Una buhardilla en París

Una buhardilla en París és un melodràma romàntic escrit i dibuixat per Sergio Meliá.

Portada del còmic de Sergio Melià, Una buhardilla en París
Sergio Melià: Una buhardilla en París

El castellonenc Meliá, que en aquella època era més conegut per haver treballat a la Marvel i per a la revista Eros Comix, va crear el 2005 aquest melodrama romàntic què, a mi personalment, no m’ha emocionat gaire.

Les 56 pàgines d’Una buhardilla en París estan dibuixades amb línia clara i colors pastels. Les imatges són molt agradables de veure, però a mi m’han resultat un pèl fredes, amb figures cisellades i rostres angulosos als que no sempre els he endevinat quins sentiments volia expressar l’autor. i quines reaccions patien els seus personatges.

La història que explica m’ha semblat plena de clixès i poc desenvolupada, amb personatges que semblen interessants però a Una buhardilla en París no s’ha aprofundit prou per descobrir-els. L’argument dóna per a molt més, per desenvolupar el passat dels personatges, afegir matisos i crear una història veritablement interessant. Però es queda en una previsible col·lecció de tòpics on les decisions semblen més improvisades que impulsives, més forçades que no meditades.

Adient per a passar l’estona. Contraindicada per a admirar postals de París.

Salut i sort, Ivan.

Mamohtobo

Us ve de gust emocionar-vos amb una història de pescadors russos al cercle polar àrtic?

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-000

Mamohtobo és un relat líric i evocador, ple d’humanitat i amb un encant que transcendeix de l’exòtic escenari, dels detalls de la història, i de les particularitats dels personatges. Una història, com s’acostuma a dir, universal.

Nancy Peña escriu un relat centrat en sentiments i sensacions. Els esdeveniments de l’acció són sempre conseqüència dels estats d’ànim i dels sentiments que ens han mostrat abans dels diferents personatges, tots descrits amb tanta concisió com precisió. La seva descripció de les emocions és absolutament realista i colpidora.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-015

El conte escrit per Peña és també totalment fantàstic en la resolució dels esdeveniments. Hereu del realisme màgic, Mamohtobo reivindica l’espiritualitat i allò que se’n surt del fred raonament. Ens recorda que els humans ens guiem molt més pel cor o els budells abans que pel cap. I també, que hi ha un munt de coses interessants que hi passen al món tot i que no les comprenem. En contrast, els fets de Mamohtobo són evidents per a qualsevol que conegui els plecs de l’ànima.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-016

I és que el gran atractiu de Mamohtobo és el seu extraordinari repertori de personatges, un autèntic ventall de pors, passions, esperances, pulsions, angoixes, rancúnies i amor. Homes i dones queden retratats de manera precisa, amb una tendra crueltat que senyala quirúrgicament els defectes però perdona els pecadors. I de pecadors en veiem de tota condició, tots amb una personalitat perfectament definida, reconeixible després d’haver-la trobat al llarg de qualsevol vida.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-049

Molt del mèrit d’aquesta capbussada als abismes de l’ànima és del talent gràfic de Gabriel Schemoul. El seu dibuix desestructurat és ple de personalitat i emfatitza els estats d’ànim per sobre dels moviments i les accions. Alhora, el seu ús magistral del color complementa perfectament el guió de Nancy Peña per a dibuixar personatges riquíssims, perfilats amb fermesa i sensibilitat. No només aconsegueix bellesa cromàtica; alhora pinta amb precisió cors i situacions mentals. I tot plegat ho fa amb un ventall estilístic ampli, dins d’un mateix registre homogeni per a tot l’àlbum. Hi ha il·lustracions lluminoses i definides per a circumstàncies que les demanen, mentre que dibuixos foscos i abstractes retraten altres moments. I tot lliga.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-051

Una altra de les grans troballes de Mamohtobo és que pinta dos universos paral·lels, el masculí i el femení, que només tenen sentit en referència a un tercer univers, el del moment en que el vaixell torna a terra i les parelles i famílies es reuneixen un altre cop. Un retrat estereotipat però absolutament versemblant de la guerra de sexes a una societat on tothom es coneix i la moral tradicional es respecta només aparentment.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-079

En conclusió, paga molt la pena atrevir-se a abordar una obra amb un dibuix gens convencional que d’entrada podria espantar alguns lectors.

Adient pels que s’emocionen amb Shakespeare, Dostoyevsky o la família Buendía. Contraindicat pels qui necessitin superherois; això va de supervivents.

Salut i sort,
Ivan.

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan és una mini-sèrie de cinc números que situa l’imaginari dels guerrers ninja al Nova York del segle XXI. El punt de partida és tan potent com descafeinat el resultat.

legend-of-the-shadow-clan_pogo

A mi Legend of the Shadow Clan no m’ha convençut. Principalment pel previsible i estereotipat del seu argument, però està clar que jo no formo part del públic objectiu d’aquest producte. Hi ha una segona raó, més ideològica, que em fa estar-hi en contra de Legend of the Shadow Clan: segons l’argument, les habilitats ninja es transmeten per via familiar al llarg de generacions, encara que no hagi hagut entrenament ni cap mena de contacte amb l’entorn cultural dels ninja. Digueu-me primmirat, però d’aquí a defensar arguments racistes només hi ha un pas.

