Masclisme tèxtil

Masclisme tèxtil

Mon iaio Mariano va traspassar l’any 1975. Des d’aleshores, la iaia Remei va vestir sempre de negre, respectant el dol, com es deia aleshores. Bé, sempre no. Els darrers anys de la seva vida, més d’un quart de segle després, ja va poder portar vestits amb tons blancs i grisos. Però no recordo que tornès a vestir mai més de color.

Exactament igual que va passar amb la meva iaia Asunción (Pronuncieu assunsion, però no li digueu Assumpta; a La Ràpita és ben normal que la gent fes servir la forma castellana del seu nom, la que es va emprar per a batejar-los i registrar-los, tot i que parlin habitualment en català).

Els homes, però, en que portessin roba negra o fosca durant uns quants dies, ja feien.

Les meves iaies, per cert, no les recordo haver vist mai a la platja. Segur que hi van anar, de joves, i m’imagino que feien servir banyadors que ocupaven la major part del cos, com els que ara s’anomenen burquinis i alguna gent té problemes en acceptar. Fins fa mig segle, el que no s’acceptava era el bikini. L’episodi que l’En guàrdia li va dedicar a la invasió de les sueques és tan didàctic com hilarant.

Suposo que ja veieu per on vaig. Però de moment prefereixo afegir-li una mica més de llenya al foc. Ara us parlaré de la meva filla, que no ha rebut cap mena d’instrucció religiosa. De fet, encara no té cap noció de “religió”, “cristianisme”, “islamisme”, ni res per l’estil. Resulta que al barri hi ha algunes famílies musulmanes. La del seu company de Kindergarten Yussuf, per exemple. La mare d’en Yussuf, que va arribar de Turquia fa una pila d’anys, sempre porta el cabell embolicat amb un hijab. La nena mai no ha fet cap comentari. Si que ha parlat, en canvi, quan ha vist altres musulmanes pel carrer, vestides amb chadors de colors vius, o tocades amb un shayla o un al-amira. Diu que li agradaria tenir-ne, que els troba molt macos. Si teniu dubtes sobre els diferents vels islàmics, aquí hi ha un dibuix aclaratori.

La meva filla mai no m’ha demanat per què vesteixen d’aquesta manera. Dóna per fet que si ho fan és perquè volen anar així vestides. Com ha de ser. Els adults hauriem de poder decidir lliurement com vestim, quina imatge donem de nosaltres. I les imposicions, siguin legals, socials o familiars, les trobo fora de lloc. La gent, i les senyores en particular, han de poder decidir lliurement com vestir.

Matiso: el burka em sembla una barbaritat de ca l’ample, i no em fa gràcia que la gent vagi amb la cara tapada pel carrer. Però per motius de seguretat i no d’intolerància a la religió. Si volem més seguretat, cal prohibir també els que entren a la botiga amb el casc de la moto posat, o els treballadors que són al carrer a l’hivern i que es tapen pel fred. Ai!

Afegeixo, encara que vosaltres ja ho sabeu, que a cap de les meves àvies ningú no va tenir pebrots de dir-li que els temps havien canviat i que ja podien vestir com els hi donès la gana i fer servir colors vius un altrer cop. Ni cap brètol va prohibir mai que les dones es disfracessin de personatges de La casa de Bernarda Alba per anar pel carrer.

Però els temps van canviar, i va ser com sempre: primer les circumstàncies (el règim franquista necessitava divises i bona imatge internacional); després la mentalitat; finalment els costums. En aquest ordre. I és un procés que cadascú va haver de fer individualment. Encara hi ha gent a Occident que no pot veure el bikini. O que s’ofenen si a una cantant se li surt una mamella durant una actuació. I no se’ls pot imposar una altra mentalitat, que no serveix de res. Nadie madura en cabeza ajena.

En el cas de les dones en països musulmans, crec que les circumstàncies que poden afavorir els canvis de mentalitat, ja es donen en algunes capes de la població d’alguns països. Les parabòliques fan que les imatges i els debats arribin arreu, però convé no posar al mateix calaix els casos egipci, iranià o kurd, totalment diferents. Un altre tema és que, vivint en dictadures, la llibertat és sempre molt limitada.

I si voleu, en podem parlar de més coses: la dictadura de la moda, els uniformes de les hostesses (les de vol, les dels programes televisius, les de les fires comercials…), els uniformes de les jugadores de voley-platja, etc. Però és que tot el tema es resumeix en: una persona ha de vestir com diu algú altre o com diu ella? I que habitualment han estat senyors qui han decidit com havia de vestir tothom, especialment les senyores.

Posats a escriure records, la primera nit a Beirut vam anar a una mena de bar on vam coincidir tres parelles. Les altres dues eren parelles d’amigues, assegudes cadascuna a una taula enfront nostre. Les dues noies de la taula a l’a nostra ‘esquerra vestien niqabs negres, i entre els turmells i la coronilla l’únic que es veia d’elles eren uns ulls ben maquillats. Les dues de la taula de la dreta anaven dressed to impress, preparades per a absorvir mirades masculines (o no) a qualsevol discoteca, tot lluïnt els seus cossos espectaculars. I encara més endavant vam coincidir a alguna terrassa amb una taula de noies on podies veure tot el ventall possible de vestuari.

