Etiqueta: Josep Pla

Amor, vanitat i solitud

La solitud es podria resistir si hom estigués construït (com tants n’hi ha) per sentir amb intensitat el fàstic i l’horror de la realitat i de la vida (narcisisme). També es podria resistir si hom tingués el cor literalment ressec. L’enduriment del cor no és pas un fet congènit. És una situació que s’adquireix. Depèn de l’experiència de la vida. El que els poetes i novel·listes anomenen el narcisisme és generalment congènit i és un símptoma d’anormalitat evident.

(…)

Quan no es té el cor com una pedra és impossible d’esterilitzar la vanitat del cor, el desig dolorós d’ésser escoltat, adulat, estimat, acariciat, etc. La vanitat del cor ens porta a fer els passos més absurds, a prendre iniciatives manicomials: a intervenir en la vida de la gent, a catequitzar-los en un o altre sentit; a envair, en definitiva, la solitud dels altres. És la vanitat del cor, doncs, potser, el que ens fa insuportable la solitud.

(…)

La solitud humana és un fet biològic sagrat. L’home és un animal tancat en ell mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç d’ésser formulat de fora a dins ni de formular-se de dins a fora. Potser l’home tendeix a formular-se amb una certa claredat -i encara!- quan paga -en diners o en espècies. Però la nostra vanitat, l’amor propi, ens porta a penetrar en la sagrada solitud dels altres, amb l’esperança que se’ns donaran gratuïtament.

Josep Pla

Fragments de la nota del dia 26 de juliol del 1918.
El quadern gris

Anuncis

El problema literari

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La realitat densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa, podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sorprenents, inextricables, diversos, que fan una espessor de jungla vegetal.

Josep Pla

Fragment de la nota del dia 26 de gener del 1919.
El quadern gris

 

Pla i el lliure examen

Estic llegint El quadern gris del Josep Pla. El sis de juliol del 1918 va escriure una entrada de la qual cito el següent fragment:

“Els reaccionaris del país han estat sempre, seran sempre, germanòfils. La bèstia negra, per ells, serà, permanentment, Anglaterra. I ho serà (…) perquè Anglaterra encarna l’esperit del lliure examen. Aquesta és la ferida perenne. Els qui afirmen que en les preferències d’aquests elements hi ha incoherència donat que Alemanya és un país tan protestant com Anglaterra, s’equivoquen. No hi ha un bri d’incoherència; al contrari: veuen el problema amb una exactitud perfecta. Saben que Alemanya és un país d’un protestantisme innocu. Més clar: que el protestantisme alemany no compta per res davant de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió. I d’Alemanya és precisament aquest esperit el que els interessa. Saben que davant d’aquest esperit el protestantisme alemany no té cap força, ni és literalment res. I això és cert. Alemanya és un país d’autoritat abans que tot, encara que sigui protestant. Anglaterra és, abans que tot, el país del lliure examen, encara que tingui l’esquadra que té.”

A començament de juliol del divuit ja es veia que la Gran Guerra acabaria aviat i malament pels alemanys. Però encara ningú no es podia imaginar que uns brètols italians inspirarien uns malparits alemanys que alhora inspirarien desgraciats d’arreu d’Europa. Amb alguns dels quals Pla, per cert, va col·laborar molt activament i durant molt de temps.

Val a dir que cent anys més tard el comentari no és del tot precís. El Regne Unit pateix una greu crisi política que comparteix moltes de les causes de la crisi social i política del món occidental, arreu de la globalització, l’augment de les desigualtats i la pèrdua de poder adquisitiu i d’esperances d’àmplies capes de la població. Alemanya també ho pateix això. Però a Alemanya el principal partit de la dreta, a l’hora de substituir la seva líder, ha mirat cap al centre i no més enllà de la dreta; a diferència del que a la resta d’Europa han fet liberals, conservadors i socialistes, que proclamen que defensen una cosa però emplenen els seus programes electorals i l’acció de govern de tot el contrari. Ho considero, això de la successió de la Merkel, un avenç molt important.

Des de fa noranta-nou anys, quan els socialdemòcrates (i ja no en parlem els que són a la seva dreta) han hagut d’escollir entre donar suport a Rosa Luxemburg o donar armes a l’extrema dreta ja sabeu què han acabat decidint sempre. Llei i ordre abans que revolució. I millor ho deixo aquí, que feia molt que no escrivia de política i vés per on que se m’està escalfant la mà.

Però aquell dia l’homenot ho va clavar.

Salut i sort,
Ivan.