legend-of-the-shadow-clan_family

El guió de Legend of the Shadow Clan és forçadament simple. Aquest primer i de moment únic volum és una bona presentació de personatges però David Wohl i Brad Foxhoven no hi posen prou substància com per a construir una història potent. I no em consta que estigui previst publicar un segon volum: es va anunciar fa tres anys però sembla que vagi a passar. Per tant, la lectura de Legend of the Shadow Clan m’ha deixat amb la sensació de “i ara què?” tant pròpia de les obres no ben lligades.

legend-of-the-shadow-clan_fight

També vull dir que, com a producte d’entreteniment per a un públic no massa exigent, Legend of the Shadow Clan està molt ben dissenyat.  El ventall de personatges representa la família sencera, hi ha una vessant còmica ben compensada amb la part d’acció, la narració és fluïda i clara i els personatges són interessants (sobre tot els baddies) però estereotipats (especialment els goodies)

Per la part gràfica Legend of the Shadow Clan Cory Smith aporta un dibuix acceptablement bo, excepte en algunes cares dels personatges, on s’ha optat per a simplificar en excés les mirades i això li treu molt d’atractiu gràfic al còmic, tot i que accentuï acuradament els estats d’ànim. En canvi, la composició m’ha semblat espectacular, potenciant el ritme i magnificant les escenes d’acció.

legend-of-the-shadow-clan_action

Adient per a imaginar què podria haver estat en mans de, per exemple, Brian Michael Bendis. Contraindicat com a plat principal.

Salut i sort,
Ivan.
PS: No estic segur si s’ha publicat a Espanya, però us podeu passar per Pow! Comics i provar sort a veure si l’han importat.

El azul es un color cálido

Generalment s’ha descrit El azul es un color cálido com un relat sobre una sortida d’armari. Ho és, però és molt, moltíssim més.

També és la història d’un primer amor, de l’enamorament. Ho és, però també és una dissecció sobre les angúnies adolescents, dubtes, pors i inseguretats. I a més de ser això, també és una revisió de les diferents etapes, pujades i baixades, que fa una relació amorosa. La primera, i també totes les que venen al darrere. I per sobre de tot, un clam sobre l’acceptació d’un mateix i contra les pressions del voltant per a que ens adaptem a les seves pretensions.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-portada

La Julie Maroh va debutar dibuixant un un món de lletja mediocritat on l’amistat i l’amor aporten moments de bellesa. En cap moment es va proposar dibuixar cares boniques ni cossos espectaculars. La majoria de gent va despentinada i llueix una normalitat aclaparadora, de barri, de pati d’institut, de carrer, de realitat. Hollywood queda molt lluny.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-pag-12

Clementine, la protagonista de El azul es un color cálido és un personatge que no destaca en res d’allò que els cànons consideren atractiu; però té una sensibilitat captivadora que reté el lector al costat d’una noieta amb problemes existencials, vitals, sentimentals, nostres, amb els que empatitzem de seguida.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-trobada

Destaco això perquè el pessimisme i la tristesa mai no han estat la millor manera de començar a explicar una història, i El azul es un color cálido engega d’una manera tristíssima, i continua durant moltes pàgines emplenant-nos de mirades tristes i desesperançades. I el relat té una força i una grapa molt superiors a la majoria d’històries d’acció i aventures. La Julie Maroh escriptora sap molt bé com construir una novel·la.

El azul es un color cálido té dues vessants principals. La romàntica és la que condueix la història de Clementine i Emma, combinant perfectament els moments d’il·lusió eufòrica amb els de pèrdua i buidor i, meravellosament, incloent aquells moments típics en qualsevol història real en que ens reconeixem com a clixès d’històries mil vegades explicades.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-conversa

Però El azul es un color cálido no està centrat ben bé en la relació romàntica, en el que comparteixen ambdues persones i com gaudeixen de llur amor. Es veu, si, de manera prou explícita per a que els puritans es queixin, però el que domina és molt diàleg interior, molta intimitat, per sobre de diàlegs escassos però impecables, lliures d’artificis que els haguessin allunyat de la realitat del carrer, la colla i la llar.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-bar

La segona vessant d’El azul es un color cálido, tan important com la primera, és la reivindicativa, militant del respecte i de la llibertat individual. No només en el que respecta al tema sexual i sentimental, sinó també enllaçant-ho amb aquest costum francès de defensa, de resistència cívica i política, de sentir que aquells temes dels que parlen les notícies de la tele són assumptes que ens afecten personalment.

Julie Maroh va publicar El azul es un color cálido, la seva primera novel·la gràfica, el 2011. Un any abans el Julio Médem havia estrenat A Room in Rome, una pel·lícula amb la que aquest còmic guarda algunes coincidències importants. I el 2013 Abdellatif Kechiche va guanyar la Palma d’Or a Cannes amb una pel·lícula que es veu que adapta la història de manera una mica laxa. (Algú l’ha vista? me la recomaneu?)

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-platja

En definitiva, El azul es un color cálido són tres històries: una tendra història d’amor, una amarga d’amistat i una molt dura de repressió. Perquè les històries de debó són barreges d’històries. I tot plegat és una història vitalista, que convida a estimar i a gaudir de la gent que paga la pena que tenim al voltant i de lliurar-nos de les cabòries que d’altres ens volen abocar a sobre. És una història, cromàticament i emocionalment, grisa. I blava.

Adient pels que enyoren haver donat un pas endavant i pels que recorden no haver-lo donat. Contraindicat per capellans i puritans.

Salut i sort,
Ivan.