Escriure. Memòries d’un ofici

El primer que llegeixo del Stephen King és un assaig on descriu la seva forma d’escriure. Spoiler: m’ha agradat moltíssim.

Abans de llegir el llibre, cal parlar dels prejudicis respecte de l’autor. Mundialment conegut, inclús per aquells que com jo mai no han tingut un llibre seu a les mans, i possiblement un dels autors vius més traslladats al cinema. La llista dels no-lectors potser és llarga, però la dels que no han vist cap adaptació audiovisual d’un text seu és molt curta. És, com l’Agatha Christie i un grapat d’altres noms ben coneguts, un d’aquells escriptors que ha entretingut a moltíssims lectors, ha guanyat molts diners fent-ho, però al que els crítics li han negat el reconeixement dels escollits.

Stephen King és perfectament conscient del seu personatge públic i del seu paper a l’espectre literari: l’han encasquetat a la cultura popular, clarament diferenciada pels intel·lectuals de la Cultura, i està encantat de la vida amb això -o això diu, i jo me’l crec. I ho proclama ben clar: fa el que li agrada i a més guanya un munt de diners fent-ho.

I des d’aquest punt de vista, Stephen King fa dues dècades va decidir de compartir el que sap sobre el seu ofici, la seva afició, la seva passió: l’escriptura. Escriure consta de tres parts, totes ben interessants.

La primera és on explica qui és ell. No és una autobiografia, sinó un recull breu d’un grapat de fets que ajuden a entendre la formació intel·lectual del que al cap dels anys acabarà esdevenint un escriptor professional. Aquesta part és imprescindible per entendre el seu punt de vista, la seva actitud a l’hora d’escriure i el perquè ha escrit la seva obra de ficció, i també Escriure, de la manera que ho ha fet.

I és tan interessant com colpidora. Primer, perquè dóna un exemple de primera mà del que més endavant predicarà en el llibre: el més important és explicar clarament una història i fer-la interessant amb la narració. No cal que els fets descrits siguin extraordinaris, però si una certa gràcia a l’hora d’explicar-los.

També, perquè la naturalitat i calidesa amb la qual explica les dificultats econòmiques seves d’adult jove, les de la seva infància de fill de mare abandonada, el seu alcoholisme, o alguns detalls familiars, apropa molt el lector a l’autor. I aquí hi ha un magnífic exemple d’una altra cosa que defensa també a Escriure: la necessitat de vincular emocionalment el lector amb els protagonistes de la història.

A la molt breu segona part del llibre, Stephen King ens diu quin és l’objectiu que ha de perseguir l’escriptor de gènere narratiu: explicar clarament la història que té al cap, i traslladar-la al lector que mai no arribarà a conèixer, de manera que aquest llegeixi de gust el llibre que el primer ha escrit. En King li diu “telepatia a través del temps”, i em sembla una descripció ben acurada.

A la tercera i última part de l’obra, King explica per sobre el seu enfocament de l’arquitectura d’un relat i del procés de l’escriptura. De fet, són dos capítols: un anomenat “Caixa d’Eines” i un altre “Escriure”; en el primer enumera les eines bàsiques i en el segon el procés que ell segueix en construir una narració. Però que ningú esperi un llistat de fórmules magistrals o de receptes d’un expert en el tema. L’autor es limita a donar la seva opinió i descriu com ell practica el seu ofici. I ho fa amb un estil que m’ha agradat molt.

El seu discurs és ben humà i ple d’humor, proper, sense donar-se importància a si mateix i dessacralitzant la construcció literària. Fa servir un llenguatge directe i pla, i de vegades directament groller, com si estigués parlant amb el lector a la cuina de casa mentre ambdós estan compartint un te o una birra. És un enfocament iconoclasta però alhora respectuós amb aquells “genis” (fa servir aquesta paraula) que s’expressen i creen a un nivell superior -al seu i de la majoria de mortals.

És a més, un manifest engrescador, no només pel que té la il·lusió d’escriure, sinó també pel que en algun moment ha patit remordiments per llegir tantes pàgines que no serveixen per a guanyar un duro més.

I és, per sobre de tot, una proclamació rotunda, diàfana i totalment informal del goig que dóna la Literatura. Al que l’escriu i al que la llegeix.

Adient per a qualsevol que li agradi mínimament la Literatura. Contraindicat si busqueu un receptari de tècniques d’escriptura creativa. O passar por.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen King: Escriure. Memòries d’un ofici.
L’Altra Editorial. Barcelona, 2018.
Traducció del Martí Sales d’_On Writing. A Memoir of the Craft_ (2000).

Anuncis

Amor, vanitat i solitud

La solitud es podria resistir si hom estigués construït (com tants n’hi ha) per sentir amb intensitat el fàstic i l’horror de la realitat i de la vida (narcisisme). També es podria resistir si hom tingués el cor literalment ressec. L’enduriment del cor no és pas un fet congènit. És una situació que s’adquireix. Depèn de l’experiència de la vida. El que els poetes i novel·listes anomenen el narcisisme és generalment congènit i és un símptoma d’anormalitat evident.

(…)

Quan no es té el cor com una pedra és impossible d’esterilitzar la vanitat del cor, el desig dolorós d’ésser escoltat, adulat, estimat, acariciat, etc. La vanitat del cor ens porta a fer els passos més absurds, a prendre iniciatives manicomials: a intervenir en la vida de la gent, a catequitzar-los en un o altre sentit; a envair, en definitiva, la solitud dels altres. És la vanitat del cor, doncs, potser, el que ens fa insuportable la solitud.

(…)

La solitud humana és un fet biològic sagrat. L’home és un animal tancat en ell mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç d’ésser formulat de fora a dins ni de formular-se de dins a fora. Potser l’home tendeix a formular-se amb una certa claredat -i encara!- quan paga -en diners o en espècies. Però la nostra vanitat, l’amor propi, ens porta a penetrar en la sagrada solitud dels altres, amb l’esperança que se’ns donaran gratuïtament.

Josep Pla

Fragments de la nota del dia 26 de juliol del 1918.
El quadern gris

El problema literari

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa, podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal.

Josep Pla

Fragment de la nota del dia 26 de gener del 1919.
El quadern gris