La casa de las bellas durmientes

Continuant amb les lectures d’autors japonesos, segueixo la recomenació de francis black i m’endinso en l’obra més coneguda del primer Premi Nobel que va tenir la literatura japonesa.

Yasunari Kawabata - La casa de las bellas durmientes

Aquest volum recull tres històries de Yasunari Kawabata. A banda de la petita novel·la que li dóna nom, trobem els contes Un brazo i Sobre pájaros y animales. Tots dos els he trobat inquietants i tèrbols, no m’han agradat gaire, però no perquè no hagi qualitat literària, sinó perquè no són el meu pal ni en estil ni en estat d’ànim. En canvi, La casa de las bellas durmientes m’ha semblat molt bona i m’ha fet ballar el cap durant força estones.

L’argument de La casa de las bellas durmientes és original i apassionant: un bordell on els client són tots vells que ja no poden mantenir relacions sexuals, i acudeixen per a passar la nit amb noies molt joves que dormen narcotitzades. Les normes de la casa són estrictes: no es pot fer res indecorós amb la noia, però la imaginació és lliure. La trama no és gens complexa: es limita a les poques visites que efectua l’ancià senyor Iguchi a aquest establiment. Contemplem les seves pors, els seus records de joventut, els amors passats evocats pels cossos temptadors amb qui comparteix la nit, la sensualitat transmesa pel cos d’una noia jove, i la frustració pel fet que els desitjos de la ment no es poden satisfer per la incapacitat corporal o el pudor personal.

En les tres històries es repeteixen alguns temes: trobar sentit a la vida a través d’algun plaer, el poder sobre algú altre com a font de plaer, l’eròtica de la crueltat i la decadència de l’ésser humà. No són obres filosòfiques, però Kawabata és d’aquells que es recreen en la forma i només suggereixen el fons. Et planta al davant tots els elements del quadre i deixa que el lector faci la composició, i això acostuma a traduir-se, quan l’argument té interès, en evocacions profundes.

L’estil narratiu és brutalment pausat. O poèticament delicat, com preferiu. De fet, sospito que en el japonès original ha de semblar-se més a la poesia que no a la narrativa, i que les combinacions de les paraules ha de tenir una musicalitat determinada. Això si, si sou impacients millor que us prengueu una til·la: Kawabata pot dedicar-li una pàgina sencera a la descripció d’un braç, a com aparta el protagonista el colze d’una noia, o a com era l’aroma que desprenien les flors que havia a l’habitació.

Els dos contes que acompanyen el relat principal, a més de continuar amb un estil narratiu que pel meu gust no és prou directe, tiren més per la via morbosa que no per la poètica. En especial Sobre pájaros y animales l’he trobat fins i tot desagradable. Un brazo m’ha fet pensar en la part fosca de l’amor, allò de cruel que hi ha en voler posseir l’amant i el prop que està la consumació de l’amor de la destrucció d’un vincle fascinant.

Com podeu veure, Yasunari Kawabata m’ha mogut del romànic cap el barroc.

Salut i sort,

Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Luis de Caralt Editor, S.A., 1997.
Traducció de Pilar Giralt.

True Tales of American Life

Us explico una anècdota. Un tal Josh Dorman estava fent neteja de la casa d’estudiants que compartia amb més companys de la Universitat. Durant anys van estar guardant tot el correu per a antics estudiants que havien ocupat la casa abans que ells però havien marxat sense donar cap adreça. Sense cap raó, simplement perquè els que habitaven la casa abans també ho feien. Aquell dia es decideixen a fer fora aquella pila immensa del sótan. Un amic seu agafa la càmera de video i improvisen una performance amb les cartes que estan a punt de llençar, gairebé tot correu comercial, i n’obren una a l’atzar, dirigida a un tal Robert Jaffe, a qui anava adreçada una d’aquelles cartes del tipus que ningú no vol rebre. I els dos amics fan la paròdia de l’home emocionat de rebre-la. Mentre continua la broma sóna el timbre de la porta i tots dos van a obrir. Hi ha un tal Robert Jaffe que es passava per allí, a veure si en aquests anys s’havia rebut correu per a ell. Ho explica Josh Dorman a un relat anomenat No Forwarding Address.

True Tales of American Life

L’emisora pública de ràdio d’Estats Units té un programa d’un gran prestigi, All Things Considered. L’edició de cap de setmana del programa es va posar en contacte amb Paul Auster per a que ell escrigués i dictés alguns contes curts pel programa. Auster no tenia ganes de fer-ho, però el que va proposar primer i tirar endavant després, va ser demanar a la gent que escrigués les seves històries. Va demanar històries breus, que es poguessin llegir en pocs minuts i que fossin verídiques. Podien ser menjades de tarro que havien tingut, anécdotes pròpies o d’algú que se les havia explicat, somnis que havien tingut, o coses curioses que havien observat en la seva experiència vital. A la introducció, Paul Auster aclareix el que buscava:

“What interested me most were stories that defied our expectations about the world, anecdotes that revealed the mysterious and unknowable forces at work in our lives, (…) in other words, true stories that sounded like fiction.”

La National Public Radio va començar a rebre milers de cartes amb històries d’oïents. Després d’explicar-les per la ràdio, Paul Auster va sel·leccionar-ne cent setanta-vuit de les quatre mil que va llegir i les va publicar en aquest volum, que es va publicar originalment amb el títol I Thought My Father Was God, and Other True Tales from NPR’s National Story Project. Es veu que només les ha prologat i recopilat, no ha alterat cap text que ha enviat la gent.

De què va escriure la gent? Del joc de porcelana o la gronxadora que desapareixen a una punta del país i són retrobades a l’altra punta al cap de molt de temps; de la persona que confon dos cops a una altra amb una tercera, el primer cop a Nova York i el segon a San Francisco; d’aquell cop que passejant per Venice Beach a Los Angeles recordes per primer cop en vint anys algú que vas conèixer a Filadelphia i li expliques a la teva parella, cinc minuts abans de trobar-te de morros amb aquella persona.

Tot això són anécdotes més o menys inofensives, però n’hi ha que tenen més gràcia o més suc.

Com Rascal, que a més de ser un conte de Yale Huffman és el nom del gos que tothom del poble coneixia, i que sempre seguia obedient el seu amo. Fins i tot el dia que aquest feia de cap d’una processó del Ku Klux Klan. I així va ser com es va saber que aquest bon veí tenia una doble vida.

A A Little Story About New York, Dana T. Payne parla d’un Upper West Side en el que durant l’estiu de l’any 79 els veïns sortien a passar el vespre a la porta de casa i petar la xerrada, els uns amb els altres, igual que jo fa molts anys que no veig fer a La Ràpita i mai no he vist a Barcelona. A Dancing in 74th Street, Catherine A. Alexander descriu un entorn semblant a un barri llatí també de Nova York.

He trobat esfereidora American Oddissey, de Jane Adams, sobre les dificultats d’una mare de quatre criatures abandonada pel seu marit durant la Gran Depressió. I colpidora i molt suggerent One Thousand Dollars, on I.Z. relata com la van estafar fent-li una prova per a fer d’actriu porno en un moment en que ni tenia feina, ni diners, ni futur aparent ni gaire autoestima.

A Greyhounding, Beth T. Goff, parla de la seva amistat que dura tota la vida amb una dona que va conèixer a un bus durant tres dies de viatge. Un antic conductor de tranvia de San Francisco ens explica a The Iceman of Market Street una història de gent que no té res i ho comparteix tot. Algú que es diu Dede Ryan descriu en les tres magnífiques pàgines de Martini With a Twist tot el plaer al paladar i el glamour al cap que hi ha en una copa de Martini.

B.C. va cansar-se de treballar a l’edat de 57 anys i, amb la renda de poc més de tres cents dólars mensuals que li donaven els seus estalvis se’n va anar a viure a un petit poble d’Arizona, on sobreviu a una tenda de campanya, fa servir la piscina i les dutxes del college on s’ha matriculat, passa tot el seu temps lliure a la biblioteca i fa equilibrismes per a alimentar-se durant tot el mes d’una manera sana. Al final de Homeless in Prescott, Arizona, demana que preguem per ella si neva a l’hivern.

A Where In the World is Era Rose Rodosta? Carolyn Rasher explica que d’adolescent no es va atrevir a ser amiga de la noia negra i pobra a la que públicament menyspreava però que secretament admirava pel bé que dibuixava. Una història semblant l’explica Marc Mitchell a The New Girl, on confessa que de nen es va dedicar a fer-li el buit a una nova veïna afroamericana sense motiu, només perquè la seva companya habitual de jocs també ho feia.

I també surten els somnis. A ma mare se li va aparèixer son pare en un somni, que feia anys que era mort, per a portar-la per enmig d’un camp de batalla desolat i en un moment li va dir: és ton cosí, que està ferit, però es recuperarà. I mesos més tard la família va rebre una carta que deia que aquell noi havia estat ferit durant el desembarcament a Normandia, just en el mateix moment (comptant la diferència horària) en que ma mare va somniar allò. Amb més gràcia ho explica Richard R. Rosman a D-day. D’històries de guerra, de real i sense somnis, un país com els EUA en genera moltes. Aquí en surten algunes en primera persona, del Vietnam i de la Segona Guerra Mundial, i també records del que explicava el pare de la Primera Guerra Mundial o l’avi de la Guerra de Secessió.

Moltes històries, però cap com A Shot In The Light, quan Lion Goodman va ser disparat quatre cops per un lladre que el va tenir segrestat i amb el que, amb paciència i diàleg, va acordar que no el denunciaria si l’acompanyava a l’hospital. I va viure per contar-ho.

Aquest llibre no és Literatura, però és experiència de vida: hi ha alguna història que es fa pesada, però la majora et fan pensar, somriure o t’emocionen. Perquè els americans, tot i viure a un país molt diferent del nostre, són iguals que nosaltres: pobres humanets indefensos davant d’un món maravellós i sorprenent.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Auster (ed.)
True Tales of American Life
Faber and Faber, 2001.

Vuitanta-sis contes

Porto un temps llegint la recompilació de Vuitanta-sis contes que Quaderns Crema va publicar dels primers llibres de contes del Quim Monzó.

És una lectura que vaig escalant: quan acabo un recull de contes que va formar un llibre, l’alterno amb un altre llibre, o més, o sigui que porto amb la història un bon grapat de mesos amb el Quim. De fet, com que no em perdo cap dels seus articles al suplement de La Vanguardia, mai no l’abandono.

Els dos primers, Uf, va dir ell i Olivetti, Moulinex, Chaffoteux et Maury, no em van emocionar especialment. Monzó ja marca el seu estil inconfusible, directe i iconoclasta alhora, però les històries que explica no em toquen cap fibra. Amb L’illa de Maians si em desperta un viu interès, especialment en l’eròtic La qualitat i la quantitat, excel·lent idea a desenvolupar per un bon film. No he vist El Perquè de Tot Plegat de Ventura Pons i no sé què hi va incloure.

El Perquè de Tot Plegat ja em sembla un recull molt més interessant. Continuen havent alts i baixos, però l’estil ja està depurat i jo ja m’he acostumat a la mecànica de la literatura de l’autor. A més, ha escrit uns quants contes que toquen les fibres interiors. Els personatges de Monzó estan desamparats davant dels seus sentiments, les seves inseguretats i angoixes, i les casualitats més ínfimes de la vida, a les quals no saben vèncer. No hi ha cap línea moralitzant, tot el contrari. Hi ha una reflexió de perquè li donem tantes voltes a perquè passen coses i en canvi no parlem clar quan toca fer-ho. I també trobo una ridiculització de les postures maximalistes, completament certes, totalment segures, ja siguin religioses, estètiques o polítiques. Tot plegat molt saludable.

Vaig llegir ja fa temps la traducció que el mateix Monzó va fer d’un recull de contes clàssics reconvertits a políticament correctes. Desconec què va ser primer, però els princeps blaus i les princesetes que apareixen a algunes historietes del Quim són deliciosament ridículs, fora de lloc, com la seva moralina en un món cínic i que ja no espera quaranta anys a que desperti la Bella que dorm al bosc.

Salut i sort,
Ivan.