El vaig veure en directe dos cops, fa una pila d’anys, i ambdues va ser sensacional.

La primera, a un Palau dels Esports ple de fum aromàtic, em va deixar meravellat. Tocava després d’altres dues actuacions que ja van ser magnífiques, però ell va pujar encara més el nivell.

Què si, que hi ha la fama, la predisposició a que l’actuació del mite t’agradi, però quan acabes d’escoltar Robert Cray impressionar només amb els tòpics i la fama es fa molt difícil. El públic estava entregat d’entrada, però B.B. King va satisfer les expectatives amb escreix.

La segona, al Velòdrom una nit d’estiu, va ser un d’aquells concerts en que Lucille feia duet amb Gerundina, dins d’una col·laboració que durant una època va ser habitual i molt interessant. Recordo que quan B.B. King arrencava un blues, Raimundo Amador el seguia amb un estil similar; però quan era l’andalús qui engegava una improvisació pròpia, BB el seguia amb un blues més enèrgic. Recordo també que aquell concert, en les parts en que BB actuava sol, em va semblar més mecànic i previsible. Ja no tenia la màgia del primer cop, potser.

Per casa hi ha uns quants enregistraments seus. Incloent algun directe que, per molt interessant que sigui la lectura o molt urgent el que estigui fent, sempre em porta (si estic sol) a practicar el ridícul joc de l’air guitar.

Bon viatge, Mr. King.
Ivan.