Descansi en pau

Descansi en pau

Em sap molt greu el traspàs de la Carme. No la coneixia personalment, només la seva faceta pública i a través del filtre dels mitjans de comunicació, amb els quals m’havia format una imatge gens afavoridora d’ella. Però insisteixo, no la coneixia, només coneixia la professional de la política.

Humanament, ha estat una sorpresa i un cop. Una noia de la meva generació, morta de sobte i prematurament i que deixa un fill petit… M’ha impactat i m’ha sabut molt greu per ella i per la gent que l’estimava.

Una altra cosa és que simpatitzi amb el circ hipòcrita que, com sempre que traspassa algú conegut, s’ha organitzat. Aquí senyalo mitjans de comunicació, partits polítics i, ai!, el Govern.

Els obituaris i titulars han destacat unànimement que va ser la primera dona en ser Ministre de Defensa. És un titular tan cert com discutible:
– Primer, que ja fa molts anys que va haver la primera ministra (na Federica Montseny);
– segon, que ha hagut una ministra amb un ministeri més important (l’Elena Salgado);
– i tercer i més important, que la mateixa Carme Chacón abans ja havia estat Ministra d’Habitatge.

Precisament com a Ministra d’Habitatge amb Rodríguez Zapatero va exercir polítiques continuistes en un moment en que el problema de l’habitatge ja era una realitat palpable per a molts espanyols i ja es parlava de bombolla immobiliària.

En el seu pas pel Ministerio de Defensa no va poder (o no va voler) renegociar els contractes draconians que obliguen el Reino de España a comprar abundant material militar a la indústria bèlica alemanya. Especialment sagnant és el cas dels blindats, que no es poden emprar a les missions internacionals perquè Espanya no té transports amb que portar-los on es necessiten. Si que va permetre que els detalls significatius d’aquesta compra d’armes, decidida i signada per José María Aznar, es publiquessin a El País.

A la Carme Chacón no li va donar temps a aconseguir que un esborrany de llei sobre secrets militars fos aprovat per les Corts. Això hagués permés, potser, desclassificar documentació per a que els historiadors poguessin estudiar millor la Guerra Civil, la d’Ifni, la Marcha Verde, i el paper de l’exèrcit durant el franquisme i la Transición. I també durant el regnat d’Alfonso XIII, que ha Espanya la confidencialitat dels documents governamentals no caduca mai.

A banda deixo el seu paper en la política del partit socialista. Els que vivim la Política des de fora en tenim una imatge idealista d’aquesta activitat, molt diferent de la que tenen els que hi viuen d’ella, honradament guanyant un sou a final de mes. I de trepes, de colzades i de cinisme n’hi ha a totes les organitzacions jeràrquiques. I la Chacón tampoc no em sembla l’exemple més palmari d’això que apunto.

Quan va nàixer el seu fill va aparèixer en un dolçíssim article amb ampli desplegament fotogràfic que li va organitzar El País Semanal. La presentaven com un exemple de dona que triomfava professionalment després d’haver-se esforçat molt i alhora gaudia d’una satisfactòria conciliació familiar.  Les elits són exemple de poques coses d’aquest estil. Per a exemple, que parlin de la meva amiga Irene, que es va pagar la carrera treballant de planxadora a deshores i havent de travessar un “descampat propici per a violacions”; i que anys més tard conciliava la seva maternitat monoparental amb els horaris li diuen flexibles però són elàstics de l’enginyeria informàtica. Que una política socialista es prestés a un publireportatge tal, em va posar de molt mala baba.

Tot plegat, per tant, no li veig uns mèrits especialment destacats com per haver rebut pòstumament la Creu de Sant Jordi. Una distinció, la més alta del país, que potser caldria clarificar o redefinir, però que si l’hem de donar a tots els que es dediquen a la política i moren joves, perdrà valor ràpidament.

Evidentment, el moment d’enterrar les despulles no és el més adient per a criticar algú. No perquè la crítica no sigui legítima, sinó per una mínima sensibilitat amb els que hi queden. Però no veig tampoc el motiu per a escriure hagiografies i encara menys per a que ho facin els que abans malparlaven de la mateixa persona.

En qualsevol cas, descansi en pau la Carme.

Salut i sort,
Ivan.

Dones i rodes

Enhorabona pels d’Audi!  Han pagat per un anunci molt ben parit i que ataca un prejudici molt estès.  I, principalment, defensen els seus interessos promovent l’automobilisme entre les seves potencials clientes, que per això paga l’empresa.

No us penseu que Suïssa, per ser més avançat en d’altres aspectes, s’escapa d’aquests prejudicis. Avançat, però conservador, i molt conservador. Ja vaig comentar que la situació en quant a violència domèstica és encara pitjor que al sud dels Pirineus. I com a mostra adjunto la portada d’aquest catàleg de rodes.

masclisme-motor

La imatge, mirada amb sentit de l’humor, denuncia la intolerable discriminació que pateixen els compatriotes de Roger Federer. Mentre està àmpliament acceptat que les noies es canviin les rodes per a lluir millor xassis, els pobres homes només ho poden fer si tenen una llicència professional que ho justifiqui. Qüestió de temperatura, és clar, per això ella va amb tirants mentre ell s’ho tapa tot. Potser per amagar que no porta corbata?

