Stopp Gewalt

Els països més desenvolupats políticament o culturalment no necessàriament són millors socialment. La societat pot ser més avançada, però els humans som bàsicament iguals arreu.

stopp gewalt

Ja fa sis anys que es fan campanyes sobre el tema dels pacients agressius amb el personal sanitari. Però a més el problema s’està agravant: el 2014 es van registrar 20 agressions físiques o expressions verbals violentes al personal sanitari de l’Inselspital, l’hospital universitari i de referència a Berna; el primer semestre del 2016 van pujar fins a 32; les autoritats van dir que prou. Han engengat una altra campanya de sensibilització i han contractat més personal de seguretat. Ho explicava un butlletí mèdic. Amb la violència, poca broma.

Digueu-me curt o insensible, però és quelcom que no entenc. O millor dit, no entenc l’abast que té. Si entenc que quan la gent és a un hospital, sigui com a pacient o com a acomplanyant, està sotmesa a una tensió poc habitual i de vegades extrema. Però amb un mínim de racionalitat s’entén que el personal mèdic és la única esperança que tenen per a sortir-se’n.

També cal dir i ben alt una altra cosa. La professió mèdica està fracassant en la comunicació efectiva i emocionalment intel·ligent. Una persona que parla amb un metge és una persona que necessita ajuda i consol. I els metges i altres professionals sanitaris, moltes vegades, es miren els pacients i especialment els seus acompanyants des d’un pedestal de supèrbia. Al metge que li va dir a ma mare que li havien d’extirpar un pit i que es queixava perque no feia mala cara, una bona hòstia no li hauria sobrat. I ho dic molt civilitzadament.

Aquesta manca d’habilitat comunicativa, lluny de ser una anècdota en un afegit molest a l’activitat mèdica, és un problema que ataca el moll de l’os del sistema sanitari. La puixança que tenen l’homeopatia i altres collonades alternatives (de debó algú pot creure que es pot curar ensumant flors i escoltant música?) té molt a veure amb que els professionals mèdics no saben explicar el que passa a la gent que, per una raó o altra, no ha estudiat la carrera de Medicina.

El de les agressions als professors és un altre tema. Relacionat, però diferent.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Un veritable tresor de dots humans, que no poden manifestar-se o rendir a fons, combatuts per una sort obtusa i cega, es per així diàriament, com una deu en ple desert. En canvi, cada dia un cúmul d’atzars absurds enlaira veritables legions de perfectes ineptes. A qui té els ulls prou ardits per a mirar-lo cara a cara, sense haver d’aclucar-los, el món no dóna pas precisament la impressió d’una cosa endegada amb intel·ligència i justícia. De lleis veritables, de lleis infal·libles, només n’hi ha per al món físic. El món dels cors que bateguen, els esperits que lluiten i les bosses que malden per omplir-se sens mida, més aviat donen idea d’un caos sempre enfebrat, com un firal ple de gitanos on, absent o distreta la guàrdia, el mot d’ordre és: campi qui pugui. I sovint els més armats o afavorits del desori no són pas, ni de bon tros, els qui caldria que ho fossin.

GazielTots els camins duen a Roma.
Edicions Proa. Barcelona, 2015. (Primera edició, del 1953.)

Descansi en pau

Descansi en pau

Em sap molt greu el traspàs de la Carme. No la coneixia personalment, només la seva faceta pública i a través del filtre dels mitjans de comunicació, amb els quals m’havia format una imatge gens afavoridora d’ella. Però insisteixo, no la coneixia, només coneixia la professional de la política.

Humanament, ha estat una sorpresa i un cop. Una noia de la meva generació, morta de sobte i prematurament i que deixa un fill petit… M’ha impactat i m’ha sabut molt greu per ella i per la gent que l’estimava.

Una altra cosa és que simpatitzi amb el circ hipòcrita que, com sempre que traspassa algú conegut, s’ha organitzat. Aquí senyalo mitjans de comunicació, partits polítics i, ai!, el Govern.

Els obituaris i titulars han destacat unànimement que va ser la primera dona en ser Ministre de Defensa. És un titular tan cert com discutible:
– Primer, que ja fa molts anys que va haver la primera ministra (na Federica Montseny);
– segon, que ha hagut una ministra amb un ministeri més important (l’Elena Salgado);
– i tercer i més important, que la mateixa Carme Chacón abans ja havia estat Ministra d’Habitatge.