Acabo, per fi, sorprenent-me dels problemes que poden generar determinats grups preocupats pels bons costums i la moral. Quan bufa el vent polític i de la por d’una banda, vinga a prohibir faldilles curtes, a pujar l’escot de la Rocío Jurado a televisió, o a bramar perquè la Shakira posa de moda els pantalons baixos i les calces a la vista. Canvia la por que han de predicar, vinga a demanar que les senyores es treguin roba!

Hi ha gent que en sap més i s’explica millor que jo. Aquí us deixo algunes lectures recomenables:

Salut i sort,
Ivan.

PS: la fantàstica fotografia de l’encapçalament és obra d’Eric i la model es diu Maritza Anain. L’he trobada a Flickr.

Roba de dona, cervell d’home

Que si, que milenis de civilització, però que la roba que vesteixen les dones continua sent d’allò més important.

I és clar, no és la roba de la dona. És la sexualitat i és la moral. I no precisament de la dona, sinó de l’home.

I és també, l’explotació comercial del cos femení, allò que s’ha anomenat la cosificació de la dona. Que de vegades és exagerat prendre-s’ho a la valenta, però de vegades és tan exagerat que fa mal al cor.

La part del cervell masculí que paga diners és sensible a la bellesa femenina de manera directament oposada a com ho és la part del cervell masculí que s’emprenya i prohibeix coses. Uns disposats a pagar per veure noies en bikini, altres disposats a tot per a que ningú les vegi.

És dominació de qui té el poder sobre qui no el té. És masclisme.

Digueu el que volgueu, però jo no veig altra solució que molta inversió en educació per anar canviant, mica en mica, mentalitats. Que són molt difícils de canviar. I això, malauradament per a les dones, vol dir molt de temps.

Salut i sort,
Ivan.

Pink Panthers a Barcelona

Pink Panthers a Barcelona

Èxit inqüestionable de la policia espanyola, que ha detingut cinc pink panthers quan intentaven robar una joieria del Passeig de Gràcia.

Però el que més m’ha impactat de la notícia que ha publicat El Periódico és la reacció infantil, inconscient, estúpida, de gent que veient que havien trets i risc físic s’ha posat a fer servir els mòbils per a immortalitzar el moment.

Narcisisme, afany de protagonisme, pèrdua del sentit de la realitat, confusió entre el que és una pel·li d’acció i la vida real, o tot plegat?

Perdem drets civils i possibilitats econòmiques reals mentre guanyem hipotètiques possibilitats de notorietat virtual. No compensa. I no ens enterem.

I a tot això, els mitjans de comunicació (corregiu-me si us plau si m’he perdut quelcom interessant) han deixat passar la història d’una mítica banda d’atracadors, perquè són més importants els pets de les estrelles del futbol i el que xerren quatre malparlats que no han pegao un sello a la seva vida.

Els que vulgueu saber més sobre els Pink Panthers podeu llegir un article a New Yorker del 2010 o mirar el documental que els va fer la BBC. Algú n’acabarà fent una pel·lícula, i m’agradaria que fos en John McTiernan.

Salut i sort,
Ivan.

Estelades

La darrera i molt comentada polèmica sobre banderes i prohibicions dóna per a escriure pàgines i pàgines.

I això és molt perillós, especialment per a mi, que sóc més pesat que una vaca en braços i m’allargo més que un dia sense pa. I al final, tot és ben simple: viu i deixa viure. No entenc com aquesta mentalitat no està més estesa.

És més, no entenc com a Espanya aquesta mentalitat no està més estesa, amb la fama de tolerantes i saber viure bé que té el país. Aquesta fama, és merescuda? Més aviat, trobo, el que hi ha és una vagància que ens porta a no fer res quan davant nostre algú fa quelcom que no li agrada, però deixem fer. I després ens emplenem la boca criticant-ho.

Enteneu-me, no defenso la indiferència davant del que ens passa pel davant. Defenso que, a diferència del que sostenen molts, és pot parlar de política, religió o del que sigui. Que això hauria de ser el normal. I que veure que els altres manifesten públicament les seves opinions hauria de ser normal, encara que no estiguem d’acord ni en què proposen ni en com ho expressen.

I si, els mitjans de comunicació, la manipulació, bla, bla, bla … Tot el que volgueu, però al final, la gent s’emprenya pel que considera important de debó.

És ben curiós un país que tolera la corrupció, la delinqüència o la manca d’honestedat (no només dels polítics: dels nostres, siguin familiars, del mateix equip de futbol o de la mateixa corda política) però en canvi no respecta que algú dels altres faci una declaració pública de la seva opinió.

república-de-casa-meva

Que es barallin els altres. Jo estic massa ocupat intentant gaudir de la vida.

Salut i sort,
Ivan.