Estelades

La darrera i molt comentada polèmica sobre banderes i prohibicions dóna per a escriure pàgines i pàgines.

I això és molt perillós, especialment per a mi, que sóc més pesat que una vaca en braços i m’allargo més que un dia sense pa. I al final, tot és ben simple: viu i deixa viure. No entenc com aquesta mentalitat no està més estesa.

És més, no entenc com a Espanya aquesta mentalitat no està més estesa, amb la fama de tolerantes i saber viure bé que té el país. Aquesta fama, és merescuda? Més aviat, trobo, el que hi ha és una vagància que ens porta a no fer res quan davant nostre algú fa quelcom que no li agrada, però deixem fer. I després ens emplenem la boca criticant-ho.

Enteneu-me, no defenso la indiferència davant del que ens passa pel davant. Defenso que, a diferència del que sostenen molts, és pot parlar de política, religió o del que sigui. Que això hauria de ser el normal. I que veure que els altres manifesten públicament les seves opinions hauria de ser normal, encara que no estiguem d’acord ni en què proposen ni en com ho expressen.

I si, els mitjans de comunicació, la manipulació, bla, bla, bla … Tot el que volgueu, però al final, la gent s’emprenya pel que considera important de debó.

És ben curiós un país que tolera la corrupció, la delinqüència o la manca d’honestedat (no només dels polítics: dels nostres, siguin familiars, del mateix equip de futbol o de la mateixa corda política) però en canvi no respecta que algú dels altres faci una declaració pública de la seva opinió.

república-de-casa-meva

Que es barallin els altres. Jo estic massa ocupat intentant gaudir de la vida.

Salut i sort,
Ivan.

Magnetic Wellness

La foto està feta ràpidament, per a que la depenenta de la botiga no tingui temps a venir-me a preguntar si vull més informació sobre aquest producte miraculós.

Foto d'un prospecte de venda de joieria amb propietats magnètiques curatives.

La botiga és d’esport i especialitzada en corredors. Els corredors ara són runners, però les sabatilles continuen sent essencialment el mateix, igual que la resta d’articles que hi venen. Però a més han afegit, igual que moltes farmàcies, productes que ningú sap perquè però diuen que milloren la salut.

El de la foto és una joia, penjoll i arracades, que mitjançant les seves no especificades propietats magnètiques millora el benestar del cos. Això és el que diu la propaganda. Del cos de qui cobra els diners, no del que vesteix l’andròmina. Això ho dic jo.

Si algú digués que portar una brúixola a sobre us ajuda a no caure malalts, oi que l’enviarieu a pastar fang?

La manca de pensament crític ha fet molt de mal. Ho patim cada dia amb la política, ho hem patit històricament amb la religió i ara ho patim també amb els venedors moderns d’ungüents i artilugis que ja no prometen que torni a crèixer el cabell sinó que asseguren que ho curen tot sense explicar res de bo.

I clar, passa el que passa, que de vegades és molt trist perquè era perfectament evitable i afecta a més gent de la que pren una decisió personal.

Passa per vàries raons, la primera de les quals és l’escassa qualitat de l’educació en general. Les autoritats estan molt conscienciades en instruir treballadors eficaços però no gaire interessades en educar ciutadans lliurepensadors. Això fa que una part amplíssima de la població sigui massa crèdula davant de paraules boniques, no exerciti la lògica a l’analitzar els raonaments que escolta, tingui dificultats de comprensió davant les explicacions científiques (o directament mandra d’esforçar-se en entendre) i, a més, sigui víctima de la tendència dels mitjans de comunicació pels titulars impactants i vendre possibilitats teòriques per sobre de la realitat.

El mètode científic és molt recent en termes històrics, però prou antic com per a poder copsar el que suposa en termes d’eficàcia: compareu els avenços tècnics i científics anteriors al segle XVI amb els que han vingut després, i amb l’acceleració progressiva de la innovació.

Ciència no és allò que diuen uns senyors amb bata blanca i un títol d’una universitat de prestigi; ni tampoc el que diu qualsevol que té boca i ganes de parlar; ni és ”tradicionalment la veu de l’home blanc burgés occidental i patriarcal” com diu per twitter alguna opinadora que té més boca que cervell. Ciència és allò que es fa seguint un mètode rigurós, que pot reproduir qualsevol altre perquè s’ha explicat per escrit detalladament, i que ha estat revisat i validat per altres que tenen qualificacions professionals comunment acceptades com a solvents.