Precisament com a Ministra d’Habitatge amb Rodríguez Zapatero va exercir polítiques continuistes en un moment en que el problema de l’habitatge ja era una realitat palpable per a molts espanyols i ja es parlava de bombolla immobiliària.

En el seu pas pel Ministerio de Defensa no va poder (o no va voler) renegociar els contractes draconians que obliguen el Reino de España a comprar abundant material militar a la indústria bèlica alemanya. Especialment sagnant és el cas dels blindats, que no es poden emprar a les missions internacionals perquè Espanya no té transports amb que portar-los on es necessiten. Si que va permetre que els detalls significatius d’aquesta compra d’armes, decidida i signada per José María Aznar, es publiquessin a El País.

A la Carme Chacón no li va donar temps a aconseguir que un esborrany de llei sobre secrets militars fos aprovat per les Corts. Això hagués permés, potser, desclassificar documentació per a que els historiadors poguessin estudiar millor la Guerra Civil, la d’Ifni, la Marcha Verde, i el paper de l’exèrcit durant el franquisme i la Transición. I també durant el regnat d’Alfonso XIII, que ha Espanya la confidencialitat dels documents governamentals no caduca mai.

A banda deixo el seu paper en la política del partit socialista. Els que vivim la Política des de fora en tenim una imatge idealista d’aquesta activitat, molt diferent de la que tenen els que hi viuen d’ella, honradament guanyant un sou a final de mes. I de trepes, de colzades i de cinisme n’hi ha a totes les organitzacions jeràrquiques. I la Chacón tampoc no em sembla l’exemple més palmari d’això que apunto.

Quan va nàixer el seu fill va aparèixer en un dolçíssim article amb ampli desplegament fotogràfic que li va organitzar El País Semanal. La presentaven com un exemple de dona que triomfava professionalment després d’haver-se esforçat molt i alhora gaudia d’una satisfactòria conciliació familiar.  Les elits són exemple de poques coses d’aquest estil. Per a exemple, que parlin de la meva amiga Irene, que es va pagar la carrera treballant de planxadora a deshores i havent de travessar un “descampat propici per a violacions”; i que anys més tard conciliava la seva maternitat monoparental amb els horaris li diuen flexibles però són elàstics de l’enginyeria informàtica. Que una política socialista es prestés a un publireportatge tal, em va posar de molt mala baba.

Tot plegat, per tant, no li veig uns mèrits especialment destacats com per haver rebut pòstumament la Creu de Sant Jordi. Una distinció, la més alta del país, que potser caldria clarificar o redefinir, però que si l’hem de donar a tots els que es dediquen a la política i moren joves, perdrà valor ràpidament.

Evidentment, el moment d’enterrar les despulles no és el més adient per a criticar algú. No perquè la crítica no sigui legítima, sinó per una mínima sensibilitat amb els que hi queden. Però no veig tampoc el motiu per a escriure hagiografies i encara menys per a que ho facin els que abans malparlaven de la mateixa persona.

En qualsevol cas, descansi en pau la Carme.

Salut i sort,
Ivan.

Dones i rodes

Enhorabona pels d’Audi!  Han pagat per un anunci molt ben parit i que ataca un prejudici molt estès.  I, principalment, defensen els seus interessos promovent l’automobilisme entre les seves potencials clientes, que per això paga l’empresa.

No us penseu que Suïssa, per ser més avançat en d’altres aspectes, s’escapa d’aquests prejudicis. Avançat, però conservador, i molt conservador. Ja vaig comentar que la situació en quant a violència domèstica és encara pitjor que al sud dels Pirineus. I com a mostra adjunto la portada d’aquest catàleg de rodes.

masclisme-motor

La imatge, mirada amb sentit de l’humor, denuncia la intolerable discriminació que pateixen els compatriotes de Roger Federer. Mentre està àmpliament acceptat que les noies es canviin les rodes per a lluir millor xassis, els pobres homes només ho poden fer si tenen una llicència professional que ho justifiqui. Qüestió de temperatura, és clar, per això ella va amb tirants mentre ell s’ho tapa tot. Potser per amagar que no porta corbata?

Aprofito per a comentar que a Suïssa, en contra de la llegenda àmpliament difosa, no és obligatori canviar les rodes segons l’estació de l’any. Però si és molt recomenable perquè, en cas d’accident, l’asseguradora mirarà ben al detall que el cotxe estiguès en perfecte estat de conducció i això, entre el novembre i el març i segons on siguis, vol dir rodes amb relleu especial. I si no les portaves, ells no pagaran.

Salut i sort,
Ivan.