9 respostes a «La invención del pasado»

1. 

   francis black

   gener 19, 2015 at 9:22 am

   La realidad no pasa narrada somos nosotros quien le damos esa estructura para intentar darle un sentido. Tanto el pasado como el presente son creaciones del ser humano. No podemos explicar cosas fuera del lenguaje y el lenguaje es limitado.

   Respon
2. 

   Jordi

   gener 24, 2015 at 12:29 pm

   Havia llegit algun altre llibre més o menys deconstructiu de les coses que sabem del passat sense haver estudiat història. Però havies de tenir ganes de rebre una lliçó d’història i en canvi aquest llibre és de molt bon llegir. Tota una descoberta.

   A banda de les tres coses de les que dius que parla, jo en destacaria una quarta que és el com. Com es transmeten i difonen les històries sobre la Història que tothom coneix. Totes aquelles imatges antigues que tenim al cap, que venien als nostres llibres d’Història, que semblaven una finestra al passat però que eren elaboracions a partir del cànon històric construït al XIX. Com cristal·litzen els relats sobre el passat mitjançant relíquies, edificis històrics o pel·lícules. La mena de mecanismes que fan que qui més qui menys es pensi que Neró va cremar Roma, que els escocesos de quan Braveheart vestien faldilles o que Atila era un salvatge.

   Respon
   1. 

      Ivan

      gener 24, 2015 at 2:06 pm

      Darrerament he escoltat un parell de podcasts en que he pensat en el tema. A un episodi de Les Portes de Troia dedicat als trovadors provençals comentaven que les relacions amoroses a l’època no eren tant ‘cavalleresques’ com fan creure les pel·lícules, que tothom feia el que podia. I a un En guàrdia! dedicat als albigesos (curiosament, amb el mateix convidat) es va esmentar un escrit on s’afirmava que tal comtesa i la seva filla van ser violades i sodomitzades per cent cavallers francesos. Vaig poder sentir clarament com el Soler i Sabaté i l’Enric Calpena arrufaven el nas però no van dir res.

      Del que tu comentes hi ha una part molt gran que comparteixo, però també una altra que el Murado no diu: que també hi ha moltes obres d’art en que la transgressió és evident i això ha educat el públic a prendre’s l’art com una alegoria. Penso en els naixements que pintaven els renaixentistes amb el nen Jesús i els seus pares amb vestimenta moderna, o amb els quadres on Alexandre El Gran apareix amb armadura medieval.

      Respon
      1. 

         Jordi

         gener 24, 2015 at 4:31 pm

         Sigui dit tot en honor del noble art de discutir. Això de en moltes obres d’art la transgressió és evident i això ha educat el públic a prendre’s l’art com una al·legoria. Ehem.

         Depèn, si et refereixes justament als vestits que apareixen en quadres religiosos dels renaixentistes, per exemple, seria que no. Si tens en ment el mateix que jo el que molts d’aquells pintors feien era representar els qui sortien als quadres amb robes bizantines. Que no eren robes modernes, en aquella època s’assimilaven a robes de l’antiguitat. No eren les seves robes, no eren pas modernes. De manera que intentant representar el passat l’il·lustraven de manera que al cap d’x segles, a la gent familiaritzada amb una altra versió del passat aquella versió en concret li soni a transgressió. Li sembli contemporània de qui pintava. I li suggereixi que la representació és al·legòrica.

         O sigui, un senyor que fa Braveheart representa els escocesos amb faldilletes en una època en que els escocesos encara no en duien. Podia haver afegit a l’equip de guionistes un assessor històric, oi? Bé Mel Gibson hagués pogut contractar assessors històrics que sabessin com vestia aquella gent però un pintor que representés Alexandre el Gran al cap d’x segles no podia contractar ningú que l’advertís que les armadures, que gent que feia la guerra podia dur a partir d’un cert moment, encara no tocaven.

         De manera que sí, hi ha pintura al·legòrica però no és aquesta. Si quan veus una representació del passat trobes que hi ha coses fora de lloc una opció és que en aquell moment els contemporanis es representessin el passat d’una altra manera. No pas que busquessin la transgressió.
      2. 

         Ivan

         gener 24, 2015 at 5:07 pm

         Una vegada més, no m’he explicat prou bé. Volia dir que els pintors havien representat els personatges amb roba més moderna de la que li tocava al personatge. I que a ulls nostres, de començament del segle XXI, això és una transgressió, una pixada fora de test, un error de producció evident. Que no era la intenció del pintor, però que el resultat és que interpretem l’obra com una representació i no com un retrat.

