Salut i sort,
Ivan.
Etiqueta: rock
Wilco: Star Wars
Wilco té nou disc. I paga la pena escoltar-lo.
Star Wars s’obre amb EKG, una breu peça instrumental aspra i punyent, que dóna pas a More…, on veu i cors aporten melodia i un aire lànguid que contrasta amb la rotunditat dels instruments, principalment la percussió. De seguida arribem a Random Name Generator, on Jeff Tweedy continua cantant amb tranquilitat mentre al seu voltant la banda sóna amb creixent tensió continguda. Wilco et convida a la gresca, però te l’amaga.
Amb The Joke Explained ja arribem a territoris una mica més complexes, amb un ritme que podria suggerir quelcom semblant a un ball, en una cançó sobre les relacions de parella. El tempo suau amb que comença You Satellite va escalant en un crescendo magnètic de percusió acompanyat de d’una guitarra (per fi en aguts) que dóna el primer tastet optimista de Star Wars, perquè la noia de la cançó es veu que està pel noi. Aquests passatges instrumentals plens de força (i que a mi m’agraden tant) són marca de la casa i aquí ho tornen a brodar.
Amb Taste the Ceiling solten per fi les seves influències folk i amb una cançó estupenda, suau i càlida com el vellut, on són capaços de trencar la comoditat per a emfatitzar l’alegria . Cançons així justifiquen àlbums sencers.
Pickled Ginger és la versió lluent de la més fosca You Satellite. No sóc gens de les guitarres distorsionades, però reconec que aquí queden molt bé. I l’harmonia vocal és magnífica. Un tros de cançó escapçat per un final brutal.
Where Do I Begin és una grandíssima balada a la que li han afegit un final excèntric que descoloca l’oient. I quan es tracta de desorientar l’oient arriba Cold Slope, un tema sincopat que no se sap cap a on anirà fins que no s’arriba al final.
I de perdut que estava resulta que ja estava escoltant King of You, una altra a mig camí de la tralla i la balada, que t’enxampa i no et solta fins la darrera nota, que tampoc no ho saps que ho és fins que no sents el silenci que la succeeix, igual que a d’altres cançons d’Star Wars.
Magnetized, el tall final, és una balada clàssica amb arrenjaments no convencionals, d’aquelles que no poden deixar indiferent ningú i que et deixa amb un regust d’imaginació i bon gust, adient per a reconèixer que l’àlbum mereix una altra audició i que, potser perquè no estava jo preparat o bé perquè el productor estava en baixa forma, dins de Star Wars hi ha més talent del que sembla.
Tot plegat, una mica més de mija hora per on passen el rock guitarrer, la veu tradicional americana i molta creativitat i atreviment musicals. Les lletres, en canvi, no em fan ni fred ni calor.
Aquí podeu trobar Star Wars complet. A mi m’ha semblat un àlbum molt bo i encara més interessant. Em recorda el This Note’s For You de Neil Young, un altre àlbum en que les cançons van quedar poc acabades i on s’intueix més talent del que ha quedat finalment enregistrat, però a canvi d’obtenir una sensibilitat excepcional.
Adient per a escoltar amb auriculars. Contraindicat per a vetllades romàntiques.
Salut i sort,
Ivan.
Huesos
Els rumors s’han confirmat i Los burros han tornat a l’estudi per enregistrar noves cançons, o potser només fer ara amb mitjans professionals el que aleshores van perpetrar amb molt d’entusiasme.
I ara he d’intentar ser honest amb la meva memòria. Los burros van ser una banda a la que només van conèixer els seus amics, xicotes i els més posats a l’escena musical de començament dels vuitanta a Barcelona. Si han esdevingut mítics és perquè allà es van trobar el Manolo García i el Quimi Portet.
De fet, va tenir una vida efímera amb aquest nom, ja que abans havien estat Los rápidos i una mica més tard van proclamar que Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana i la resta és història.
O sigui, que estic entusiasmat per la tornada d’una banda a la que de fet no vaig escoltar mai. Curiós.
Si preferiu, podeu gaudir de la versió en directe, diria que d’aquell concert també mític a la Monumental quan ja eren El último de la Fila.
Salut i sort,
Ivan.
Todo el mundo ama a Isabel
Ara que la calor apreta, res millor que rock contundent per a que cremi l’adrenalina.
Un dels clàssics de la meva adolescència. Guitarres afilades, posat canalla, lletres simples i tòpiques però resultones, guitarres afilades i un cantant molt limitat però també alhora un frontman impagable van cristal·litzar en una banda emblemàtica i un directe avassagador.
El seu cim va ser el directe que els va catapultar a l’èxit quan ja havien despatxat Sabino Méndez, fundador i compositor de la banda. Queda l’amarg regust de saber què haguès passat sense excessos amb les substàncies psicotròpiques, si el grup s’hagués aguantat durant més temps, i especialment si àlbums tant rodons com Mis problemas con las mujeres o Morir en primavera haguessin existit.
Ara que Manolo García s’ha retrobat amb Los Burros per a tornar a enregistrar el que aleshores no van poder passar de maquetes; que Los Secretos (un quart de segle sense l’Enrique Urquijo) enregistren un àlbum de covers; i que per sota dels 30 anys ningú no coneix Mecano, cal reconèixer que tant el personatge de Loquillo com la música de Los Trogloditas han envellit prou bé. Em sembla a mi.
Salut i sort,
Ivan.
