Escriure. Memòries d’un ofici

El primer que llegeixo del Stephen King és un assaig on descriu la seva forma d’escriure. Spoiler: m’ha agradat moltíssim.

Abans de llegir el llibre, cal parlar dels prejudicis respecte de l’autor. Mundialment conegut, inclús per aquells que com jo mai no han tingut un llibre seu a les mans, i possiblement un dels autors vius més traslladats al cinema. La llista dels no-lectors potser és llarga, però la dels que no han vist cap adaptació audiovisual d’un text seu és molt curta. És, com l’Agatha Christie i un grapat d’altres noms ben coneguts, un d’aquells escriptors que ha entretingut a moltíssims lectors, ha guanyat molts diners fent-ho, però al que els crítics li han negat el reconeixement dels escollits.

Stephen King és perfectament conscient del seu personatge públic i del seu paper a l’espectre literari: l’han encasquetat a la cultura popular, clarament diferenciada pels intel·lectuals de la Cultura, i està encantat de la vida amb això -o això diu, i jo me’l crec. I ho proclama ben clar: fa el que li agrada i a més guanya un munt de diners fent-ho.

I des d’aquest punt de vista, Stephen King fa dues dècades va decidir de compartir el que sap sobre el seu ofici, la seva afició, la seva passió: l’escriptura. Escriure consta de tres parts, totes ben interessants.

La primera és on explica qui és ell. No és una autobiografia, sinó un recull breu d’un grapat de fets que ajuden a entendre la formació intel·lectual del que al cap dels anys acabarà esdevenint un escriptor professional. Aquesta part és imprescindible per entendre el seu punt de vista, la seva actitud a l’hora d’escriure i el perquè ha escrit la seva obra de ficció, i també Escriure, de la manera que ho ha fet.

I és tan interessant com colpidora. Primer, perquè dóna un exemple de primera mà del que més endavant predicarà en el llibre: el més important és explicar clarament una història i fer-la interessant amb la narració. No cal que els fets descrits siguin extraordinaris, però si una certa gràcia a l’hora d’explicar-los.

També, perquè la naturalitat i calidesa amb la qual explica les dificultats econòmiques seves d’adult jove, les de la seva infància de fill de mare abandonada, el seu alcoholisme, o alguns detalls familiars, apropa molt el lector a l’autor. I aquí hi ha un magnífic exemple d’una altra cosa que defensa també a Escriure: la necessitat de vincular emocionalment el lector amb els protagonistes de la història.

A la molt breu segona part del llibre, Stephen King ens diu quin és l’objectiu que ha de perseguir l’escriptor de gènere narratiu: explicar clarament la història que té al cap, i traslladar-la al lector que mai no arribarà a conèixer, de manera que aquest llegeixi de gust el llibre que el primer ha escrit. En King li diu “telepatia a través del temps”, i em sembla una descripció ben acurada.

A la tercera i última part de l’obra, King explica per sobre el seu enfocament de l’arquitectura d’un relat i del procés de l’escriptura. De fet, són dos capítols: un anomenat “Caixa d’Eines” i un altre “Escriure”; en el primer enumera les eines bàsiques i en el segon el procés que ell segueix en construir una narració. Però que ningú esperi un llistat de fórmules magistrals o de receptes d’un expert en el tema. L’autor es limita a donar la seva opinió i descriu com ell practica el seu ofici. I ho fa amb un estil que m’ha agradat molt.

El seu discurs és ben humà i ple d’humor, proper, sense donar-se importància a si mateix i dessacralitzant la construcció literària. Fa servir un llenguatge directe i pla, i de vegades directament groller, com si estigués parlant amb el lector a la cuina de casa mentre ambdós estan compartint un te o una birra. És un enfocament iconoclasta però alhora respectuós amb aquells “genis” (fa servir aquesta paraula) que s’expressen i creen a un nivell superior -al seu i de la majoria de mortals.

És a més, un manifest engrescador, no només pel que té la il·lusió d’escriure, sinó també pel que en algun moment ha patit remordiments per llegir tantes pàgines que no serveixen per a guanyar un duro més.

I és, per sobre de tot, una proclamació rotunda, diàfana i totalment informal del goig que dóna la Literatura. Al que l’escriu i al que la llegeix.

Adient per a qualsevol que li agradi mínimament la Literatura. Contraindicat si busqueu un receptari de tècniques d’escriptura creativa. O passar por.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen King: Escriure. Memòries d’un ofici.
L’Altra Editorial. Barcelona, 2018.
Traducció del Martí Sales d’_On Writing. A Memoir of the Craft_ (2000).

