Cap d’Any 2016

L’any s’acaba i pel camí han quedat lectures i petits gaudis dels que no he escrit res, per alguna raó o una altra.

Rescato sis peces que m’han colpit d’alguna manera i que segur que valorareu millor que jo.

  • 10 tesoros fotográficos rescatados del olvido. La bellesa d’algunes fotos, les històries que transmeten altres fotos, i les pròpies històries d’aquestes maletes plenes d’imatges. No us sabria dir què és més interessant. Si no recordo malament, li he d’agraïr la descoberta a l’amic Alfred.
  • Més fotografia: Los españoles que abrieron los ojos al mundo és el grandiloqüent títol d’un recull de suggerències, fotògrafs compromesos que ens apropen realitats no tan llunyanes com de vegades semblen. Els comentaris que recull l’article, millor no llegir-los.

  • Més d’El Mundo: Eva Sannum, el escote vikingo que indignó a la Corona és un article que evoca un altre article i com es va gestar. L’essència d’un cert periodisme i el factor humà, que sempre altera les fòrmules més establertes. Una història molt suggerent.

-Per a històries, les dels clàssics, que mai no passen de moda. 40 maps that explain the Roman Empire. Acostumo a criticar les infografies i l’estil àgil i naïf d’explicar coses complicades, perquè trobo que pel camí es perden molts angles, detalls, profunditat, la substància del tema. No és el cas d’aquest recull d’il·lustracions que Timothy B. Lee va recopilar i comentar a Vox.

  • Posats a contar històries, i amb el permís dels talibans autoproclamats anti-nacionalistes, també podem explicar la nostra. Del carro al twitter parteix del lloc de naixença del periodista Lluís Foix i s’eixampla fins a abastar la trajectòria vital d’una generació, la dels meus pares, que ha passat de la postguerra a la post-prosperitat. A més, valoro molt la visibilitat que se li dóna a l’entorn rural, no sempre ben retratat des dels mitjans editats a Barcelona. I, des del punt de vista personal, m’ha permès conèixer la mare d’una bona amiga.
  • El carro o el twitter no són més que eines. Les eines que fem servir, en part ens defineixen. I sembla ser que cap ho fa millor que les contrassenyes que emprem, cada dia més. The Secret Life of Passwords és un tros d’article que parla, sobretot, de les persones que som.

  • El temps passa, què és com dir la vida passa. I ens queden records.

    Què el 2017 ens porti a tots més i millor aliment pel cap, el cor, i la panxa.

    Salut i sort,
    Ivan.

    Carrie Underwood: Storyteller

    [youtube?https://www.youtube.com/watch?v=t_Lu5kX5w3I&list=PL3ZxfUgGrnA6oY1LIR20UDOGdHaEB1n-u%5D

    Quan a començament dels 70 la Linda Ronstadt va fer una gira pels EUA va tenir molt d’èxit, però limitat a l’espai de la música country. Immediatament després, els músics de la seva banda d’acompanyament van decidir formar un grup propi on combinar el country en que s’havien format com a músics i el pop heretat dels Beatles que els agradava escoltar a la ràdio.

    Els Eagles van rebentar tots els registres americans de venda de discs i d’entrades en gires de concerts. I van iniciar amb la seva fusió de pop, rock i country el génere a partir d’aleshores amb més èxit a la indústria musical nordamericana. Un génere que us sonarà de noms com la mateixa Linda Ronstadt, Dolly Parton, Kenny Rogers, Bonnie Raitt, Shania Twain, Garth Brooks, Faith Hill, Taylor Swift, Lady Antebellum, Kelly Clarkson i un llarguíssim etcétera fins arribar a la Carrie Underwood.

    La senyora Underwood ha assolit des que va guanyar una edició de l’Operación Triunfo americana un èxit incontestable en termes de vendes, premis i rankings assolits per les seves cançons. O sigui que si, estem al davant d’un altre producte industrial musical 100% atractiu i 0,0% original. I rossa i amb cos de model, of course.

    I com que a mi el country pop m’agrada, resulta que m’ho empasso i ben a gust. Perquè trobo que Storyteller és un àlbum de génere rodó. Conté cançons engrescadores, que invoquen l’adrenalina acumulada, balades de tempo sostingut, guitarres rockeres i un munt de luxosos arrenjaments per embolicar un grapat de cançons tant típiques com tòpiques. Molt més pop què no pas country, per cert.

    La Carrie Underwood canta amb convicció, potència vocal i un timbre agradable, i ho fa igual de bé tant als passatges més agressius com als més tranquils. No té una veu privilegiada, però si prou bona i sap molt bé com treure-li profit.

    Sorpreses, innovacions o transgressions? Cap ni una. Però Storyteller tampoc no concedeix cap error aparent.

    Portada de l'àlbum Storyteller, de la Carrie Underwood

    Adient per quan ve de gust canya ma non troppo. Contraindicat pels alèrgics a les produccions molt elaborades.

    Salut i sort,
    Ivan.