Etiqueta: pop

Bon viatge, Mr. Bowie

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Carrie Underwood: Storyteller

[youtube?https://www.youtube.com/watch?v=t_Lu5kX5w3I&list=PL3ZxfUgGrnA6oY1LIR20UDOGdHaEB1n-u%5D

Quan a començament dels 70 la Linda Ronstadt va fer una gira pels EUA va tenir molt d’èxit, però limitat a l’espai de la música country. Immediatament després, els músics de la seva banda d’acompanyament van decidir formar un grup propi on combinar el country en que s’havien format com a músics i el pop heretat dels Beatles que els agradava escoltar a la ràdio.

Els Eagles van rebentar tots els registres americans de venda de discs i d’entrades en gires de concerts. I van iniciar amb la seva fusió de pop, rock i country el génere a partir d’aleshores amb més èxit a la indústria musical nordamericana. Un génere que us sonarà de noms com la mateixa Linda Ronstadt, Dolly Parton, Kenny Rogers, Bonnie Raitt, Shania Twain, Garth Brooks, Faith Hill, Taylor Swift, Lady Antebellum, Kelly Clarkson i un llarguíssim etcétera fins arribar a la Carrie Underwood.

La senyora Underwood ha assolit des que va guanyar una edició de l’Operación Triunfo americana un èxit incontestable en termes de vendes, premis i rankings assolits per les seves cançons. O sigui que si, estem al davant d’un altre producte industrial musical 100% atractiu i 0,0% original. I rossa i amb cos de model, of course.

I com que a mi el country pop m’agrada, resulta que m’ho empasso i ben a gust. Perquè trobo que Storyteller és un àlbum de génere rodó. Conté cançons engrescadores, que invoquen l’adrenalina acumulada, balades de tempo sostingut, guitarres rockeres i un munt de luxosos arrenjaments per embolicar un grapat de cançons tant típiques com tòpiques. Molt més pop què no pas country, per cert.

La Carrie Underwood canta amb convicció, potència vocal i un timbre agradable, i ho fa igual de bé tant als passatges més agressius com als més tranquils. No té una veu privilegiada, però si prou bona i sap molt bé com treure-li profit.

Sorpreses, innovacions o transgressions? Cap ni una. Però Storyteller tampoc no concedeix cap error aparent.

Portada de l'àlbum Storyteller, de la Carrie Underwood

Adient per quan ve de gust canya ma non troppo. Contraindicat pels alèrgics a les produccions molt elaborades.

Salut i sort,
Ivan.

Joe Jackson: Fast Forward

Joe Jackson ha tornat a publicar un àlbum amb cançons noves després del seu excel·lent Rain. Això no acaba amb cap crisi, però si que fa la vida més agradable i més interessant.

Portada de l'àlbum Fast Forward, de Joe Jackson

Fast Forward és un àlbum que només sorprendrà els qui no coneguin la trajectòria d’aquest músic anglès, lliure de compromisos amb les llistes d’èxits, eclèctic en influències i variat en registres. Això si, serà una sorpresa ben agradable.

Els que ja saben què esperar de Joe Jackson trobaran la seva acostumada elegància musical, molt a l’estil dels Prefab Sprout o, estirant molt la corda, l’Elton John. Tornem a trobar orquestracions adornades amb l’ús dels metalls i les cordes, com per exemple Far Away o Satellite. I també cançons que podrien haver signat Xavier Cugat (So You Say) o Cole Porter (Good Bye Jonny).

Al costat d’elegants cançons atemporals com King of the City o The Blue Time, Fast Forward n’aporta d’altres que conviden al sacseig del cos (A Little Smile, Junkie Diva) guiat pel piano marca de can Jackson. I fins i tot el pop visceral de Neon Rain i un cover de Television, (See No Evil).

Les lletres de Fast Forward giren al voltant d’aprofitar millor la vida i no deixar-nos perdre en problemes i foteses vàries. Destaca la inicial Fast Forward, que té una lletra preciosa i profunda sobre l’envelliment. Fins a sis cançons més de Fast Forward parlen del mateix tema des d’òptiques diferents. A les altres trobem històries d’amor i desamor, una defensa del diàleg cultural (If I Could See Your Face) i un presumpte atac a la mitificació de l’Amy Winehouse (Junkie Diva).

Al cap de 16 cançons et quedes convençut que ha pagat la pena. I que si li hagués posat més canya hagués estat més engrescador. Però és Joe Jackson, i quan ja ha passat dels 60 anys això li és difícil de corregir, si és que ho vol fer.

Adient per escoltar amb temps i atenció. Contraindicat pel zapping musical.

Salut i sort,
Ivan.