Mamohtobo

Mamohtobo

Us ve de gust emocionar-vos amb una història de pescadors russos al cercle polar àrtic?

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-000

Mamohtobo és un relat líric i evocador, ple d’humanitat i amb un encant que transcendeix de l’exòtic escenari, dels detalls de la història, i de les particularitats dels personatges. Una història, com s’acostuma a dir, universal.

Nancy Peña escriu un relat centrat en sentiments i sensacions. Els esdeveniments de l’acció són sempre conseqüència dels estats d’ànim i dels sentiments que ens han mostrat abans dels diferents personatges, tots descrits amb tanta concisió com precisió. La seva descripció de les emocions és absolutament realista i colpidora.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-015

El conte escrit per Peña és també totalment fantàstic en la resolució dels esdeveniments. Hereu del realisme màgic, Mamohtobo reivindica l’espiritualitat i allò que se’n surt del fred raonament. Ens recorda que els humans ens guiem molt més pel cor o els budells abans que pel cap. I també, que hi ha un munt de coses interessants que hi passen al món tot i que no les comprenem. En contrast, els fets de Mamohtobo són evidents per a qualsevol que conegui els plecs de l’ànima.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-016

I és que el gran atractiu de Mamohtobo és el seu extraordinari repertori de personatges, un autèntic ventall de pors, passions, esperances, pulsions, angoixes, rancúnies i amor. Homes i dones queden retratats de manera precisa, amb una tendra crueltat que senyala quirúrgicament els defectes però perdona els pecadors. I de pecadors en veiem de tota condició, tots amb una personalitat perfectament definida, reconeixible després d’haver-la trobat al llarg de qualsevol vida.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-049

Molt del mèrit d’aquesta capbussada als abismes de l’ànima és del talent gràfic de Gabriel Schemoul. El seu dibuix desestructurat és ple de personalitat i emfatitza els estats d’ànim per sobre dels moviments i les accions. Alhora, el seu ús magistral del color complementa perfectament el guió de Nancy Peña per a dibuixar personatges riquíssims, perfilats amb fermesa i sensibilitat. No només aconsegueix bellesa cromàtica; alhora pinta amb precisió cors i situacions mentals. I tot plegat ho fa amb un ventall estilístic ampli, dins d’un mateix registre homogeni per a tot l’àlbum. Hi ha il·lustracions lluminoses i definides per a circumstàncies que les demanen, mentre que dibuixos foscos i abstractes retraten altres moments. I tot lliga.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-051

Una altra de les grans troballes de Mamohtobo és que pinta dos universos paral·lels, el masculí i el femení, que només tenen sentit en referència a un tercer univers, el del moment en que el vaixell torna a terra i les parelles i famílies es reuneixen un altre cop. Un retrat estereotipat però absolutament versemblant de la guerra de sexes a una societat on tothom es coneix i la moral tradicional es respecta només aparentment.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-079

En conclusió, paga molt la pena atrevir-se a abordar una obra amb un dibuix gens convencional que d’entrada podria espantar alguns lectors.

Adient pels que s’emocionen amb Shakespeare, Dostoyevsky o la família Buendía. Contraindicat pels qui necessitin superherois; això va de supervivents.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan és una mini-sèrie de cinc números que situa l’imaginari dels guerrers ninja al Nova York del segle XXI. El punt de partida és tan potent com descafeinat el resultat.

legend-of-the-shadow-clan_pogo

A mi Legend of the Shadow Clan no m’ha convençut. Principalment pel previsible i estereotipat del seu argument, però està clar que jo no formo part del públic objectiu d’aquest producte. Hi ha una segona raó, més ideològica, que em fa estar-hi en contra de Legend of the Shadow Clan: segons l’argument, les habilitats ninja es transmeten per via familiar al llarg de generacions, encara que no hagi hagut entrenament ni cap mena de contacte amb l’entorn cultural dels ninja. Digueu-me primmirat, però d’aquí a defensar arguments racistes només hi ha un pas.

