Música d’un altre temps, amb instruments que ja no es fan servir, melenes inacabables, passatges instrumentals que ara són inconcebibles, un vestuari i una escenografia que al 2022 semblarien d’aficionats de tercera, o de modernets que se’n foten de tot.

Igual que els Fleetwood Mac que vaig recordar fa poc, un grup que es va dedicar a parir èxits, un darrera d’un altre, fins que les tensions internes el van fer esclatar. En aquest cas, les diferències entre artístiques i personals entre el Roger Hogdson i el Rick Davies, els dos compositors de la banda.

Hogdson aportava una veu més aguda i unes composicions juganeres, més properes al que més tard en diriem pop britànic. Davis feia música més ennegrida, d’influència americana, i juntament amb el saxofonista John Anthony Helliwell tenia una banda paral·lela de jazz.

Cançons agradables, sense punxes, amb alguns passatges que emocionaven per la seva tendresa, i moments on els pianos repicaven frenèticament per a fer bellugar el cor i les cames del personal.

El seu darrer àlbum, massacrat per la crítica i que a mí sempre m’ha semblat més que bo, va ser el primer vinil que vaig comprar, i es deia Famous Last Words, com el primer bloc que vaig obrir.

Salut i sort,
Ivan.