió és evident i això ha educat el públic a prendre’s l’art com una alegoria. Penso en els naixements que pintaven els renaixentistes amb el nen Jesús i els seus pares amb vestimenta moderna, o amb els quadres on Alexandre El Gran apareix amb armadura medieval.

      1. Sigui dit tot en honor del noble art de discutir. Això de en moltes obres d’art la transgressió és evident i això ha educat el públic a prendre’s l’art com una al·legoria. Ehem.

        Depèn, si et refereixes justament als vestits que apareixen en quadres religiosos dels renaixentistes, per exemple, seria que no. Si tens en ment el mateix que jo el que molts d’aquells pintors feien era representar els qui sortien als quadres amb robes bizantines. Que no eren robes modernes, en aquella època s’assimilaven a robes de l’antiguitat. No eren les seves robes, no eren pas modernes. De manera que intentant representar el passat l’il·lustraven de manera que al cap d’x segles, a la gent familiaritzada amb una altra versió del passat aquella versió en concret li soni a transgressió. Li sembli contemporània de qui pintava. I li suggereixi que la representació és al·legòrica.

        O sigui, un senyor que fa Braveheart representa els escocesos amb faldilletes en una època en que els escocesos encara no en duien. Podia haver afegit a l’equip de guionistes un assessor històric, oi? Bé Mel Gibson hagués pogut contractar assessors històrics que sabessin com vestia aquella gent però un pintor que representés Alexandre el Gran al cap d’x segles no podia contractar ningú que l’advertís que les armadures, que gent que feia la guerra podia dur a partir d’un cert moment, encara no tocaven.

        De manera que sí, hi ha pintura al·legòrica però no és aquesta. Si quan veus una representació del passat trobes que hi ha coses fora de lloc una opció és que en aquell moment els contemporanis es representessin el passat d’una altra manera. No pas que busquessin la transgressió.

      2. Entesos però no del tot. La pintura històrica és un mecanisme de reproducció del cànon històric propi del romanticisme. De l’època en que no existia la fotografia i en que totes les representacions de la realitat eren pictòriques. Quan parlem de com s’ha instal·lat aquest cànon en el sentit comú ens referim als mecanismes que ho han permès en el passat de manera que no veig com afecta els arguments del Murano el que a ulls contemporanis no causin el mateix efecte.

        Contemporàniament el cànon es reprodueix mitjançant mecanismes contemporanis. Ja sigui per no contradir els tòpics o pel que sigui, la visió dels Borja popular s’assembla com un ou a una castanya la més documentada. O parlant d’Espanya, les recreacions televisives dels moments que representava la pintura històrica reprodueixen el cànon històric del que parla Murano. Amb l’agravant que habitualment jutgem la fidelitat històrica d’aquests productes audiovisuals en base a l’atrezzo, el vestuari o els decorats i no d’acord amb el relat que, com que es ficció, resulta que no tens dret a jutjar per la seva fidelitat a la realitat històrica.

        No dius que els relats han d’assumir la Història que la gent coneix? Doncs això vol dir que reprodueixes el cànon, que Castella i Aragó eren una unitat estatal o la llegenda negra dels Borja. Qui necessita pintures tenint sèries de televisió que fan la mateixa funció?

  3. Vaig fer l’intent de mirar The Borgias però se’m va passar de seguida. La vaig interpretar com The Tudors amb el text del Mario Puzo de base. L’ambientació i el vestuari està bé.

    De veres que ho sento pel pocket, a mi també em passa: sobre la persistència de les banyes al casc viking.

  4. […] fiabilitat de la memòria, com explica d’una manera molt entenedora el Miguel-Anxo Murado a La invención del pasado. Ves a demanar a avis de setanta o més anys, com era la seva vida diària seixanta anys […]

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: