Eric Clapton: Old Love

Fa una pila d’anys l’Enric em va regalar el que la crítica va considerar un àlbum menor dins la carrera d’Eric Clapton, però que a mi em va agradar molt i que el temps ha reivindicat: Journeyman. I a la segona cara d’aquest LP (els més joves haureu de consultar la viquipèdia; feu-ho) hi havia aquest duet amb el Robert Cray, Old Love.

A hores d’ara no sé on para aquell magnífic vinil, suposo que a casa mon pare i no vull saber en quin estat es troba, però recomeno molt que busqueu Journeyman i l’escolteu. Música que busca més el cor que no el cervell, estructures i lletres simples que intenten transmetre complexitat i emoció. Blues.

I aquesta versió en directe d’Old Love m’ha fet recordar temps en que escoltava molta més música, em trobava sovint amb els amics i encara no escrivia Lo Bloc. Com ara, qui més em llegia era la paperera, però això ja és una altra història.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Goodbye, B.B. King

El vaig veure en directe dos cops, fa una pila d’anys, i ambdues va ser sensacional.

La primera, a un Palau dels Esports ple de fum aromàtic, em va deixar meravellat. Tocava després d’altres dues actuacions que ja van ser magnífiques, però ell va pujar encara més el nivell.

Què si, que hi ha la fama, la predisposició a que l’actuació del mite t’agradi, però quan acabes d’escoltar Robert Cray impressionar només amb els tòpics i la fama es fa molt difícil. El públic estava entregat d’entrada, però B.B. King va satisfer les expectatives amb escreix.

La segona, al Velòdrom una nit d’estiu, va ser un d’aquells concerts en que Lucille feia duet amb Gerundina, dins d’una col·laboració que durant una època va ser habitual i molt interessant. Recordo que quan B.B. King arrencava un blues, Raimundo Amador el seguia amb un estil similar; però quan era l’andalús qui engegava una improvisació pròpia, BB el seguia amb un blues més enèrgic. Recordo també que aquell concert, en les parts en que BB actuava sol, em va semblar més mecànic i previsible. Ja no tenia la màgia del primer cop, potser.

Per casa hi ha uns quants enregistraments seus. Incloent algun directe que, per molt interessant que sigui la lectura o molt urgent el que estigui fent, sempre em porta (si estic sol) a practicar el ridícul joc de l’air guitar.

Bon viatge, Mr. King.
Ivan.

Get Lucky

Un grapat de bones cançons de Mark Knopfler, que porta tant de temps sense els Dire Straits que li hauriem d’explicar a la gent més jove que una vegada va haver un grup llegendari.

Mark Knopfler's Get Lucky cover

Ja fa temps que Mark Knopfler va enterrar el grup que li va donar l’èxit de vendes, el nivell econòmic i el reconeixement que ara li permeten embarcar-se només en els projectes que li venen de gust. Amb resultats irregulars, va publicant àlbums farcits de la música que li fa goig, sense necessitat de complaure ni la indústria ni el personatge de guitar hero que el va portar al cim.

A Get Lucky (2009) podem trobar un ventall de registres, però sempre des d’una òptica emotiva i serena i des del personal estil de Knopfler. A l’aire celta de Border Reiver o Piper to the End, i la melangia de Before Gas és fàcil reconèixer traces de Going Home; al blues de You Can’t Beat The House, el southern rock de Cleaning My Gun o el folk de Get Lucky, el seu amor per la música americana; a Hard Shoulder i a Monteleone, el romanticisme que abans va alimentar el Private Dancer que va fer rica la Tina Turner; The Car Was The One, Rememberance Day, i So Far From The Clyde recorden les bones balades dels primers àlbums dels Dire Straits. Onze bones cançons, cap de mediocre i cap d’excel·lent.

Get Lucky és un àlbum on el Knopfler cantant destaca molt més que el guitarrista, amb arranjaments fills de les influències cèltiques, tant irlandeses com americanes, del músic escocès i quedeixa un magnífic regust a l’oïde malgrat que d’onze talls no en destaca cap.

Adient per a treballar un dimecres al matí mentre per la finestra només es veu la pluja. Contraindicat per a ballar un dissabte a la nit de festa.

Salut i sort,
Ivan.

Eric Bibb: Blues People

L’Eric Bibb s’ha tret de la mànega un impressionant àlbum de blues.

No espereu cap mena d’avantguarda, innovació ni transgressió a Blues People. Simplement un cabàs de talent aplicat als paràmetres més clàssics del blues, si de cas salpebrat amb una miqueta de soul. I amb la inclusió d’un original homenatge a Nelson Mandela, musicalment deliciós.

Però és que les cançons, totes, són estupendes; i l’execució, magnífica. Amb una producció i uns arranjaments que saben on adornar una tonada senzilla i on respectar una melodia sublim. I això acaba sent, potser no una obra mestra, però s’hi acosta molt.

Adient pels que no acostumeu a assaborir blues: veureu la llum, segurament. Contraindicat pels que volen seguir dient que ja no es fan discos com els d’abans. Ei, què he comentat un àlbum que porta menys d’un any al mercat!

Salut i sort,
Ivan.