Tot i que universitats com la UB, per raons econòmiques, de vegades juguen a alimentar el debat. Però és una bona notícia que, finalment i també per raons econòmiques, la UB hagi suprimit el seu màster sobre homeopatia.

La ciència acostuma a anar recolzada per una forta base matemàtica. Els xarlatans, només per xerrameca. Bonica, però buida.

El de les pulseres i altres estris miraculosos té també una explicació en clau de diners i esforç. Tothom diu que per ells els diners no són tant importants, però a l’hora de la realitat moltíssima gent escull pagar en lloc d’invertir temps i esforç. L’autoengany de pensar que pel fet de pagar ja fan alguna cosa envers l’objectiu. Passa amb això i passa també amb qui compra productes cosmètics amb preus exagerats, amb qui acumula llibres que no llegeix, amb els que paguen els rebuts de gimnassos als que no van.

Buscar informació de qualitat costa un munt avui dia. Entendre articles científics, o divulgatius de bona qualitat, també costa. Esbrinar qui paga l’article i per a què, també. Són raons que expliquen perquè molta gent delega la verificació en gent que s’explica de manera simple i entenedora. Però tot això costa vides. De malalts, de nens no vacunats, de companys d’escola de nens no vacunats.

Cada vegada que veig que els tractaments homeopàtics reben la mateixa consideració que els farmacèutics; o que gent que no ha completat estudis de medicina fa servir l’ambigu títol de “terapeuta” penso que, com a societat, hem aprés molt poc i estem fent algunes coses molt malament. Especialment, les autoritats públiques en temes sanitaris i les universitats.

Salut i sort,
Ivan.

Memòria

Vista en sèpia del Portal de l'Àngel de Barcelona, cap el 1914, amb un tramvia circulant davant l'Acadèmia Cots

Gràcies a la Núria descobreixo aquesta foto del Portal de l’Àngel, cap a l’any 1914. Ella comenta l’Acadèmia Cots era al costat del Carrer Santa Anna, i que encara no hi havia Can Jorba.

La Núria i jo som de la mateixa generació, la que no ha vist mai Can Jorba. I tot i així ens hi referim amb comoditat i per nosaltres és un punt concret del mapa de Barcelona. Igual que ho és Can Pistoles, on jo no he vist mai cap western i en canvi si vaig veure un munt de cops el Rubianes.

Crec que altres cops ja he comentat això dels capricis de la memòria. Trobo fantàstica aquesta transmissió d’imaginari entre generacions, que jo consideri propis records que són de segona mà, dels meus pares i la seva colla. I m’imagino que els que han viscut personalment un fet històric de cert dramatisme influeixen d’aquesta manera poc conscient en com l’assimilaran les següents generacions. Teniu per escollir: la Setmana Tràgica, el 14 d’abril, la mort de Carrero Blanco o de Franco, etc.

La millor història de memòria històrica crec que me la va explicar el meu amic Jep quan va tornar de Managua. Es veu que ell li demanava a la gent on era determinat lloc, i la gent li contestaven que ”al lado del edificio de correos” o ”enfrente del mercado central” i tal, perquè allà (fa vint anys, d’això) les adreces amb nom de carrer i número no són costum. El tema és que la gent es referia (encara!) a les ubicacions originals d’aquests edificis, abans del terratrèmol que va sacsejar i aplanar completament la ciutat vint anys abans que ell hi anés.

Viatgem cap el futur, però ens enamora el passat.

Salut i sort,
Ivan.

Bon viatge, Sr. Mendiluce

Llegeixo amb tristesa el traspàs de José María Mendiluce.

No sóc un gran coneixedor de la seva biografia però sempre m’havia semblat una persona honesta i compromesa, de les que s’arromanguen les mànigues per a deixar la casa més endreçada del que la van trobar a l’arribar.

La mena de persones que fan falta i que un país hauria d’estar orgullós de tenir. I no només això: els hauria de facilitar la feina.

Un altre d’aquests és el Jordi Savall, que sembla que ha refet la seva vida després de quedar-se vidu i que ha donat una interviu a El País Semanal on parla amb més seny i sensibilitat que la immensa majoria de gent que apareix cada dia a la televisió o la ràdio.

Són, també, la mena de gent que deixa memòries interessants, tot i que en el cas de Mendiluce, com també lamenta el Pere Vilanova, no les ha publicades, si és les va arribar a escriure.

Bon viatge, Senyor Mendiluce.

Salut i sort,
Ivan.