Un film que dura dues hores i et passa en cinc minuts no pot ser gaire dolent, oi?

La història d’aquelles cinc setmanes en què la moneda de la Història anava caient d’un costat i va començar a caure de l’altre és apassionant, i algun dia espero llegir algun bon llibre que l’expliqui (i això és una descarada petició de recomanacions bibliogràfiques). De moment, m’he empassat aquesta ficció sobre aquell període.

Darkest Hour dona una visió del context i de la lluita política, però se centra a presentar la persona que ocupava el lloc central del drama. És un retrat no gens amable, però també tendre de Churchill, un home que tant el podem recordar com el que va salvar Europa del nazisme, com el que va permetre la barbaritat a Dresden o es va oposar a ajudar la República.

En qualsevol cas, Darkest Hour no és especialment acurada històricament, i l’escena del metro és l’exemple més espectacular. Però com diu Vargas Llosa, la ficció de vegades explica la realitat millor que qualsevol documental.

El film m’ha semblat magnífic. Podríem dir que és teatre adornat, ja que el pes narratiu cau gairebé completament en els diàlegs entre els personatges, i molt poques escenes d’ambientació afegeixen significat real a la història.

Però, les estupendes interpretacions dels actors sí que aporten matisos als seus personatges. Hi ha un bon grapat de mirades, de silencis i de posats que emplenen la pantalla de sentiments i sensacions on no poden arribar les paraules.

Darkest Hour té un aire melancòlic, proporcionat per una música tendra i una ambientació (llum i decorats) on no prima la bellesa sinó la cerca d’un cert encant decadent, el record d’una esplendor que ja no hi era. És una opció que no m’esperava, ja que el tema acostuma a estar tractat des de l’èpica. Però a Darkest Hour no hi ha herois, sinó pobres homenots que proven com poden de tirar endavant.

Tothom associa la pel·lícula a Gary Oldman, i em sembla just. Però és molt injust que ningú valori la impressionant interpretació que fa la Kristin Scott Thomas de Clementine, la muller de Winston. Literalment es menja cada escena on apareix, especialment la de la fotografia i la de la bancarrota.

Tot plegat, un film adient per a valorar la importància dels petits detalls, i l’enormitat dels errors que podem arribar a cometre.

Salut i sort,
Ivan.