Notícia de Catalunya

Ja té més de mig segle i encara molta gent continua tenint aquest text de Jaume Vicens Vives com l’explicació de què és això que anomenem Catalunya.

Portada del llibre de Jaume Vicens Vives Notícia de Catalunya

El primer que cal tenir en compte és que Notícia de Catalunya no és una descripció de la història del país on es recullin dades, fets i fonts de coneixement. És una interpretació històrica que busca donar-li un sentit, amb intencionalitat política, a un poble i una situació conflictiva, sota el franquisme.

Aquest intent ha rebut crítiques ferotges i d’altres més comprensives, igual que la pròpia figura de Jaume Vicens Vives, lloat per saber superar les adversitats i titllat d’oportunista. O sigui que opinions per tots els gustos, incloent la meva d’aficionat no instruït en l’estudi de la Història. Notícia de Catalunya pot ser interpretat des d’una òptica espanyolista, des d’una visió més libertària o des de l’independentisme. En qualsevol cas, és aliment intel·lectual.

El primer que em trobo és un llenguatge feixuc. En mig segle, el català ha canviat moltíssim i l’estil dels assajos potser més encara. De les coses què més em criden l’atenció, l’ús del plural majestàtic. La segona és brutal: l’absència de noms propis. Si la memòria no m’enganya, només esmenta personatges concrets de dues branques: els clergues (l’Abat Oliba i altres) i artistes i escriptors, principalment del XIX. Els protagonistes de la seva història de Catalunya són els menestrals, els bons homes, la burgesia, l’aristocràcia, etc.

A la primera part de Notícia de Catalunya Vicens Vives ofereix una visió sobre com som: psicològicament, sociològicament, i com és el clergat català, una institució segons ell clau. A la segona, prova d’explicar perquè hem arribat fins on som (el llibre es va publicar a començament dels cinquanta del segle passat).

I posats a definir-nos, Vicens Vives atribueix a Catalunya uns fonaments familiars: origen de pagesos, el mas com a estructurador social i paradigma psicològic i a partir d’aquí un argumentari sobre el seny i el sentit social de les actuacions agregades de molts individus. Potser serà cert, però no em sembla pas cap tret propi de Catalunya.

Després hi trobo contradiccions lògiques flagrants. Per exemple, quan parla de l’ascensió de la menestralia (pàgina 71) l’emmarca dins del caràcter treballador típic dels catalans (més sobre això al final) i no té cap mena d’inconvenient en mantenir-ho mentre parla de com “els prohoms deixaren de navegar i comerciar i es transformaren en propietaris rurals i rendistes, en especuladors dels béns públics dels municipis”. I, encara més clar: “si els afers responien, es liquidava el negoci, es comprava una propietat senyorial, i el nou cavaller entrava a la dolça vida del no fer res”.

Una altra contradicció ben grollera és quan afirma que el català és un home de frontera (referint-se a la marca hispànica) que ha sabut aprendre de les diverses influències i convertint reptes en oportunitats, i després solta que el mestissatge no construeix cap aportació novedosa. Segons ell no en pot ser la base; per tant, s’entén que la base de construcció nacional és una certa puresa. Recordem que això es va escriure als primers 50.

La intencionalitat política de Notícia de Catalunya la podem trobar en passatges com en el que analitza la generació nascuda a començament de segle (pàgina 75):

“La seva obra és indestructible i irreversible. No ens importen les seves errades, mínimes amb relació al conjunt de la tasca proposada. Nosaltres la mesurem per les seves realitzacions positives i, a més, per l’alçària de les seves ambicions. Perquè, per primera vegada a Catalunya, s’enfrontaren pràcticament amb el problema d’Espanya i el saberen apamar, en funció de quelcom universal, no a la mida, com han suposat els seus intel·ligents detractors hispànics, de les seves posicions de campanar.”

Com no pot ser d’altra manera en un llibre aprovat per la censura, la seva posició envers el catalanisme polític (no esmenta ningú pel seu nom) durant la Segona República és molt severa: els d’esquerres van ser “portats per l’engrescament de la bullanga” i els de dretes pel “neguit de fer de pressa”, i en definitiva “els catalans deixàrem de donar testimoniatge de la nostra responsabilitat envers els altres pobles d’Espanya” (pàgina 188). Però a més del judici hi ha l’elecció dels mots: a la Guerra Civil li diu “la guerra dels tres anys” i el 18 de juliol el qualifica d’ensulsiada.