legend-of-the-shadow-clan_family

El guió de Legend of the Shadow Clan és forçadament simple. Aquest primer i de moment únic volum és una bona presentació de personatges però David Wohl i Brad Foxhoven no hi posen prou substància com per a construir una història potent. I no em consta que estigui previst publicar un segon volum: es va anunciar fa tres anys però sembla que vagi a passar. Per tant, la lectura de Legend of the Shadow Clan m’ha deixat amb la sensació de “i ara què?” tant pròpia de les obres no ben lligades.

legend-of-the-shadow-clan_fight

També vull dir que, com a producte d’entreteniment per a un públic no massa exigent, Legend of the Shadow Clan està molt ben dissenyat.  El ventall de personatges representa la família sencera, hi ha una vessant còmica ben compensada amb la part d’acció, la narració és fluïda i clara i els personatges són interessants (sobre tot els baddies) però estereotipats (especialment els goodies)

Per la part gràfica Legend of the Shadow Clan Cory Smith aporta un dibuix acceptablement bo, excepte en algunes cares dels personatges, on s’ha optat per a simplificar en excés les mirades i això li treu molt d’atractiu gràfic al còmic, tot i que accentuï acuradament els estats d’ànim. En canvi, la composició m’ha semblat espectacular, potenciant el ritme i magnificant les escenes d’acció.

legend-of-the-shadow-clan_action

Adient per a imaginar què podria haver estat en mans de, per exemple, Brian Michael Bendis. Contraindicat com a plat principal.

Salut i sort,
Ivan.
PS: No estic segur si s’ha publicat a Espanya, però us podeu passar per Pow! Comics i provar sort a veure si l’han importat.

El azul es un color cálido

El azul es un color cálido

Generalment s’ha descrit El azul es un color cálido com un relat sobre una sortida d’armari. Ho és, però és molt, moltíssim més.

També és la història d’un primer amor, de l’enamorament. Ho és, però també és una dissecció sobre les angúnies adolescents, dubtes, pors i inseguretats. I a més de ser això, també és una revisió de les diferents etapes, pujades i baixades, que fa una relació amorosa. La primera, i també totes les que venen al darrere. I per sobre de tot, un clam sobre l’acceptació d’un mateix i contra les pressions del voltant per a que ens adaptem a les seves pretensions.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-portada

La Julie Maroh va debutar dibuixant un un món de lletja mediocritat on l’amistat i l’amor aporten moments de bellesa. En cap moment es va proposar dibuixar cares boniques ni cossos espectaculars. La majoria de gent va despentinada i llueix una normalitat aclaparadora, de barri, de pati d’institut, de carrer, de realitat. Hollywood queda molt lluny.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-pag-12

Clementine, la protagonista de El azul es un color cálido és un personatge que no destaca en res d’allò que els cànons consideren atractiu; però té una sensibilitat captivadora que reté el lector al costat d’una noieta amb problemes existencials, vitals, sentimentals, nostres, amb els que empatitzem de seguida.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-trobada

Destaco això perquè el pessimisme i la tristesa mai no han estat la millor manera de començar a explicar una història, i El azul es un color cálido engega d’una manera tristíssima, i continua durant moltes pàgines emplenant-nos de mirades tristes i desesperançades. I el relat té una força i una grapa molt superiors a la majoria d’històries d’acció i aventures. La Julie Maroh escriptora sap molt bé com construir una novel·la.

El azul es un color cálido té dues vessants principals. La romàntica és la que condueix la història de Clementine i Emma, combinant perfectament els moments d’il·lusió eufòrica amb els de pèrdua i buidor i, meravellosament, incloent aquells moments típics en qualsevol història real en que ens reconeixem com a clixès d’històries mil vegades explicades.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-conversa

Però El azul es un color cálido no està centrat ben bé en la relació romàntica, en el que comparteixen ambdues persones i com gaudeixen de llur amor. Es veu, si, de manera prou explícita per a que els puritans es queixin, però el que domina és molt diàleg interior, molta intimitat, per sobre de diàlegs escassos però impecables, lliures d’artificis que els haguessin allunyat de la realitat del carrer, la colla i la llar.

