Categoria: música

A Hard Rain’s A Gonna Fall

La lletra la podeu trobar al web oficial de Bob Dylan.

Salut i sort,
Ivan.

Música censurada

Tenia pensat escriure un article sobre música que s’ha tornat invisible, però un cop més l’aparell jurídic-polític espanyol imposa la seva agenda.

Com que a mi el rap (génere musical) no m’agrada, ja us podeu esperar que no sigui gens fan de la cançó de Valtónyc No al Borbó.

No és que l’hagin censurada, però el seu autor està a punt d’anar a la presó per haver-la escrit i publicat. Això ho fan i ho consenteixen els mateixos que sortien al darrera de la pancarta de Je suis Charlie, que deien que la fatwa contra Salman Rushdie era un acte de barbàrie, que critiquen la manca de llibertats a Veneçuela, etc.

La sentència judicial em sembla gravíssima. El silenci còmplice dels mitjans de comunicació i intel·lectuals, encara pitjor. Espanya demostra no tenir fusta de democràcia. I crec que no cal afegir res més. La censura és d’aquelles coses que per a justificar-les cal una situació ben excepcional, i la dignitat de qualsevol càrrec públic, per definició, no ho és.

Afegeixo: A algun lloc he llegit el Valtónyc dient que la cançó havia estat un encàrrec de la gent de Podemos. Si és cert, trobo que no els he sentit defensar prou el seu subcontractat.

L’article que jo tenia al cap era una protesta contra el políticament correcte oblit de cançons i intèrprets que ara són incòmodes per raons diverses. Raons que entenc, però que no tenen res a veure amb la música, i que per tant no em sembla que justifiquin res.

Mai no recordo qui ho va dir, però és ben cert: els puritans són uns estrenyits que volen que tothom vagi estrenyit.

Afegeixo una llista ben divertida de grans cançons que han estat censurades o han provocat l’ostracisme dels seus autors. Divertida perque avui la majoria són clàssics inofensius, però si ho penseu una mica la llista és ben sinistra. Els motius inclouen puritanisme religiós o moral, l’escrúpol de mentar marques comercials, el maleït políticament correctisme, o les raons polítiques. Però tanta diversitat troba un punt comú: totes les cançons han estat censurades en més o menys grau en països que presumeixen de democràtics.

Hi ha casos a patades. I si ampliem a video-clips, encara molts més. Afegiu en els comentaris els que us semblin més interessants (i si expliqueu per què, encara millor!).

Per a documentar-vos sobre la censura franquista a la música catalana podeu consultar aquest article a l’Enderrock o aquest Sense Ficció de TV3. I per una visió més ampla de la censura musical sota el franquisme, aquest Documentos de RNE.

Acabo amb el cas més recargolat de censura musical que conec. L’escena de A Streetcar Named Desire on Marlon Brandon reclama la seva dona Stella es va estrenar inicialment amb acompanyament de violins, perquè els censors del codi Hayes pensaven que li donaria un to romàntic a aquest moment. El que veureu és l’acompanyament musical original.

I si, enyoro molt el Jaume Figueras i el seu Cinema 3.

Salut i sort,
Ivan.

Cap d’Any 2016

L’any s’acaba i pel camí han quedat lectures i petits gaudis dels que no he escrit res, per alguna raó o una altra.

Rescato sis peces que m’han colpit d’alguna manera i que segur que valorareu millor que jo.

  • 10 tesoros fotográficos rescatados del olvido. La bellesa d’algunes fotos, les històries que transmeten altres fotos, i les pròpies històries d’aquestes maletes plenes d’imatges. No us sabria dir què és més interessant. Si no recordo malament, li he d’agraïr la descoberta a l’amic Alfred.

  • Més fotografia: Los españoles que abrieron los ojos al mundo és el grandiloqüent títol d’un recull de suggerències, fotògrafs compromesos que ens apropen realitats no tan llunyanes com de vegades semblen. Els comentaris que recull l’article, millor no llegir-los.

  • Més d’El Mundo: Eva Sannum, el escote vikingo que indignó a la Corona és un article que evoca un altre article i com es va gestar. L’essència d’un cert periodisme i el factor humà, que sempre altera les fòrmules més establertes. Una història molt suggerent.

-Per a històries, les dels clàssics, que mai no passen de moda. 40 maps that explain the Roman Empire. Acostumo a criticar les infografies i l’estil àgil i naïf d’explicar coses complicades, perquè trobo que pel camí es perden molts angles, detalls, profunditat, la substància del tema. No és el cas d’aquest recull d’il·lustracions que Timothy B. Lee va recopilar i comentar a Vox.

  • Posats a contar històries, i amb el permís dels talibans autoproclamats anti-nacionalistes, també podem explicar la nostra. Del carro al twitter parteix del lloc de naixença del periodista Lluís Foix i s’eixampla fins a abastar la trajectòria vital d’una generació, la dels meus pares, que ha passat de la postguerra a la post-prosperitat. A més, valoro molt la visibilitat que se li dóna a l’entorn rural, no sempre ben retratat des dels mitjans editats a Barcelona. I, des del punt de vista personal, m’ha permès conèixer la mare d’una bona amiga.

  • El carro o el twitter no són més que eines. Les eines que fem servir, en part ens defineixen. I sembla ser que cap ho fa millor que les contrassenyes que emprem, cada dia més. The Secret Life of Passwords és un tros d’article que parla, sobretot, de les persones que som.

    • El temps passa, què és com dir la vida passa. I ens queden records.

    Què el 2017 ens porti a tots més i millor aliment pel cap, el cor, i la panxa.

    Salut i sort,
    Ivan.