En canvi, si que considero encertada la seva opinió sobre l’escàs atractiu que ha tingut tradicionalment l’aparell de l’Estat com a lloc on fer carrera per a les elits catalanes: “hem pagat a alt preu aquest anacronisme polític, orientat d’una banda a menysprear l’Estat i d’altra banda a burxar-lo contínuament amb les nostres crítiques, sense intentar una tasca d’infiltració pregona en els seus llocs de comandament” (pàgina 68). Aquí, a banda de la clara orientació política, també cal plantejar-se les possibilitats reals dels catalans en accedir als cims administratius i polítics espanyols.

O quan parla (a la pàgina 74) de l’Estat castrador d’ambicions modernitzadores i reformistes. Es refereix a la burgesia catalana i al moviment obrer nascut a Catalunya, però ho podem aplicar també a intel·lectuals tant diversos com Jovellanos , Ruiz de Padrón o Joaquín Costa.

I una que m’ha fet gràcia és la seva apreciació (pàgina 119) que els catalans patim de “una certa supèrbia localista i una total modèstia universalista”. Però crec que això deu de ser comú a qualsevol minoria.

En fi, la de Vicens Vives em sembla una visió històrica presidida per una idea del col·lectiu, de l’essència pàtria, que cerca més la justificació d’una actuació present i futura, que no pas l’explicació el més objectiva possible, del passat. De fet, a la pàgina 190 fa referència a “la nostra responsabilitat en tant que poble que porta un missatge”.

La intenció d’aquest comentari és òbvia quan continuem llegint: “ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col·lectives que proclamem, si no vencem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme els dies de responsabilitat suprema”.

I és que en Jaume Vicens Vives reflexiona a Notícia de Catalunya, de la manera per a mi contradictòria que ja he esmentat, sobre el seny i la rauxa dels catalans. Defensa el seny del pactisme i el seu model polític que permetia encabir-hi les minories i les discrepàncies; i exposa també sense relacionar-ho amb l’anterior la rauxa que ens ha portat a protagonitzar més revoltes que els altres pobles del nostre entorn.

Però quan la diagnosi del Dr. Vicens Vives és palmàriament incorrecta i esgarrifosament actual és quan analitza el tòpic de la ”aptitud [dels catalans] per a la feina com a eix de l’arrencada vital del país”. Al començament del capítol 3 (Eina i feina) afirma què

“Ésser treballador vol dir, a la nostra terra, tenir tots els camins oberts per a un esdevenidor com cal. Aqueta era una apreciaició unànime fins fa ben poc. Des del 1936 certes complicacions psicològiques nascudes a l’escalf de la conjuntura econòmica ho han embolicat de bon tros, fins al punt que no podriem afirmar avui la unanimitat d’aquella actitud popular. Ara hi ha qui aconseella més vivor que treball, més destresa que esperit feiner. No hi fa res. El sentiment col·lectiu és tan ferm en aquest aspecte del nostre tarannà, que ben aviat tornaran les aigües a mare i de bell nou l’única sortida honorable per a tot bon català serà aplicar-se dreturer a l’eina, a la feina.”

Adient per a fer bullir l’olla de les idees. Contraindicat pels que els agradi un món limitat a blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.

La invención del pasado

Un historiador ha escrit un llibre dient que no ens hem de fiar de la majoria dels llibres d’Història. Això no m’ho podia perdre!

Miguel-Anxo Murado: La invención del pasado

L’home en qüestió es diu Miguel-Anxo Murado, que després d’estudiar Història ha treballat bàsicament de periodista i en entorns polítics internacionals. O sigui, que no depén del sou d’una universitat espanyola ni té a curt termini aquesta perspectiva.

El que diu en Miguel-Anxo Murado és que hem de ser molt més escèptics del que acostumem a ser amb els documents històrics. Hi ha un moment en que cita un senyor del segle XI que diu una cosa així com que qualsevol persona armada amb tinta i paper pot escriure qualsevol cosa. Avui en dia els informàtics diem que el Powerpoint ho aguanta tot.

I ho argumenta esmentant estudis psicològics sobre la fragilitat de la memòria; el fet que la majoria de textos històrics sobre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana estan escrits si més no cent anys després dels fets que expliquen; comparant sorprenents coincidències en els relats històrics de diferents països (batalles i històries d’herois i enemics que són calcades si fem fora la decoració…) i passejant el lector per un reguitzell d’exemples on la història oficial trontolla a poc que es busquin justificacions més sòlides que el ho va dir tal patum. La majoria d’exemples són de la història d’Espanya, però l’autor també deixa clar que això passa arreu.