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-bar

La segona vessant d’El azul es un color cálido, tan important com la primera, és la reivindicativa, militant del respecte i de la llibertat individual. No només en el que respecta al tema sexual i sentimental, sinó també enllaçant-ho amb aquest costum francès de defensa, de resistència cívica i política, de sentir que aquells temes dels que parlen les notícies de la tele són assumptes que ens afecten personalment.

Julie Maroh va publicar El azul es un color cálido, la seva primera novel·la gràfica, el 2011. Un any abans el Julio Médem havia estrenat A Room in Rome, una pel·lícula amb la que aquest còmic guarda algunes coincidències importants. I el 2013 Abdellatif Kechiche va guanyar la Palma d’Or a Cannes amb una pel·lícula que es veu que adapta la història de manera una mica laxa. (Algú l’ha vista? me la recomaneu?)

julie-maroh-el-azul-es-un-color-calido-platja

En definitiva, El azul es un color cálido són tres històries: una tendra història d’amor, una amarga d’amistat i una molt dura de repressió. Perquè les històries de debó són barreges d’històries. I tot plegat és una història vitalista, que convida a estimar i a gaudir de la gent que paga la pena que tenim al voltant i de lliurar-nos de les cabòries que d’altres ens volen abocar a sobre. És una història, cromàticament i emocionalment, grisa. I blava.

Adient pels que enyoren haver donat un pas endavant i pels que recorden no haver-lo donat. Contraindicat per capellans i puritans.

Salut i sort,
Ivan.

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

Francesc Pujols va ser un personatge de l’alta burgesia catalana que va protagonitzar llibres d’anècdotes publicats encara durant la seva vida. L’enciclopèdia ens diu que va escriure poemes, una novel·la, un munt d’articles i una extensa obra filosòfica, de la qual només es recorda allò que “arribarà el dia en que els catalans ho tindrem tot pagat”.

Opino que Pujols segurament era un personatge un personatge encisador, d’aquells que tothom vol a la seva tertúlia, i un escriptor que es va guanyar bé la vida, però que si de debó és un dels patums de la cultura catalana, apanyats anem. Això si, entenc que per molts bon vivants sigui el seu ídol: viure còmodament entregat a les seves aficions i sense haver de treballar, a qui no li agradaria!

les-extraordinaries-aventures-de-francesc-pujols

En Sebastià Roig, que sempre s’ha interessat per la cultura catalana del primer terç del segle XX, s’ha juntat amb en Toni Benages, un dibuixant també d’amplis interessos, per a construir una obra complexa, irreverent i atractiva. Com bé diu el mateix Roig al pròleg, si els americans han posat Abraham Lincoln a perseguir vampirs i els anglesos han convertit els personatges de Jane Austen en caçadors de zombis, què no podriem fer nosaltres amb Pere el Ceremoniós o Serrallonga?

El que han parit aquest parell de talents agoserats són cinc contes fantàstics, en el sentit ciència ficció de l’adjectiu, on apareixen fantasmes, monstres marins i catalans diversos. Això és coherent amb l’interès que Francesc Pujols va manifestar amb l’ocultisme, i amb la col·lecció d’amics, coneguts i saludats que va aplegar Pujols: el galerista Josep Dalmau, el pintor Ramon Pichot i Gironès, la vident Marguerida Calafell, el fantasma del també pintor Carles Casagemas (de qui ja hem parlat), el metge i veterinari Francesc Darder i Llimona (si, el taxidermista del museu on havia el bosquimà), l’escriptor Carles Fages de Climent, el gran J.V. Foix, i l’enginyer Joaquín Sánchez Cordovés són tots personatges reals que esdevenen protagonistes d’aquests relats iconoclastes.

