Dones i rodes

Enhorabona pels d’Audi!  Han pagat per un anunci molt ben parit i que ataca un prejudici molt estès.  I, principalment, defensen els seus interessos promovent l’automobilisme entre les seves potencials clientes, que per això paga l’empresa.

No us penseu que Suïssa, per ser més avançat en d’altres aspectes, s’escapa d’aquests prejudicis. Avançat, però conservador, i molt conservador. Ja vaig comentar que la situació en quant a violència domèstica és encara pitjor que al sud dels Pirineus. I com a mostra adjunto la portada d’aquest catàleg de rodes.

masclisme-motor

La imatge, mirada amb sentit de l’humor, denuncia la intolerable discriminació que pateixen els compatriotes de Roger Federer. Mentre està àmpliament acceptat que les noies es canviin les rodes per a lluir millor xassis, els pobres homes només ho poden fer si tenen una llicència professional que ho justifiqui. Qüestió de temperatura, és clar, per això ella va amb tirants mentre ell s’ho tapa tot. Potser per amagar que no porta corbata?

Aprofito per a comentar que a Suïssa, en contra de la llegenda àmpliament difosa, no és obligatori canviar les rodes segons l’estació de l’any. Però si és molt recomenable perquè, en cas d’accident, l’asseguradora mirarà ben al detall que el cotxe estiguès en perfecte estat de conducció i això, entre el novembre i el març i segons on siguis, vol dir rodes amb relleu especial. I si no les portaves, ells no pagaran.

Salut i sort,
Ivan.

Llibertat i seguretat

Havia vist això a Alemanya, i aquest any m’ho he trobat a Suïssa.


Aquests cartells són els que indiquen la zona femenina, la més propera a la porta, a l’aparcament de Murten. Es suposa que els conductors han de buscar altres llocs i deixar aquestes places per a les conductores que viatgen soles.

Hi ha una preocupació sobre dones que hagin d’accedir soles, potser de nit, a àrees fosques o aillades. Però no és només això.


Aquests cartells estan penjats pel centre de Berna. El missatge que transmeten, molt resumit, és que al sortir de nit i encara que hi hagi influència de l’alcohol, s’ha de respectar en tot moment l’altra persona, no invadir el seu espai personal sense permís, etc., i demana explícitament a la gent que si pateix o és testimoni d’algun acte sexista, inclús si es pot resoldre fàcilment sense ajut, es comuniqui al personal del lloc public on passi, perquè d’altres persones poden haver patit també abusos.

Hi ha vàries maneres d’encarar aquest tema. El masclisme, la inèrcia cultural, … i la quantitativa.

Penseu que aproximadament el 52% té algun problema o limitació a l’hora de gaudir d’una cosa tan bàsica com és la seva llibertat per a relacionar-se amb l’entorn. Sóna prou greu?

Afegeixo un parell d’articles que em va descobrir la Izumi:

No sé què és més esfereïdor: que hagi noies que els escriguin, o que hagi nois que les jutgin com paranòiques.

Viatjar, no diguem ja canviar de país, té això: et trobes amb coses noves que et fan replantejar aspectes vells de la teva vida. A Suïssa es fan campanyes i es prenen mesures per a garantir que les noies, aproximadament la meitat de la població del país, no tingui problemes a l’hora d’exercir la seva llibertat. A Catalunya no es fan. Perquè no cal?

Salut i sort,
Ivan.

Masclisme tèxtil

Masclisme tèxtil

Mon iaio Mariano va traspassar l’any 1975. Des d’aleshores, la iaia Remei va vestir sempre de negre, respectant el dol, com es deia aleshores. Bé, sempre no. Els darrers anys de la seva vida, més d’un quart de segle després, ja va poder portar vestits amb tons blancs i grisos. Però no recordo que tornès a vestir mai més de color.

Exactament igual que va passar amb la meva iaia Asunción (Pronuncieu assunsion, però no li digueu Assumpta; a La Ràpita és ben normal que la gent fes servir la forma castellana del seu nom, la que es va emprar per a batejar-los i registrar-los, tot i que parlin habitualment en català).

Els homes, però, en que portessin roba negra o fosca durant uns quants dies, ja feien.

Les meves iaies, per cert, no les recordo haver vist mai a la platja. Segur que hi van anar, de joves, i m’imagino que feien servir banyadors que ocupaven la major part del cos, com els que ara s’anomenen burquinis i alguna gent té problemes en acceptar. Fins fa mig segle, el que no s’acceptava era el bikini. L’episodi que l’En guàrdia li va dedicar a la invasió de les sueques és tan didàctic com hilarant.

Suposo que ja veieu per on vaig. Però de moment prefereixo afegir-li una mica més de llenya al foc. Ara us parlaré de la meva filla, que no ha rebut cap mena d’instrucció religiosa. De fet, encara no té cap noció de “religió”, “cristianisme”, “islamisme”, ni res per l’estil. Resulta que al barri hi ha algunes famílies musulmanes. La del seu company de Kindergarten Yussuf, per exemple. La mare d’en Yussuf, que va arribar de Turquia fa una pila d’anys, sempre porta el cabell embolicat amb un hijab. La nena mai no ha fet cap comentari. Si que ha parlat, en canvi, quan ha vist altres musulmanes pel carrer, vestides amb chadors de colors vius, o tocades amb un shayla o un al-amira. Diu que li agradaria tenir-ne, que els troba molt macos. Si teniu dubtes sobre els diferents vels islàmics, aquí hi ha un dibuix aclaratori.

