Lo bloc

Crec que paga la pena comentar-ho, abans que ho oblidi.

Què quedarà del que fem?

Ovelles pasturant davant les runes d'un antic temple.

L’article ¿Qué será de las humanidades digitales en cien años? de la revista Mètode de la Universitat de València és una interessant reflexió sobre la longevitat de la informació en format digital.

Pels que hagueu fet servir el traductor i en lloc de l’original en castellà preferiu la traducció anglesa de l’article, aquí el teniu.

Quanta de la informació que hem emmagatzemat podem utilitzar realment? Com hauríem de crear contingut perquè continuï sent accessible a mitjà i llarg termini?

Una pregunta que de fet m’he plantejat i he respost de manera desencisada ja força vegades. Aquella foto dels amics que sé que hi és en una capsa ves a saber a quin racó traster; aquelles cassettes que fa anys que ja s’han desmagnetitzats; les fotografies guardades en discs durs que ves a saber com estan, o que són perdudes enmig l’oceà del núvol; els films en CDs pels que ja no tinc reproductor… L’afany de guardar és més gran que el de buscar per recuperar.

Però el tema va molt més enllà del suport de la informació. Tinguem ara en compte aspectes del contingut. L’estil en que estan escrites la majoria de novel·les de fa més d’una generació (i estic sent generós) espanta a la majoria del jovent actual. El mateix passa amb materials audiovisuals que abans eren clàssics que es consumien constantment i ara són massa lents o fan servir llenguatge que ha quedat desfasat. En aquest cas, no és la impossibilitat d’accedir-hi, sinó una barrera d’esforç per part d’audiències que valoren la immediatesa i facilitat per sobre d’altres factors.

Sic transit gloria mundi.

Em plantejo el tema en dues vessants: la cultural i la social. Culturalment, es produeix un procés de substitució de continguts que han influït en diverses generacions, per altres que encara no sabem què faran però que de moment són els que emplenen els aparadors i arraconen les velles glòries a les rebotigues. En uns casos, selecció natural; en d’altres, arribem a la vessant social.

L’oligarquia empresarial que domina la indústria cultural disposa d’una altra eina per a determinar quin aliment ideològic proporciona al seu públic. No només què publica, també què deixa perdre. Sempre ha estat així, però mai no ha estat tant fàcil d’aconseguir. En un món governat per Trumps i Zuckerbergs, la perspectiva no és agradable.

Salut i sort,
Ivan

Ivan Ferré

Una resposta a «Què quedarà del que fem?»

  1. Avatar de Jordi
    Jordi

    Com hauríem de crear contingut perquè continuï sent accessible a mitjà i llarg termini? I per què ens ha de preocupar gaire això? Cal crear contingut mirant que perduri? Per què? Per justificar el nostre diogenisme digital?

    Per comparació, quant del contingut creat pels teus avis, besavis o més enllà tens disponible? No en creaven gaire, de contingut, i els suports, normalment, no han resistit el pas del temps. Seria bonic disposar-ne? Potser sí. De vegades també trobo a faltar alguna cosa que no sé on para i que no em molestaré a buscar. Algú que ha conservat fotografies de fa 100 anys potser al cap dels anys les ha dutes a algun arxiu fotogràfic i això ens permet de veure com era la vida aleshores. I aquest serà el problema ara? Que quedi poca cosa?

    Trobo que no, que més aviat el contrari, que ara, de massa contingut disponible, i cada cop més, les coses que valen la pena queden perdudes enmig d’un mar d’irrellevància. Diria que les nostres vivències estan més ben documentades que mai. Triar conscientment què conservar sí que és un senyor problema.

    I més enllà del suport i al marge, potser, de la rapidesa amb què passa, no sé veure gaire diferències entre la substitució de continguts què vius/vivim ara i la que devien viure els nostres pares arribats a la nostra edat. O els nostres avis. El cànon canvia amb el temps, sí, és clar, poc o molt, i més aviat trobo que la principal diferència és només que ara som nosaltres els qui mirem enrere.

    Respon

Digues la teva!