Wilco: Star Wars

Wilco té nou disc. I paga la pena escoltar-lo.

Portada de l'àlbum Star Wars, de Wilco, on apareixen un gat d'angora i un vas de coll alt amb unes flors

Star Wars s’obre amb EKG, una breu peça instrumental aspra i punyent, que dóna pas a More…, on veu i cors aporten melodia i un aire lànguid que contrasta amb la rotunditat dels instruments, principalment la percussió. De seguida arribem a Random Name Generator, on Jeff Tweedy continua cantant amb tranquilitat mentre al seu voltant la banda sóna amb creixent tensió continguda. Wilco et convida a la gresca, però te l’amaga.

Amb The Joke Explained ja arribem a territoris una mica més complexes, amb un ritme que podria suggerir quelcom semblant a un ball, en una cançó sobre les relacions de parella. El tempo suau amb que comença You Satellite va escalant en un crescendo magnètic de percusió acompanyat de d’una guitarra (per fi en aguts) que dóna el primer tastet optimista de Star Wars, perquè la noia de la cançó es veu que està pel noi. Aquests passatges instrumentals plens de força (i que a mi m’agraden tant) són marca de la casa i aquí ho tornen a brodar.

Amb Taste the Ceiling solten per fi les seves influències folk i amb una cançó estupenda, suau i càlida com el vellut, on són capaços de trencar la comoditat per a emfatitzar l’alegria . Cançons així justifiquen àlbums sencers.

Pickled Ginger és la versió lluent de la més fosca You Satellite. No sóc gens de les guitarres distorsionades, però reconec que aquí queden molt bé. I l’harmonia vocal és magnífica. Un tros de cançó escapçat per un final brutal.

Where Do I Begin és una grandíssima balada a la que li han afegit un final excèntric que descoloca l’oient. I quan es tracta de desorientar l’oient arriba Cold Slope, un tema sincopat que no se sap cap a on anirà fins que no s’arriba al final.

I de perdut que estava resulta que ja estava escoltant King of You, una altra a mig camí de la tralla i la balada, que t’enxampa i no et solta fins la darrera nota, que tampoc no ho saps que ho és fins que no sents el silenci que la succeeix, igual que a d’altres cançons d’Star Wars.

Magnetized, el tall final, és una balada clàssica amb arrenjaments no convencionals, d’aquelles que no poden deixar indiferent ningú i que et deixa amb un regust d’imaginació i bon gust, adient per a reconèixer que l’àlbum mereix una altra audició i que, potser perquè no estava jo preparat o bé perquè el productor estava en baixa forma, dins de Star Wars hi ha més talent del que sembla.

Tot plegat, una mica més de mija hora per on passen el rock guitarrer, la veu tradicional americana i molta creativitat i atreviment musicals. Les lletres, en canvi, no em fan ni fred ni calor.

Aquí podeu trobar Star Wars complet. A mi m’ha semblat un àlbum molt bo i encara més interessant. Em recorda el This Note’s For You de Neil Young, un altre àlbum en que les cançons van quedar poc acabades i on s’intueix més talent del que ha quedat finalment enregistrat, però a canvi d’obtenir una sensibilitat excepcional.

Adient per a escoltar amb auriculars. Contraindicat per a vetllades romàntiques.

Salut i sort,
Ivan.

Hurricane

Com que avui molta gent estarà parlant de boxa, res millor que posar com apunt musical del dia la que potser és la cançó més famosa sobre un boxador, una història real sobre la qual s’ha fet un film que encara no he vist i s’han escrit un munt d’articles.

Jo una vegada vaig començar a veure, curiositat que té un, aquell famós combat entre Ali i Foreman, i ho vaig deixar còrrer al cap de cinc minuts.

Salut i sort,
Ivan.

Get Lucky

Un grapat de bones cançons de Mark Knopfler, que porta tant de temps sense els Dire Straits que li hauriem d’explicar a la gent més jove que una vegada va haver un grup llegendari.

Mark Knopfler's Get Lucky cover

Ja fa temps que Mark Knopfler va enterrar el grup que li va donar l’èxit de vendes, el nivell econòmic i el reconeixement que ara li permeten embarcar-se només en els projectes que li venen de gust. Amb resultats irregulars, va publicant àlbums farcits de la música que li fa goig, sense necessitat de complaure ni la indústria ni el personatge de guitar hero que el va portar al cim.

A Get Lucky (2009) podem trobar un ventall de registres, però sempre des d’una òptica emotiva i serena i des del personal estil de Knopfler. A l’aire celta de Border Reiver o Piper to the End, i la melangia de Before Gas és fàcil reconèixer traces de Going Home; al blues de You Can’t Beat The House, el southern rock de Cleaning My Gun o el folk de Get Lucky, el seu amor per la música americana; a Hard Shoulder i a Monteleone, el romanticisme que abans va alimentar el Private Dancer que va fer rica la Tina Turner; The Car Was The One, Rememberance Day, i So Far From The Clyde recorden les bones balades dels primers àlbums dels Dire Straits. Onze bones cançons, cap de mediocre i cap d’excel·lent.

Get Lucky és un àlbum on el Knopfler cantant destaca molt més que el guitarrista, amb arranjaments fills de les influències cèltiques, tant irlandeses com americanes, del músic escocès i quedeixa un magnífic regust a l’oïde malgrat que d’onze talls no en destaca cap.

Adient per a treballar un dimecres al matí mentre per la finestra només es veu la pluja. Contraindicat per a ballar un dissabte a la nit de festa.

Salut i sort,
Ivan.

Hannah Miller: Doubters and Dreamers

He descobert la Hannah Miller gràcies a un clip rodat als voltants de la central nuclar de Txernòbil, un lloc ara fantasmagòric.

I la veritat és que la Hannah Miller m’ha convençut molt. Una veu clara, una convicció profunda en la interpretació i uns tons que em recorden la Neko Case o Cat Powermés que no la Tracy Chapman o la Polly Paulusma. Però toca tots els seus registres i en qualsevol cas ens quedem a una àrea musical on ens movem entre l’alegria i la melancolia sense moure’ns de la calma.

Portada de l'EP Doubters and Dreamers, de la Hannah Miller

I el EP Doubters and Dreamers n’és una bona mostra. Junt a una versió gens remarcable del Sorry Seems to Be the Hardest Word d’Elton John hi ha cinc cançons pròpies què si ho són. La instrospectiva Just Like Him és d’aquelles que em fascinen, amb música i lletra en tons diferents; Poison i Say You Feel the Same Way engresquen les cames i alegren el cor; Telephone Wire fa ballar el cap agradablement; i Little Bit deixa reposar la ment dolçament.

Adient per a somniar despert davant la finestra. Contraindicat per a motivar abans del partit de futbol.

Salut i sort,
Ivan.