La meva filla mai no m’ha demanat per què vesteixen d’aquesta manera. Dóna per fet que si ho fan és perquè volen anar així vestides. Com ha de ser. Els adults hauriem de poder decidir lliurement com vestim, quina imatge donem de nosaltres. I les imposicions, siguin legals, socials o familiars, les trobo fora de lloc. La gent, i les senyores en particular, han de poder decidir lliurement com vestir.

Matiso: el burka em sembla una barbaritat de ca l’ample, i no em fa gràcia que la gent vagi amb la cara tapada pel carrer. Però per motius de seguretat i no d’intolerància a la religió. Si volem més seguretat, cal prohibir també els que entren a la botiga amb el casc de la moto posat, o els treballadors que són al carrer a l’hivern i que es tapen pel fred. Ai!

Afegeixo, encara que vosaltres ja ho sabeu, que a cap de les meves àvies ningú no va tenir pebrots de dir-li que els temps havien canviat i que ja podien vestir com els hi donès la gana i fer servir colors vius un altrer cop. Ni cap brètol va prohibir mai que les dones es disfracessin de personatges de La casa de Bernarda Alba per anar pel carrer.

Però els temps van canviar, i va ser com sempre: primer les circumstàncies (el règim franquista necessitava divises i bona imatge internacional); després la mentalitat; finalment els costums. En aquest ordre. I és un procés que cadascú va haver de fer individualment. Encara hi ha gent a Occident que no pot veure el bikini. O que s’ofenen si a una cantant se li surt una mamella durant una actuació. I no se’ls pot imposar una altra mentalitat, que no serveix de res. Nadie madura en cabeza ajena.

En el cas de les dones en països musulmans, crec que les circumstàncies que poden afavorir els canvis de mentalitat, ja es donen en algunes capes de la població d’alguns països. Les parabòliques fan que les imatges i els debats arribin arreu, però convé no posar al mateix calaix els casos egipci, iranià o kurd, totalment diferents. Un altre tema és que, vivint en dictadures, la llibertat és sempre molt limitada.

I si voleu, en podem parlar de més coses: la dictadura de la moda, els uniformes de les hostesses (les de vol, les dels programes televisius, les de les fires comercials…), els uniformes de les jugadores de voley-platja, etc. Però és que tot el tema es resumeix en: una persona ha de vestir com diu algú altre o com diu ella? I que habitualment han estat senyors qui han decidit com havia de vestir tothom, especialment les senyores.

Posats a escriure records, la primera nit a Beirut vam anar a una mena de bar on vam coincidir tres parelles. Les altres dues eren parelles d’amigues, assegudes cadascuna a una taula enfront nostre. Les dues noies de la taula a l’a nostra ‘esquerra vestien niqabs negres, i entre els turmells i la coronilla l’únic que es veia d’elles eren uns ulls ben maquillats. Les dues de la taula de la dreta anaven dressed to impress, preparades per a absorvir mirades masculines (o no) a qualsevol discoteca, tot lluïnt els seus cossos espectaculars. I encara més endavant vam coincidir a alguna terrassa amb una taula de noies on podies veure tot el ventall possible de vestuari.

Acabo, per fi, sorprenent-me dels problemes que poden generar determinats grups preocupats pels bons costums i la moral. Quan bufa el vent polític i de la por d’una banda, vinga a prohibir faldilles curtes, a pujar l’escot de la Rocío Jurado a televisió, o a bramar perquè la Shakira posa de moda els pantalons baixos i les calces a la vista. Canvia la por que han de predicar, vinga a demanar que les senyores es treguin roba!

Hi ha gent que en sap més i s’explica millor que jo. Aquí us deixo algunes lectures recomenables:

Salut i sort,
Ivan.

PS: la fantàstica fotografia de l’encapçalament és obra d’Eric i la model es diu Maritza Anain. L’he trobada a Flickr.

Roba de dona, cervell d’home

Que si, que milenis de civilització, però que la roba que vesteixen les dones continua sent d’allò més important.

I és clar, no és la roba de la dona. És la sexualitat i és la moral. I no precisament de la dona, sinó de l’home.

I és també, l’explotació comercial del cos femení, allò que s’ha anomenat la cosificació de la dona. Que de vegades és exagerat prendre-s’ho a la valenta, però de vegades és tan exagerat que fa mal al cor.

La part del cervell masculí que paga diners és sensible a la bellesa femenina de manera directament oposada a com ho és la part del cervell masculí que s’emprenya i prohibeix coses. Uns disposats a pagar per veure noies en bikini, altres disposats a tot per a que ningú les vegi.

És dominació de qui té el poder sobre qui no el té. És masclisme.

Digueu el que volgueu, però jo no veig altra solució que molta inversió en educació per anar canviant, mica en mica, mentalitats. Que són molt difícils de canviar. I això, malauradament per a les dones, vol dir molt de temps.

Salut i sort,
Ivan.