http://www.elpunt.cat

La irreverència no s’ha de confondre amb la manca de respecte, i Roig i Benages apliquen molt bé aquesta lliçó, fent que els senyors de Barcelona apareguin com a tals, alhora que el comentari del protagonsita sobre Els 4 Gats o l’aparició estelar de la Roue de bicyclette de Marcel Duchamp posen les bombolles al cava de l’humor.

pujols-dechamps

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols són extravagants i estan salpebrades tant amb les cites de Pujols com també amb una bona dosi de divertiment sexual, verd o picant com deien abans, a l’estil del que va implantar la direcció del mateix Pujols a la revista Papitu.

: Els homes excepcionals es revelen per la forma com ordenen la seva vida quotidiana.

Els contes són senzills, ben situats, millor documentats i magníficament acabats. Heu de sintonitzar, aviso, el surrealisme i l’apertura de ment que caracteritzaven aquell moment dels ambients cultes. Una mica l’estil hedonista i lliurepensador del film Belle Epoque d’en Trueba, per entendre’ns. Si ho feu, en gaudireu moltíssim. A mi Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols m’han semblat simplement delicioses. Penso que el millor d’aquest volum és que aboca el lector a l’evocació a un món curiós, lliurepensador, culte i molt suggerent.

pujols-ateneu-barcelona

També cal dir que hi ha un salt evident de qualitat entre els dos darrers contes, més breus i directes, i els tres primers, més i millor elaborats i que crec que es van abordar quan ja estava lligat el compromís de l’editorial Males Herbes. Allò de l’art pur i la malèfica influència dels diners ho explicava algú que tenia el plat a taula tres cops al dia.

Toni Benages i Gallard dibuixa de manera nítida i pulcra, seguint el camí que ha marcat l’escola franc-belga, fent servir el realisme dels decorats i objectes per a donar-li versemblança a la història i mantenint un registre més ampli en els personatges. Si no queden clars quins són els referents estètics, més evidents que mai en les icones de moviment, només heu d’apreciar l’homenatge a Tintin que hi ha a la contracoberta. A l’hora de pintar els seus personatges, Benages empra des de la fidelitat que no intenta ser retrat fotogràfic fins la caricatura en els moments més trempats de la trama, de manera que ajusta els tons del guió i el dibuix en cada vinyeta. El seu dibuix en blanc i negre ajuda, crec, a posar-li una miqueta de distància a l’ambientació fantàstica que ha ideat Sebastià Roig, i l’entintat, que m’ha semblat francament espectacular, aporta el punt just de dramatisme.

pujols-bruixes

Sebastià Roig és un reconegut especialista en allò que amb displicència s’acostuma a anomenar cultura popular. I coincideix en gustos amb el seu còmplice Benages. El resultat d’aquesta conxorxa és que quan llegiu Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols hi trobareu homenatges a Hergé, Moebius, Murnau i Alex Raymond. Tots, crec jo, molt ben encaixats.

En canvi, Gaudí només apareix a una vinyeta; només es mencionen casualment Picasso i Gabriel Alomar; i no apareix Salvador Dalí per enlloc. Això em va decebre molt fins que vaig averiguar que el duo creatiu està preparant una novel·la gràfica també centrada en l’univers Pujols. L’espero amb moltes ganes.

pujols-darder

No crec (Pujols tampoc no ho creia quan va arribar el franquisme) que en el futur els catalans ho tinguem tot pagat, però si què és cert que haver inspirat tant el Quimi Portet com en Roger Mas ja pot valer com a justificant d’una vida alegre i una obra extensa.

Adient com a divertiment i punt d’entrada a l’enciclopèdia. Contraindicat pels fans de Dana Scully.

Salut i sort,
Ivan.

PS: Les fantàstiques aventures de Francesc Pujols el podreu trobar a la majoria de botigues de còmic especialitzades, que ja van per la segona edició i han tingut força èxit, però jo recomano passar-se per Pow! Comics a Vilanova i la Geltrú.