La invención del pasado no parla de tergiversació ideològica, sinó de tres coses molt més bàsiques. La primera, la dificultat intrínseca de conèixer el passat, quelcom que ja no existeix. La segona, què explicar la Història és explicar una història, i que els historiadors, fiables o no, fan sempre ús dels recursos narratius que s’empren a la ficció i, quan es troben amb un forat enmig de la història, fan servir la seva imaginació. I finalment, de l’ús que se’n fa tot sovint d’aquest passat ja no existent per a justificar idees, polítiques o fòbies en un present on a la gent corrent li costa molt poder verificar les informacions.

Aquesta reflexió crítica i iconoclasta ha agradat a uns més que a d’altres i a mi m’ha resultat fascinant, engrescadora i imprescindible. I per calibrar el biaix que imposa el criteri de l’autor, res millor que fer una ullada a les seves col·laboracions periodístiques a The Guardian o a El Huffington Post.

Adient per aficionats a les novel·les o pel·lícules històriques. Contraindicat pels que creuen en les essències pàtries.

Salut i sort,
Ivan.
PS: Gràcies al Jordi, per la recomanació.

La llista pel Jordi

Com deien fa anys a la ràdio, responent una simpàtica petició, aquí teniu una llista de  llibres de no ficció que m’han tocat la fibra per una o altra raó.

  • El arte de la guerra, de Sun Tzu. Escrit fa dos mil cinc-cents anys, parla de temes totalment vigents i dóna consells encara aplicables. Un cop ho llegeixes, tot el què hi trobes és obvi i de sentit comú. La definició de clàssic.
  • Hitler, d’Ian Kershaw. Dues mil pàgines que intenten explicar la figura d’un grandíssim líder (primera lliçó: no menyspreis l’enemic) que va abocar el món a l’odi, la barbàrie i el desastre. No és un tractat sobre el nazisme, però explica ben clarament perquè i com va poder passar tot allò.
  • A Dragon Apparent, de Norman Lewis. No només els malparits, també les millors intencions porten la desgràcia arreu del món. Afortunadament, arreu del món també hi trobem el seny i la sensibilitat. Només hauriem de canviar la relació de forces… I un fascinant viatge per la Indoxina que ja no existeix.
  • Pity the Nation, de Robert Fisk. Lluita política a diversos nivells, lluita militar i conseqüències individuals per a moltíssima gent. La història recent del Líban dóna motius de reflexió per buidar moltes cafeteres. Hi ha també Sharon and my mother in law, de la Suad Amiry, pels qui preferiu una lectura molt més lleugera, però que no explora tant les causes com els efectes sobre la població civil.
  • Las cruzadas vistas por los árabes, de Aamin Malouf. Aquest és el llibre que necessiten llegir tots els que diuen allò de “els àrabs estan bojos”. Algun d’ells a la meva família… Aquest llibre exposa raons culturals i històriques profundes que expliquen perquè avui en dia passen coses com les dels llibres del punt anterior.
  • Tres tazas de té, de Greg Mortenson i David Oliver Relin. Una patada als collons de tots els fills de puta que us vulguin convèncer que amb el bonisme no es va enlloc. Si, sé què a més també hi ha molta bona gent que s’empassa el que diuen els cínics, però els perillosos són els fills de puta.
  • En què creuen els qui no creuen, diàleg epistolar entre Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini. Després de veure que els dolents acumulen poder i els bons només poden posar pedaços, què cal creure? Què és portar-se bé? Hi ha una manera correcta de comportar-se? Dues persones cultes i obertes intercanvien opinions molt bàsiques que haurien de permetre’ns posar-nos d’acord en com afrontar les coses realment complicades i importants de la vida.
  • Bonus tracks: Where Good Ideas Come From, de Steven Johnson, el nom ja us diu de què va; i Connected, de Nicholas Christakis & James Fowler, sobre les xarxes socials entre persones, abans i després que hagi suport informàtic per a establir, mantenir i canviar les relacions que persones i xarxes de persones mantenen entre si. Tot i ser dos llibres excel·lents no els havia posat als primers esborranys d’aquesta llista, però debatent sobre innovacions he cregut que a algú li agradaria llegir-els.

Adients per a gent que sap que té molt per millorar. Contraindicats per moments de cansament.

Salut i sort,
Ivan.