Música censurada

Tenia pensat escriure un article sobre música que s’ha tornat invisible, però un cop més l’aparell jurídic-polític espanyol imposa la seva agenda.

Com que a mi el rap (génere musical) no m’agrada, ja us podeu esperar que no sigui gens fan de la cançó de Valtónyc No al Borbó.

No és que l’hagin censurada, però el seu autor està a punt d’anar a la presó per haver-la escrit i publicat. Això ho fan i ho consenteixen els mateixos que sortien al darrera de la pancarta de Je suis Charlie, que deien que la fatwa contra Salman Rushdie era un acte de barbàrie, que critiquen la manca de llibertats a Veneçuela, etc.

La sentència judicial em sembla gravíssima. El silenci còmplice dels mitjans de comunicació i intel·lectuals, encara pitjor. Espanya demostra no tenir fusta de democràcia. I crec que no cal afegir res més. La censura és d’aquelles coses que per a justificar-les cal una situació ben excepcional, i la dignitat de qualsevol càrrec públic, per definició, no ho és.

Afegeixo: A algun lloc he llegit el Valtónyc dient que la cançó havia estat un encàrrec de la gent de Podemos. Si és cert, trobo que no els he sentit defensar prou el seu subcontractat.

L’article que jo tenia al cap era una protesta contra el políticament correcte oblit de cançons i intèrprets que ara són incòmodes per raons diverses. Raons que entenc, però que no tenen res a veure amb la música, i que per tant no em sembla que justifiquin res.

Mai no recordo qui ho va dir, però és ben cert: els puritans són uns estrenyits que volen que tothom vagi estrenyit.

Afegeixo una llista ben divertida de grans cançons que han estat censurades o han provocat l’ostracisme dels seus autors. Divertida perque avui la majoria són clàssics inofensius, però si ho penseu una mica la llista és ben sinistra. Els motius inclouen puritanisme religiós o moral, l’escrúpol de mentar marques comercials, el maleït políticament correctisme, o les raons polítiques. Però tanta diversitat troba un punt comú: totes les cançons han estat censurades en més o menys grau en països que presumeixen de democràtics.

Hi ha casos a patades. I si ampliem a video-clips, encara molts més. Afegiu en els comentaris els que us semblin més interessants (i si expliqueu per què, encara millor!).

Per a documentar-vos sobre la censura franquista a la música catalana podeu consultar aquest article a l’Enderrock o aquest Sense Ficció de TV3. I per una visió més ampla de la censura musical sota el franquisme, aquest Documentos de RNE.

Acabo amb el cas més recargolat de censura musical que conec. L’escena de A Streetcar Named Desire on Marlon Brandon reclama la seva dona Stella es va estrenar inicialment amb acompanyament de violins, perquè els censors del codi Hayes pensaven que li donaria un to romàntic a aquest moment. El que veureu és l’acompanyament musical original.

I si, enyoro molt el Jaume Figueras i el seu Cinema 3.

Salut i sort,
Ivan.

Adéu, Castelló

Una altra botiga emblemàtica de Barcelona que plega, però en aquest cas té més a veure amb què el món que la va fer mítica ha deixat d’existir.

castelló

Fa molts anys el cap de setmana començava amb una visita a Discos Castelló, el lloc on trobar els LPs que em volia comprar, o simplement tafanejar portades per esbrinar fins on arribava la discografia de les bandes que m’interessaven. Era l’època en què em podia asseure a escoltar amb els auriculars posats tot el disc d’una tirada, alhora que llegia les lletres i estudiava els noms dels músics de cada enregistrament.

those moments are gone
like tears in the rain

Ha canviat la meva vida, igual que la vida de tothom, i la majoria de nosaltres ens conformem amb poder escoltar de tant en tant una mica de música en format MP3, habitualment amb sorolls de fons, no sempre sabent qui és al darrere de les cançons i d’on ha sortit.

Ha canviat el negoci musical, en uns temps en què es pot distribuir la música d’una manera que no té res a veure amb com es feia aleshores. Tot i que alguns pretenen mantenir l’antiga estructura de guanys.

I ha canviat la percepció popular del que és el mínim exigible i el que no. Les meves dues darreres visites a Castelló han estat sengles decepcions. A la darrera, un recopilatori d’Emili Vendrell em va costar trenta-sis euros i no tenia cap dada més enllà del cru llistat de cançons: fotografies, biografia, context històric, dades d’enregistrament, …, res. No és culpa de la botiga, però si són víctimes del fet que a internet, a cost zero però dedicant-li més temps, puc trobar els elements amb els quals crear un producte molt millor. A l’anterior, em van prometre que amb una setmana en tindrien prou per a servir-me una edició nostalgia deluxe de l’Aqualung de Jethro Tull. Sort en vaig tenir de la FNAC.

Obriran noves botigues de música. I faran coses que abans no havien de fer, però que encara no sabem que són necessàries per a fer negoci.

Salut i sort,
Ivan.