Doble lectura

Mai no he pogut llegir dos llibres alhora.

I mira que ho he intentat, perquè la gent que té el costum de llegir-ne més d’un alhora m’ho ha venut molt bé: pots veure millor l’evolució d’un autor, comparar millor diversos punts de vista sobre un tema, contrastar les mirades de dues novel·les sobre un mateix escenari…

Però jo, si agafo un llibre, l’he d’acabar. Em consumeix el desig de passar a la següent pàgina. També em passa de tant en tant patir una crisi a meitat del llibre, en que em costa una mica continuar. I per allà es poden colar alguns articles o fins i tot un altre llibre que, aquest si, rep atenció exclusiva. Fins que torno al primer llibre, per acabar-lo d’una punyetera vegada.

Ara, de manera gens intencionada, estic llegint dues edicions diferents del mateix llibre, La guerra civil española de l’Antony Beevor.

Els Reis me’l van portar ja fa un temps i ara he trobat el temps i la concentració per llegir-lo. Però resulta que també l’he trobat en versió digital. Tant traduït (què és com el tinc en paper) com l’original en anglès.

La curiositat em va portar a voler comprovar com s’havien escrit originalment alguns paràgrafs. I ves per on vaig descobrir que la versió anglesa té un capítol més, que correspon aproximadament a una brevíssima i devastadora (pels oligarques) explicació de la història d’Espanya des del final de la reconquesta.

Vaig suposar que l’editor o el traductor (Gonzalo Pontón, que aleshores era al capdavant de Crítica) va creure que el lector espanyol ja coneixia la seva pròpia història i per tant no calia incloure aquelles pàgines. Però realment va ser al revés: que algú va opinar que el lector en llengua anglesa si necessitava aquesta introducció històrica que no hi era originalment.

La qüestió és que he anat llegint ambdues versions fins arribar al fatídic 18 de juliol. Les diferències disminueixen, però continuu trobant passatges on el nivell de detall o l’èmfasi canvien substancialment entre una versió i l’altra. I em refereixo només a l’aspecte semàntic, a la informació que es proporciona. Estilísticament, la traducció de Pontón li dóna moltes voltes a la ploma elegant i sòbria de Beevor.

Ja veurem si continuu duplicant la lectura fins el final, però de moment és un exercici que m’agrada molt.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Vacances i enquesta

Comencen les vacances i per tant un temps en que la meva connectivitat amb Lo Bloc serà intermitent i reduïda. Perdó per tant si trigo en contestar els vostres comentaris, pocs però importantíssims.

Aquesta vegada estaré visitant Espanya, però potser la propera vegada que hi vingui estaré visitant un altre país. No ho crec de debó, però encara menys m’hagués cregut fa cinc anys les quatre Diades consecutives que hem pogut veure; ni la inacció espanyola; ni el descrèdit pujolista; ni l’èxit cupaire; ni el segon triplet; ni el peaso iPad que acaben de presentar; ni tantes altres coses que semblaven fantasioses i ara les veiem cada dia.

Això si, algun article queda programat per aparèixer i mantenir el contacte.

Aprofito per a preguntar a qui estigui interessat (al cap i a la fi, si passeu per aquí és perquè voleu) què hi trobeu que us agrada, i què us agradaria trobar i no hi veieu. Critiques negatives també són acceptades, què jo no sóc polític professional.

Salut i sort,
Ivan.

Eric Clapton: Old Love

Fa una pila d’anys l’Enric em va regalar el que la crítica va considerar un àlbum menor dins la carrera d’Eric Clapton, però que a mi em va agradar molt i que el temps ha reivindicat: Journeyman. I a la segona cara d’aquest LP (els més joves haureu de consultar la viquipèdia; feu-ho) hi havia aquest duet amb el Robert Cray, Old Love.

A hores d’ara no sé on para aquell magnífic vinil, suposo que a casa mon pare i no vull saber en quin estat es troba, però recomeno molt que busqueu Journeyman i l’escolteu. Música que busca més el cor que no el cervell, estructures i lletres simples que intenten transmetre complexitat i emoció. Blues.

I aquesta versió en directe d’Old Love m’ha fet recordar temps en que escoltava molta més música, em trobava sovint amb els amics i encara no escrivia Lo Bloc. Com ara, qui més em llegia era la paperera, però això ja és una altra història.

Salut i sort,
Ivan.

Urruti, encara t’estimem

Ahir va fer trenta anys, el meu tiet Paco anava a Construmat i es va emportar amb ell el nebot.

Ell va aprofitar la tarda detectant proveïdors i recollint un parell de catàlegs de productes que em va explicar que eren una eina essencial per un arquitecte. Amb aquells totxos de centenars de pàgines i que pesaven una barbaritat podia dissenyar els acabats dels pisos, orientar-se entre diverses opcions i fins i tot saber on comprar el que calia. La gent se’n sortia abans de Google.

Jo vaig aprofitar la tarda enxampant bolígrafs promocionals. Estudiant de BUP, una fira era una finestra a un món, el professional, del que no en sabia res i una oportunitat per a escaquejar-me d’estudiar.

Vam tornar a casa en taxi. El taxista, naturalment, tenia sintonitzat el Puyal i de seguida vaig saber que si no passava cap desgràcia, i això era la norma del Barça d’aquella època, aquella tarda viuria una cosa encara insòlita als meus setze anys: que el Barça guanyés una Lliga.

Recordo que un professor que tenia a setè d’EGB una vegada va fer el comentari: “el Barça sempre es queda a dos o a un o a tres punts, mai no és campió, sempre és quasicampió”. Quan no era la lesió de Schuster, era la de Maradona, o la seva hepatitis, o que segrestaven a Quini, o que al Johan l’havien sancionat de manera exemplar per dir el que no s’havia de dir a l’àrbitre. I també, és clar, que els partits als camps dels modestos del campionat no es jugaven igual que els grans partits al Camp Nou…

La qüestió és que vam arribar a casa i mon pare, que en aquella època encara no detestava el futbol, tenia posada la ràdio! I ho vam viure. No hi érem, però el Puyal sí que hi era, i ens ho va explicar. I va ser com si nosaltres també hi fóssim.

Descomptant els dies de Nadal, aquella tarda va ser el primer cop que vaig veure obrir una ampolla de cava a casa els meus pares.

L’endemà vaig arribar el segon a classe. La primera era una noia (no me’n recordo del nom, el temps és cruel) que al veure’m la cara es va posar a riure. Tenia aquell somriure tontorron que només et dóna una alegria que t’arriba per primera vegada.

Salut i sort,
Ivan.