Aprofito per a comentar que a Suïssa, en contra de la llegenda àmpliament difosa, no és obligatori canviar les rodes segons l’estació de l’any. Però si és molt recomenable perquè, en cas d’accident, l’asseguradora mirarà ben al detall que el cotxe estiguès en perfecte estat de conducció i això, entre el novembre i el març i segons on siguis, vol dir rodes amb relleu especial. I si no les portaves, ells no pagaran.

Salut i sort,
Ivan.

Cap d’Any 2016

L’any s’acaba i pel camí han quedat lectures i petits gaudis dels que no he escrit res, per alguna raó o una altra.

Rescato sis peces que m’han colpit d’alguna manera i que segur que valorareu millor que jo.

  • 10 tesoros fotográficos rescatados del olvido. La bellesa d’algunes fotos, les històries que transmeten altres fotos, i les pròpies històries d’aquestes maletes plenes d’imatges. No us sabria dir què és més interessant. Si no recordo malament, li he d’agraïr la descoberta a l’amic Alfred.
  • Més fotografia: Los españoles que abrieron los ojos al mundo és el grandiloqüent títol d’un recull de suggerències, fotògrafs compromesos que ens apropen realitats no tan llunyanes com de vegades semblen. Els comentaris que recull l’article, millor no llegir-los.

  • Més d’El Mundo: Eva Sannum, el escote vikingo que indignó a la Corona és un article que evoca un altre article i com es va gestar. L’essència d’un cert periodisme i el factor humà, que sempre altera les fòrmules més establertes. Una història molt suggerent.

-Per a històries, les dels clàssics, que mai no passen de moda. 40 maps that explain the Roman Empire. Acostumo a criticar les infografies i l’estil àgil i naïf d’explicar coses complicades, perquè trobo que pel camí es perden molts angles, detalls, profunditat, la substància del tema. No és el cas d’aquest recull d’il·lustracions que Timothy B. Lee va recopilar i comentar a Vox.

  • Posats a contar històries, i amb el permís dels talibans autoproclamats anti-nacionalistes, també podem explicar la nostra. Del carro al twitter parteix del lloc de naixença del periodista Lluís Foix i s’eixampla fins a abastar la trajectòria vital d’una generació, la dels meus pares, que ha passat de la postguerra a la post-prosperitat. A més, valoro molt la visibilitat que se li dóna a l’entorn rural, no sempre ben retratat des dels mitjans editats a Barcelona. I, des del punt de vista personal, m’ha permès conèixer la mare d’una bona amiga.
  • El carro o el twitter no són més que eines. Les eines que fem servir, en part ens defineixen. I sembla ser que cap ho fa millor que les contrassenyes que emprem, cada dia més. The Secret Life of Passwords és un tros d’article que parla, sobretot, de les persones que som.

  • El temps passa, què és com dir la vida passa. I ens queden records.

    Què el 2017 ens porti a tots més i millor aliment pel cap, el cor, i la panxa.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Llibertat i seguretat

    Havia vist això a Alemanya, i aquest any m’ho he trobat a Suïssa.


    Aquests cartells són els que indiquen la zona femenina, la més propera a la porta, a l’aparcament de Murten. Es suposa que els conductors han de buscar altres llocs i deixar aquestes places per a les conductores que viatgen soles.

    Hi ha una preocupació sobre dones que hagin d’accedir soles, potser de nit, a àrees fosques o aillades. Però no és només això.


    Aquests cartells estan penjats pel centre de Berna. El missatge que transmeten, molt resumit, és que al sortir de nit i encara que hi hagi influència de l’alcohol, s’ha de respectar en tot moment l’altra persona, no invadir el seu espai personal sense permís, etc., i demana explícitament a la gent que si pateix o és testimoni d’algun acte sexista, inclús si es pot resoldre fàcilment sense ajut, es comuniqui al personal del lloc public on passi, perquè d’altres persones poden haver patit també abusos.

    Hi ha vàries maneres d’encarar aquest tema. El masclisme, la inèrcia cultural, … i la quantitativa.

    Penseu que aproximadament el 52% té algun problema o limitació a l’hora de gaudir d’una cosa tan bàsica com és la seva llibertat per a relacionar-se amb l’entorn. Sóna prou greu?

    Afegeixo un parell d’articles que em va descobrir la Izumi:

    No sé què és més esfereïdor: que hagi noies que els escriguin, o que hagi nois que les jutgin com paranòiques.

    Viatjar, no diguem ja canviar de país, té això: et trobes amb coses noves que et fan replantejar aspectes vells de la teva vida. A Suïssa es fan campanyes i es prenen mesures per a garantir que les noies, aproximadament la meitat de la població del país, no tingui problemes a l’hora d’exercir la seva llibertat. A Catalunya no es fan. Perquè no cal?

    Salut i sort,
    Ivan.