         El cas de Braveheart crec què és diferent: una superproducció dirigida a obtenir un èxit aclaparador de públic als EUA ha d’assumir, respectar i no contradir els tòpics que sobre l’objecte del film té el públic estadounidenc. Això inclou les faldilles de Braveheart, les palmeres a les platges de Thailandia (a The Beach, per exemple), els barrets cònics als camperols coreans (Die Another Day) o les barretines dels pagesos catalans (Low Lands, de Cecil B. De Mille).
      3. 

         Jordi

         gener 24, 2015 at 6:32 pm

         Entesos però no del tot. La pintura històrica és un mecanisme de reproducció del cànon històric propi del romanticisme. De l’època en que no existia la fotografia i en que totes les representacions de la realitat eren pictòriques. Quan parlem de com s’ha instal·lat aquest cànon en el sentit comú ens referim als mecanismes que ho han permès en el passat de manera que no veig com afecta els arguments del Murano el que a ulls contemporanis no causin el mateix efecte.

         Contemporàniament el cànon es reprodueix mitjançant mecanismes contemporanis. Ja sigui per no contradir els tòpics o pel que sigui, la visió dels Borja popular s’assembla com un ou a una castanya la més documentada. O parlant d’Espanya, les recreacions televisives dels moments que representava la pintura històrica reprodueixen el cànon històric del que parla Murano. Amb l’agravant que habitualment jutgem la fidelitat històrica d’aquests productes audiovisuals en base a l’atrezzo, el vestuari o els decorats i no d’acord amb el relat que, com que es ficció, resulta que no tens dret a jutjar per la seva fidelitat a la realitat històrica.

         No dius que els relats han d’assumir la Història que la gent coneix? Doncs això vol dir que reprodueixes el cànon, que Castella i Aragó eren una unitat estatal o la llegenda negra dels Borja. Qui necessita pintures tenint sèries de televisió que fan la mateixa funció?
      4. 

         Ivan

         gener 24, 2015 at 8:54 pm

         Aquestes converses tenen un avantatge i un inconvenient. El primer és que m’adono de la manca de precisió de la meva escriptura; el segon, que la llista del Pocket s’allarga encara més.

         Estic completament d’acord amb la tesi del Murado. Ara bé, introdueixo el matís que avui en dia hi ha força gent que ha rebut prou formació com per adonar-se que el vestuari de les escenes bíbliques a la majoria de quadres clàssics (rafaelistes i posteriors) no lliga amb les referències que es tenen per altres vies. O que, un altre exemple, hi ha una contradicció entre la fama de no banyar-se a l’Edat Mitjana i els vestuaris i pentinats supermegafashion de les produccions Made in Hollywood. I que això fa que alguna gent sigui un pèl escèptica amb la forma (que no amb el missatge) de moltes o algunes representacions del passat. Que ara no colen coses que abans colaven sense problema.

         I jo no he dit què “els relats han d’assumir la Història que la gent coneix”. He dit què “una superproducció dirigida a obtenir un èxit aclaparador de públic als EUA ha d’assumir, respectar i no contradir els tòpics que sobre l’objecte del film té el públic estadounidenc”. Perquè si no és així, el xaval d’un poble de Wisconsin que va al cinema un dissabte a la tarda es queda pensant “quina ema de pel·lícula! Va de vikings i cap ni un no porta banyes al casc!”. (I no he vist la sèrie de televisió i no he comprovat com han fet allà l’atrezzo.)

         Ah, i el llibre del Mira, fantàstic. A veure si me’l torno a llegir i en parlo.

         Algú ha vist la sèrie The Borgias amb el Jeremy Irons i em pot dir si paga la pena?
3. 

   Jordi

   gener 25, 2015 at 10:31 am

   Vaig fer l’intent de mirar The Borgias però se’m va passar de seguida. La vaig interpretar com The Tudors amb el text del Mario Puzo de base. L’ambientació i el vestuari està bé.

   De veres que ho sento pel pocket, a mi també em passa: sobre la persistència de les banyes al casc viking.

   Respon
4. What We Knew – Lo bloc

   Juny 3, 2016 at 6:35 am

   […] fiabilitat de la memòria, com explica d’una manera molt entenedora el Miguel-Anxo Murado a La invención del pasado. Ves a demanar a avis de setanta o més anys, com era la seva vida diària seixanta anys […]

   Respon

Digues la teva! Cancel·la la resposta

Escriu aquí el comentari…

Fill in your details below or click an icon to log in:

Correu electrònic (necessari) (Address never made public)

Nom (necessari)

Lloc web

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out /  Canvia )

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. ( Log Out /  Canvia )

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out /  Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s

Avisa’m per correu electrònic si hi ha més comentaris

Notifiqueu-me d’entrades noves per correu electrònic.

Δ