Ja té més de mig segle i encara molta gent continua tenint aquest text de Jaume Vicens Vives com l’explicació de què és això que anomenem Catalunya.

El primer que cal tenir en compte és que Notícia de Catalunya no és una descripció de la història del país on es recullin dades, fets i fonts de coneixement. És una interpretació històrica que busca donar-li un sentit, amb intencionalitat política, a un poble i una situació conflictiva, sota el franquisme.

Aquest intent ha rebut crítiques ferotges i d’altres més comprensives, igual que la pròpia figura de Jaume Vicens Vives, lloat per saber superar les adversitats i titllat d’oportunista. O sigui que opinions per tots els gustos, incloent la meva d’aficionat no instruït en l’estudi de la Història. Notícia de Catalunya pot ser interpretat des d’una òptica espanyolista, des d’una visió més libertària o des de l’independentisme. En qualsevol cas, és aliment intel·lectual.

El primer que em trobo és un llenguatge feixuc. En mig segle, el català ha canviat moltíssim i l’estil dels assajos potser més encara. De les coses què més em criden l’atenció, l’ús del plural majestàtic. La segona és brutal: l’absència de noms propis. Si la memòria no m’enganya, només esmenta personatges concrets de dues branques: els clergues (l’Abat Oliba i altres) i artistes i escriptors, principalment del XIX. Els protagonistes de la seva història de Catalunya són els menestrals, els bons homes, la burgesia, l’aristocràcia, etc.

A la primera part de Notícia de Catalunya Vicens Vives ofereix una visió sobre com som: psicològicament, sociològicament, i com és el clergat català, una institució segons ell clau. A la segona, prova d’explicar perquè hem arribat fins on som (el llibre es va publicar a començament dels cinquanta del segle passat).

I posats a definir-nos, Vicens Vives atribueix a Catalunya uns fonaments familiars: origen de pagesos, el mas com a estructurador social i paradigma psicològic i a partir d’aquí un argumentari sobre el seny i el sentit social de les actuacions agregades de molts individus. Potser serà cert, però no em sembla pas cap tret propi de Catalunya.

Després hi trobo contradiccions lògiques flagrants. Per exemple, quan parla de l’ascensió de la menestralia (pàgina 71) l’emmarca dins del caràcter treballador típic dels catalans (més sobre això al final) i no té cap mena d’inconvenient en mantenir-ho mentre parla de com “els prohoms deixaren de navegar i comerciar i es transformaren en propietaris rurals i rendistes, en especuladors dels béns públics dels municipis”. I, encara més clar: “si els afers responien, es liquidava el negoci, es comprava una propietat senyorial, i el nou cavaller entrava a la dolça vida del no fer res”.

Una altra contradicció ben grollera és quan afirma que el català és un home de frontera (referint-se a la marca hispànica) que ha sabut aprendre de les diverses influències i convertint reptes en oportunitats, i després solta que el mestissatge no construeix cap aportació novedosa. Segons ell no en pot ser la base; per tant, s’entén que la base de construcció nacional és una certa puresa. Recordem que això es va escriure als primers 50.

La intencionalitat política de Notícia de Catalunya la podem trobar en passatges com en el que analitza la generació nascuda a començament de segle (pàgina 75):

“La seva obra és indestructible i irreversible. No ens importen les seves errades, mínimes amb relació al conjunt de la tasca proposada. Nosaltres la mesurem per les seves realitzacions positives i, a més, per l’alçària de les seves ambicions. Perquè, per primera vegada a Catalunya, s’enfrontaren pràcticament amb el problema d’Espanya i el saberen apamar, en funció de quelcom universal, no a la mida, com han suposat els seus intel·ligents detractors hispànics, de les seves posicions de campanar.”

Com no pot ser d’altra manera en un llibre aprovat per la censura, la seva posició envers el catalanisme polític (no esmenta ningú pel seu nom) durant la Segona República és molt severa: els d’esquerres van ser “portats per l’engrescament de la bullanga” i els de dretes pel “neguit de fer de pressa”, i en definitiva “els catalans deixàrem de donar testimoniatge de la nostra responsabilitat envers els altres pobles d’Espanya” (pàgina 188). Però a més del judici hi ha l’elecció dels mots: a la Guerra Civil li diu “la guerra dels tres anys” i el 18 de juliol el qualifica d’ensulsiada.

En canvi, si que considero encertada la seva opinió sobre l’escàs atractiu que ha tingut tradicionalment l’aparell de l’Estat com a lloc on fer carrera per a les elits catalanes: “hem pagat a alt preu aquest anacronisme polític, orientat d’una banda a menysprear l’Estat i d’altra banda a burxar-lo contínuament amb les nostres crítiques, sense intentar una tasca d’infiltració pregona en els seus llocs de comandament” (pàgina 68). Aquí, a banda de la clara orientació política, també cal plantejar-se les possibilitats reals dels catalans en accedir als cims administratius i polítics espanyols.

O quan parla (a la pàgina 74) de l’Estat castrador d’ambicions modernitzadores i reformistes. Es refereix a la burgesia catalana i al moviment obrer nascut a Catalunya, però ho podem aplicar també a intel·lectuals tant diversos com Jovellanos , Ruiz de Padrón o Joaquín Costa.

I una que m’ha fet gràcia és la seva apreciació (pàgina 119) que els catalans patim de “una certa supèrbia localista i una total modèstia universalista”. Però crec que això deu de ser comú a qualsevol minoria.

En fi, la de Vicens Vives em sembla una visió històrica presidida per una idea del col·lectiu, de l’essència pàtria, que cerca més la justificació d’una actuació present i futura, que no pas l’explicació el més objectiva possible, del passat. De fet, a la pàgina 190 fa referència a “la nostra responsabilitat en tant que poble que porta un missatge”.

La intenció d’aquest comentari és òbvia quan continuem llegint: “ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col·lectives que proclamem, si no vencem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme els dies de responsabilitat suprema”.

I és que en Jaume Vicens Vives reflexiona a Notícia de Catalunya, de la manera per a mi contradictòria que ja he esmentat, sobre el seny i la rauxa dels catalans. Defensa el seny del pactisme i el seu model polític que permetia encabir-hi les minories i les discrepàncies; i exposa també sense relacionar-ho amb l’anterior la rauxa que ens ha portat a protagonitzar més revoltes que els altres pobles del nostre entorn.

Però quan la diagnosi del Dr. Vicens Vives és palmàriament incorrecta i esgarrifosament actual és quan analitza el tòpic de la ”aptitud [dels catalans] per a la feina com a eix de l’arrencada vital del país”. Al començament del capítol 3 (Eina i feina) afirma què

“Ésser treballador vol dir, a la nostra terra, tenir tots els camins oberts per a un esdevenidor com cal. Aqueta era una apreciaició unànime fins fa ben poc. Des del 1936 certes complicacions psicològiques nascudes a l’escalf de la conjuntura econòmica ho han embolicat de bon tros, fins al punt que no podriem afirmar avui la unanimitat d’aquella actitud popular. Ara hi ha qui aconseella més vivor que treball, més destresa que esperit feiner. No hi fa res. El sentiment col·lectiu és tan ferm en aquest aspecte del nostre tarannà, que ben aviat tornaran les aigües a mare i de bell nou l’única sortida honorable per a tot bon català serà aplicar-se dreturer a l’eina, a la feina.”

Adient per a fer bullir l’olla de les idees. Contraindicat pels que els agradi un món limitat a blanc i negre.

Salut i sort,
Ivan.